Lady Puffin

«A la vida no pots deixar coses a mitges. Així m'he de veure jo, aquí colgada, en aquests llimbs, i en mans de patacot i mandinga, que pretenen acabar la meva feina.»

Lady Puffin s'ha mort i no li tocava. Els amics li deien Puffin per la seva dèria pels frarets, aquells ocells amb cara pallassa. Era capaç d'anar a l'altra punta del món només per fotografiar-los. La Rita és l'amiga tarambana que viu als Estats Units fent classes de flamenc; torna a Barcelona per trobar la Puffin, no sap res de la seva malaltia i ja se la troba morta. La Sol és l'amiga assenyada, i haurà d'explicar-li a la Rita com ha anat tot i acollir-la a casa. Una invasió en tota regla. I pel mig hi ha el Simó, que és la parella de la Sol i el director de teatre de moda, que s'atabala amb el desgavell de la Rita i, a més, està dirigint una obra on sembla que cap actor giri va rodar . La situació es va enverinant, perquè les amigues de la morta semblen pols oposats, però l'esperit de Lady Puffin és capaç de lligar qualsevol ensalada.

Lady Puffin, Gemma Sardà

Editorial Comanegra

Pàg: 160

Gemma Sardà (Barcelona, ​​1967). Una autora que publica la tercera novel·la i, com sempre, ens deixa amb un somriure als llavis. Aquí Gemma Sardà agafa el repte de fer parlar els morts, continua esmolant una de les millors traces per fer diàlegs de la nostra literatura i aquella capacitat de destil·lar tot un món –o encara més difícil: un estat d'ànim– amb un par de frases. És traductora i correctora, i escriu regularment a La Vanguardia . A Comanegra, i en aquesta col·lecció, hi va publicar l'anterior novel·la, Mudances (2019).

“La novel·la experimenta fins al final amb la hipòtesi que plantejava més amunt, i ho fa sense dramatisme sinó amb gràcia i una lleugeresa molt ben dosificada, sobretot gràcies a uns diàlegs de gran eficàcia, que facilitarien molt l’adaptació d’aquesta història a un format radiofònic, cinematogràfic o teatral. Sardà té la capacitat de dibuixar situacions amb quatre traços exactes i d’il·luminar personatges a partir de les seves veus.”

Bernat Puigtobella, Núvol

“La Tona és una fotògrafa soltera, que té una debilitat pels frarets. La seva dèria per aquests ocells tan singulars, que en anglès se’ls anomena puffins, li ve de petita i els amics li han penjat el sobrenom de Lady Puffin, que ella ha acabat acceptant i que en certa manera la defineix. Lady Puffin té un càncer terminal i la seva mort es precipita sense que hagi pogut acomiadar-se com déu mana de la Rita i la Sol, les seves dues millors amigues, que no es coneixen entre elles. La Rita viu als Estats Units i un bon dia decideix tornar a Catalunya sense saber que la seva amiga acaba de morir. Se n’assabentarà per la Rita, veïna de la Tona, que li donarà la notícia i a partir d’aquest moment connectaran d’una manera profunda. Així, dues dones que de manera natural i espontània potser no haurien travat amistat, es troben per atzar i gràcies a Lady Puffin compartint un dol, amb el deure moral de fer-se càrrec de les seves pertinences i ordenar el seu llegat.”

Núvol

“Hi ha dolor, pèrdues, absències, és una novel·la sobre el dol però amb un punt lleuger que dóna l'humor.”

Gemma Sardà, La Vanguardia