Distòcia

Aquesta és una història d’amor entre dues vaques. També és la història d’uns quants parts complicats, i de maternitats doloroses. I és la història de la Goja, que té un neguit encallat a dins i està plena de cabòries. I la de la Isabel, que es va sentir atrapada en un món rural que no era com s’havia imaginat. I és també la història d’en Lamine, i de la Montse, i de dos germans que fan formatges. I, a més, és la història de les orenetes que tornen any rere any, d’una ovella babaua que té ganes de jugar i d’un gat que sap com absentar-se. I d’un vedell, també, i d’un gos pastor i d’un gall manyac. És una història de decisions difícils. I és també una història de connexions inesperades.

Distòcia, Pilar Codony

L’altre Editorial

Pàg. 196

Any: 2022

Premi Documenta 2021

Pilar Codony (Banyoles, 1987) és veterinària. Es va llicenciar a la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 2011 després d’una estada d’alguns mesos a Cuba, on va fer pràctiques en una granja de vaques lleteres, i als Estats Units, on va treballar en un centre de fauna salvatge. Després d’una temporada vivint al Vallès i fent feines ben diverses, es va instal·lar de nou al Pla de l’Estany. Actualment treballa de veterinària d’animals de granja, sobretot vedells.

“Una distòcia és una complicació en un part, però a la novel·la amb què Pilar Codony ha guanyat el premi Documenta d’enguany, és també un desencaix existencial. Es tracta d’un llibre que des dels marges dels debats de l’internet literari, s’hi posa de ple, perquè reflexiona sobre el ruralisme, la convivència entre espècies i l’autenticitat dubtosa de la vida al camp sense arribar a conclusions grandiloqüents. I ho fa a partir de la Goja, però també de la constel·lació d’animals amb què conviu. A Distòcia (L’Altra), les vaques tenen noms de poetes i s’enamoren, i fins i tot el lector més urbanita s’emociona amb elles.”

Carlota Rubio, Núvol

“No nega la “part bonica” de la maternitat, que de tota manera “et canvia el caràcter per sempre perquè hi introdueix el patiment”, que és el que tem la Goja davant la perspectiva de perdre llibertat i lleugeresa. “Me la imaginava enfadada tota l’estona”, explica l’autora, que va escriure la novel·la en tres mesos, “com en una vomitada”, i va dedicar els següents a treballar-la i polir-la abans d’enviar-la al premi.”

Eva Vázquez, El Punt Avui

“És que és el gran tabú: quantes dones han avortat i no ho han dit a ningú? Encara avui se les tracta com si haguessin assassinat algú. En conec que ho tenien molt clar i ho han fet sense remordiments, però normalment és un procés difícil. N’hi ha que ho viuen amb una culpa terrible i amb un dol llarguíssim, i a més en secret: s’ha de callar perquè no està ben vist. N’he conegut casos diferents: si tens setze anys, tenir el fill és un disbarat perquè encara no et toca, i si en tens quaranta, no tenir-lo és un disbarat perquè aviat no podràs. A més, l’avortament es banalitza molt: com que ho has decidit tu, és impossible que pateixis. I no és així.”

“La idea inicial era aquesta. El tema de la maternitat era el recurs que a mi em servia per arribar fins aquí. M’interessava contraposar la raó i l’instint, la ment i el cos, fer servir aquestes dicotomies per arribar finalment a l’animalitat i la humanitat. Al final totes dues formen part dels éssers humans, però, en canvi, no totes dues formen part dels animals. Justament són animals perquè no són humans. Nosaltres som una part animal, però també som humans. I sempre ens hem sentit per sobre de la resta de bèsties que no tenen aquesta part humana. Jo volia reflexionar al voltant d’aquestes dues parts, de quins són els límits, com de ferms o permeables poden arribar a ser. Si la diferència realment és inferioritat o podria ser més aviat riquesa. Fins a quin punt l’animalitat és tan negativa com sempre hem pensat o té la seva part més bona i potser no ens hi hem fixat prou.”

Pilar Codony, Catorze