Calella, la Llopa!
L'hivern de 1920 a Calella fou morta a trets d'escopeta la Lea, una gossa pastor alemany que voltava pels camps i per l'escorxador quan s'escapava de la masia del Morer a Sant Pol de Mar. Aquesta raça canina era relativament recent i poc coneguda a casa nostra, ja que s'havia exposat per primer cop a Hannover (Alemanya) l'any 1882. Algunes fonts afirmen que ja al segle X es troben testimonis de creuaments entre gossos pastors i llops, d'aquí l'enorme semblança entre les dues espècies, i això segurament, va originar l’absurda confusió que va donar peu a la llegenda de la llopa calellenca.
Làpida en record de la gossa Lea a Sant Pol de Mar.
Amb el temps s’ha anat perdent en el record la por al llop però era molt viva encara a principis del segle XIX, quan es recullen testimonis d’incursions d’aquests animals afamats a les poblacions rurals. Rarament les persones eren víctimes dels atacs, però si es donaven, sovint la causa era la ràbia o hidrofòbia. Les llopades podien acostar-se als pobles en períodes en què escassejaven les seves preses naturals degut a sequeres o altres alteracions de l’entorn i atacaven el bestiar. J. M. Massip, en el seu exhaustiu estudi ”El llop i els humans: passat i present a Catalunya”, va trobar al Diario de Barcelona del 31 de març del 1825 el testimoni de Bonaventura Sendil, metge de Vilamajor, especificant la quantitat d’atacs de llop a diverses poblacions durant 18 mesos. La majoria de víctimes van ser infants.
Fragment del Diario de Barcelona del 31 de març del 1825
Aquesta història, que, per voluntat popular, ha esdevingut la llegenda “Calella La Llopa” s’escriu per primera vegada al llibre Calella típica de Josep Andreu i Gay, transcrita per Lluís Campeny i Coll, publicat el 1978. Aquí s’anomenen els calellencs que hi van intervenir.
Una altra versió de la història de “La Llopa” la trobem a la pàgina 35 del llibre: Històries i llegendes de l’any vuit, recull de cultura oral del Montnegre (I), de Daniel Rangil.
Rangil també és autor del blog Serra del Montnegre i allà té publicat un interessant article sobre la presència del cànid al Montnegre, la toponímia que ho corrobora , la possible data d’extinció a la zona i el testimoni de diversos habitants que encara recorden la trobada d’algun avantpassat amb un llop als voltants del massís del Montnegre.
Sobre els topònims és revelador que l’església barroca de Santa Eulàlia de la petita parròquia d’Hotsavinyà (llogarret al cor del Montnegre) també es troba sota l’advocació de Sant Llop invocat per curar el mal de coll i altres patologies de la gola.
Centre de Normalització Lingüística del Maresme
Els alumnes del nivell de suficiència de l’Oficina de Català de Calella van llegir l’abril del 2015 el conte basat en la llegenda "Calella, la Llopa" que ells mateixos van escriure per presentar al concurs de podcast Contes del Món.
Alumnes del nivell de suficiència de l’Oficina de Català de Calella.
“CALELLA, LA LLOPA”
Si fa o no fa cent anys enrere, en una casa pairal hi vivia una gossa molt especial. La masia, propietat dels senyors Montaner, estava situada enmig del bosc, entre els poblets costaners de Calella i Sant Pol de Mar.
La gossa era especial, un bell exemplar de raça llop comprada per caprici de la Maria Montaner, una dona bonica de galtes rosades i pigades, i caràcter dolç, rialler i simpàtic que en veure el cadell va exclamar:
-Oh, quina preciositat! De quina raça és?
Li van explicar que era desconeguda a la zona. Provenia d’Alemanya i era força cara d’aconseguir.
Aquell cadell, al qual varen anomenar Boira, es va convertir en una gossa impressionant; era força gran, cap gros, potes fortes, ulls brillants i pèl vellutat de color marró clar. Era afectuosa amb la família, bona guardiana, pacient i protectora amb la canalla, molt estimada per tots.
Quan els senyors Montaner anaven a Sant Pol, vila marinera a la qual pertanyia la masia, sempre la duien lligada perquè la seva presència feia por als santpolencs.
-Mireu, un llop domesticat!–. Era el comentari més habitual.
Creuada amb un bonic pastor alemany, la Boira tingué un fillet al qual li posaren per nom Tro. Aquest esdevingué un animal vigorós, àgil, ben musculat i encara més gros que la mare. Era igual d’afectuós, li encantava jugar i es deixava acaronar per tothom.
-Boira! Tro! On sou?-. Preguntava sovint l’Anselm, el masover.
L’home era més aviat gran, de cabells blancs i caràcter tranquil. Cuidava el mas i observava com els gossos, tot prenent el sol, feien guàrdia als voltants de la casa. Sovint, però, desapareixien, ja que s’ho passaven d’allò més bé jugant i passejant pels boscos i les vinyes de les rodalies.
Van passar els dies, després els anys i, de mica en mica, sense saber com, començà a escampar-se un rumor...
-S’han vist llops!- Era el comentari que anava de boca en boca entre els habitants dels pobles veïns.
A Calella de seguida va arribar la notícia. El primer a donar-la va ser en Quico, un parcer de les terres del senyor Bartrina que, tot baixant de fer una revisió de les terres, va entrar a la taverna i digué:
-Avui he tingut un gran ensurt. Passava pel camí que condueix a la riera i he vist una bèstia que diria que és un llop.
El comentari no hauria tingut més importància si no fos perquè uns dies després es va repetir:
-No m’ho puc creure, però us juro que avui n’he vist dos.
Aleshores, en Quico s’ho va rumiar i anà a l’Ajuntament a parlar amb l’alcalde de la vila, el senyor Casillanis. Era un home respectat, pacient i molt just que va decidir informar-se dels fets i obrar en conseqüència. La història d’en Quico la confirmaren altres veïns de la vila.
Els carnissers de l’escorxador, als afores de Calella, van dir que havien vist llops atipant-se de les deixalles que llençaven després de la matança.
-I tant! Cada dos per tres vénen per aquí! Estem molt espantats!
Llavors, el senyor Casillanis convocà una reunió de pagesos. Els va explicar el cas i, de seguida, van fer un grup que sortí a caçar els llops...
A Sant Pol, a casa dels senyors Montaner, un dia fatídic es va presentar un vell captaire que era “convidat habitual “ i donà la notícia.
-Senyors... No vagin al bosc... Corren llops... A Calella han matat un llop i se n’ha escapat un altre.
La Maria Montaner, blanca com la neu, va sortir corrent tot cridant:
-Boiraaaa! Trooooo! On sou?
La Maria i l’Anselm van buscar pertot arreu i, finalment, trobaren en Tro tremolant com una fulla d’arbre, arrupit sota el llit, però la Boira no va aparèixer enlloc.
-Anselm, anem cap allà immediatament, si us plau.
Dit i fet. Es van plantar a Calella, on la primera persona que van veure els informà que el llop estava penjat al porxo de l’horta del senyor alcalde.
I així la trobaren. Pobra Boira, morta, penjada pels peus i envoltada pels calellencs encuriosits i satisfets d’haver matat un llop. La senyora Montaner treia foc pels queixals tot cridant:
-Què heu fet, bojos?
-Que en sou de babaus! Heu matat la nostra gossa!
Maleïda ignorància... L’estimada Boira havia estat morta per la seva aparença... Amb la seva mort, la gossa es va convertir en “la llopa” i entrà a formar part d’una llegenda i de la història de Calella.
Il·lustració de Víctor Baño.
Influència de la Llopa a Calella
La imatge de la Llopa ha arrelat a la ciutat fins a esdevenir un dels símbols més coneguts juntament amb el Far o les Torretes i està present en múltiples facetes de la seva vida cultural i del lleure.
Tot just es commemoren els cent anys de la llegenda i per celebrar-ho l'ajuntament ha penjat banderoles a la riera de Capaspre i a la carretera NII. El lema també apareix a la papereria oficial del consistori i és obra de la dissenyadora Gisela Toll.
Font: calellacom
La Colla de Geganters/es i Grallers/es de Calella
La figura de la Llopa és una de les més estimades pels infants i la seva primera representació va ser creada per Josep Cardona (Nona) i estrenada el 1982 juntament amb els gegants Bernat II i Timbor de Fenollet. La figura actual és obra de Toni Mujal i es va inaugurar durant la celebració de la Festa Major de la Minerva de 2007. Li donen vida dues persones per simular les quatre potes de l'animal i segons l'ocasió s'abilla amb diferents robes (mantó ignífug o més de mudar). A la boca i sobre la cua tragina diversos punts de foc que fan les delícies de petits i grans durant les cercaviles.
La Llopa de 1982 i de 2007
Font: Colla de Geganters/es i Grallers/es de Calella
Posseeix un ball propi que es va estrenar el mateix dia que es va inaugurar la nova Llopa i té la categoria de ball protocol·lari de Festa Major. La coreografia és fruit del treball col·lectiu de la Colla i la música és obra d'Aniol Noguera i Clofent basada en la melodia d'una dansa tradicional de Carnestoltes anomenada ball del Tio Fresco.
La dansa comença i acaba amb diverses salutacions i reverències i entremig la Llopa es desplaça en rodó i endavant i enrere i protagonitza un ràpid i animat ball girant sobre ella mateixa i al voltant de la plaça. Veure'l
Udols de Foc
La colla de diables de Calella també es va inspirar en la llegenda de la Llopa per donar nom a l'entitat i al seu logotip llueix el cap d'un llop.
Al 2018 van estrenar durant la Festa Major petita de Sant Quirze i Santa Julita una nova bèstia de foc, la Lea. Es tracta d'un drac per a un sol portador d'aspecte molt ferotge i diversos punts de foc, obra de l'escultora vilafranquina Dolors Sans.
Sardana la Llopa de Calella
El president dels Amics de la Poesia Josep Miracle Collmalivern va encarregar al músic calellenc Jordi Feliu i Horta la composició d'una sardana per commemorar el centenari de la llegenda de La Llopa. L'agrupació Sardanista de Calella la va estrenar el 12 de juliol de 2020 interpretada per la Cobla Ciutat de Girona.
Club Bàsquet Calella
L'any 1985 el director esportiu de l'entitat, Joan Ferrer, va encarregar el disseny d'una mascota que fos un personatge simpàtic i relacionat amb la llegenda de la Llopa. Així va néixer en Wolfy, un llop entremaliat que als inicis era en blanc i negre. Amb el temps es va pintar amb els colors del club: blau i taronja, fins al seu aspecte actual més modern i renovat.
És un personatge molt estimat a l'Escola d'iniciació del club i tot sovint acompanya el seu equip en les competicions.
Wolfy obra del dissenyador Xavier Cáliz
Marxa de Resistència La Llopa
L'entitat esportiva Calella Marxa organitza anualment des del 2014 una prova no competitiva de resistència, de caràcter individual, amb el repte de finalitzar-la en menys de 15 hores corrent o caminant. El recorregut transcorre per camins de muntanya al Montnegre però també per llocs d'interès turístic de Calella com el Passeig de Mar o les Torretes. Es pot escollir entre la Marxa de la Llopa de 54 km o la Llopa Petita de 34 km.
Llibreria La Llopa
Inaugurada en un petit local del carrer Sant Joan l'any 1976 es va convertir ràpidament en un referent de dinamització cultural a la comarca i el 1982 es va traslladar al seu emplaçament actual. Van triar el nom de la llibreria perquè volien vincular-se a un dels símbols més representatius de la ciutat i al seu logotip juga amb un llibre que també es pot veure com el cap d'un llop.
Disseny: Carme Guri
Associació de Comerciants de Calella
Cada any per Sant Jordi l'Associació Calella Centre Comercial edita un punt de llibre per celebrar un dia tan especial i el tema escollit l'any 2012 va ser la llegenda de La Llopa.
Disseny: Xavier Cáliz
Llopa & Go
Llopa & Go és una empresa de missatgeria ecosocial compromesa en el repartiment de paqueteria sense emissions de CO2. Va obrir les portes al juliol de 2021 amb un triple objectiu: fer servir transport ecològic, apostar per l’economia local i generar llocs de treball per a persones amb dificultats d’inclusió laboral.
“La Llopa” immortalitzada el 2017 per l'escultor Ramon Oms en una representació de bronze, a la riera de Capaspre.
Bibliografia consultada:
MASSIP i GIBERT, Josep Maria. El Llop i els humans : passat i present a Catalunya. Tarragona : Arola, 2011.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada
Comenta!