Manual per a dones de fer feines

0

 


Manual per a dones de fer feines

Manual per a dones de fer feines és una tria dels millors contes de Lucia Berlin, una autora poc reconeguda en vida que ara està rebent, per fi, l’atenció que es mereix. Els relats, gairebé sempre autobiogràfics, constitueixen un retrat de les angoixes i aventures de l’autora, que va afrontar sempre la seva vida convulsa i complicada amb alegria i bon humor. Cada conte és una mirada lúcida sobre la fragilitat humana, tots destil·len una comprensió profunda del caràcter femení i en copsen magistralment les febleses, fortaleses i particularitats sense impostures ni solemnitat. El conjunt és d’una autenticitat i una candidesa desarmants, uns contes vitals i lluminosos que tenen la força de Raymond Carver, l’humor de Grace Paley i una mescla d’enginy i malenconia purament marca de la casa. Berlin extreu miracles de la vida de cada dia i troba escenes elegants i memorables a les bugaderies de barri, les vivendes per a expresidiaris del sud dels Estats Units, les cases de la gent adinerada de Bay Area, o entre operadores i mares que van de bòlit per arribar a final de mes.”

Recomanem la lectura d’aquest llibre a totes les dones de totes les edats i cultures del món, i el receptem a tots els homes de la terra com a lectura obligatòria per a la seva educació sentimental.


Lucia Berlin (1936–2004) va publicar se­tanta-sis relats en el decurs de la seva vida. Només tenia vint-i-quatre anys quan li van publicar els pri­mers textos a The Noble Savage, la revista de Saul Bellowi a The New Strand. Més endavant van aparèixer relats seus a The At­lantic Monthly, a New American Writing i a una infinitat de revis­tes més petites. Gairebé tots es van recollir en tres volums editats per Black Sparrow Press: Ho­mesick (1991), So Long (1993) i Where I Live Now (1999). Eren re­culls de col·leccions anteriors publicades els anys 1980, 1984 i 1987, tot i que també oferien material nou. Homesick va obtenir l’American Book Award. Malgrat haver estat poc reconeguda mentre vivia, Lucia Berlin és sens dubte una escriptora de primeríssima línia que es caracteritza per una combinació poc habitual de foscor, estranyesa, sentit de l’humor, vitalitat i lucidesa. Diuen que és un dels secrets més ben guardats dels Estats Units.

   

«Fa tres mesos i mig que vaig lliurar la traducció de Manual per a dones de fer feines, un recull de quaranta-tres contes de Lucia Berlin (Juneau, Alaska, 1936 – Marina del Rey, Los Angeles, 2004), i encara em sorprèn la quantitat d’imatges que me n’han quedat gravades i que m’assalten tot sovint. En els relats de la Berlin, realitat i ficció s’entremesclen d’una manera indestriable, amb un estil directe i lluminós, i amb un domini del ritme aclaparador. Gràcies a les històries que va deixar escrites, podem resseguir la vida i les vicissituds de l’autora. I quina vida!» Albert Torrescasana


«Els relats de Lucia Berlin s'inspiren en la seva vida. Les protagonistes de les seves obres tenen molts punts de contacte amb ella: moltes beuen, les altres tenen una desviació de columna, alguna passa la infància a Xile, n'hi ha que treballen d'administratives a un hospital...  Les anècdotes que Berlin vivia dia a dia li servien d'inspiració per als relats. Segons el seu fill, Berlin, "reformava, adornava i corregia" la seva història i la de la seva família. L'autora afirmava: "Exagero molt i barrejo ficció i realitat, però no dic cap mentida".» Lucia Berlin

 

«Que ningú esperi aquí la típica història de tres generacions de dones que s'ajuden i es respecten, en un món d'indestructible solidaritat femenina. En tots els relats de la Lucia Berlin hi ha dones de protagonistes. Però Berlin mai amaga la brutalitat que enbolcalla totes les relacions humanes. Els seus personatges femenins s'odien tant com s'estimen. I es falten al respecte amb la mateixa intensitat amb que s'ajuden. I, malgrat tot, no hi ha cap victimització. A desgrat de totes les desgràcies, difícilment el lector pot sentir pena per Berlin, o per els seus alter egos, les protagonistes dels seus relats.» Gustau Nerín

  

Fitxa del llibre:

MANUAL PER A DONES DE FER FEINES
Lucia Berlin
Pròleg de Lydia Davis
Traducció d’Albert Torrescasana
L’Altra Editorial
488 pàgines


El silenci dels arbres

0

El silenci dels arbres: El violinista Andreas Hymer arriba a una ciutat assetjada per fer un concert i recuperar l’Amela Jensen. Allí, a més a més, gràcies a l’Ernest Bolsi, que, desafiant les bombes, fa de guia al museu de música buit, trobarà explicacions i respostes que li serviran per acceptar el seu passat i entendre la misteriosa desaparició de la seva mare, la Sophie Kesner.Les històries entrellaçades d’aquests quatre personatges alternen amb les cartes que els visitants del museu escriuen als familiars i amics per posar-los al corrent de la seva situació. Com si es tractés del cor d’una tragèdia, les seves veus plasmen les emocions, la capacitat de supervivència i de lluita, la misèria quotidiana dels qui han d’enfrontar-se a la mort amb l’única arma que els queda: la voluntat de viure.El silenci dels arbres és una novel·la que ens explica com la bellesa pot sobreviure a la guerra, com en situacions extremes les persones són capaces de produir el més abjecte però també el més noble. Amb l’estil sobri i el·líptic que caracteritza la seva obra, Eduard Márquez ha fet una relectura contemporània del mite d’Orfeu: una bella paràbola sobre el poder de la música i la força de l’amor.


Eduard Márquez (Barcelona, 1960). A principis dels anys noranta publica dos poemaris, La travesía inecesaria (1991) i Antes de la nieve (1994). Aquí comença una trajectòria literària que durant els últims anys l'autor ha anat concentrant en la narrativa. El 1995 es publica el seu primer recull de narracions curtes, Zugzwang. El relat breu torna a ser el protagonista al llibre L'eloqüència del franctirador (1998). Al cap de poc temps apareix Cinc nits de febrer (2000), una novel·la que reafirma l'estil literari de Márquez, caracteritzat per una austeritat i una concisió lingüística i emotiva d'una gran exquisidesa. Durant aquest temps, Eduard Márquez també ha a publicat obres per a nens i nenes: Hoax (1999), La maledicció del cavaller Nomormai (2000), Els somnis de l'Aurèlia (2001), que continua a L'Aurèlia i el robaombres (2002), Les granotes de la Rita (2002), L'Oriol i el ratolí Pérez (2003), L'Andreu i el mirall de les ganyotes (2004), Una mala idea (2008) i la sèrie de sis llibres sobre la superheroïna XXL (2009-2012).

El 2003 apareix una altra novel·la per a adults, El silenci dels arbres, finalista del Premi Llibreter 2004.Després de més tres anys de dedicació, Eduard Márquez publica la novel·la La decisió de Brandes (2005), que obté el Premi Octavi Pellissa, el Premi de la Crítica Catalana de narrativa i el Premi QWERTY de BTV. El 2011 apareix la seva quarta novel·la, L'últim dia abans de demà, finalista del Premi Crexells de l'Ateneu Barcelonès. A continuació publica Vint-i-nou contes menys (2014), una antologia revisada per l'autor a partir dels dos reculls de relats publicats amb anterioritat. El 2017 publica un pròleg immens, Escriure o morir, al llibre de James Salter, L’art de la ficció. Sobre llegir i escriure. En l’actualitat està treballant en una nova novel·la.

La seva obra ha estat traduïda a l'alemany, el castellà, l'italià, el portuguès, el romanès, el turc i el francès.                                              


La novel·la és una relectura contemporània del descens d'Orfeu a l'infern, una paràbola sobre com, enmig de la guerra i de l'horror, l'ésser humà troba refugi en la bellesa. El poder de la música i la capacitat de fabular i imaginar móns alleugen els afanys de la supervivència. Les històries de l'Andreas Hymer i de la seva mare ens parlen també del preu afectiu que imposa la dedicació absoluta a una passió vital. Les cartes dels habitants de la ciutat, com a teló de fons del relat, ens recorden què senzill és aprendre l'art de perdre, què fàcil és assumir la despossessió quan demà pots estar mort.

L'estructura de la novel·la alterna el relat principal amb els textos de les cartes i amaga fins al final el vincle que els uneix. Com ja havia fet a Cinc nits de febrer, l'autor, fidel al seu compromís estilístic, continua narrant en tercera persona i en rigorós present, que, en aquesta ocasió fins i tot, s'amplia als salts en el temps i als freqüents flash-backs dels protagonistes. Malgrat la dificultat d'aquest repte, l'articulació amb el relat principal és reeixida i s'aconsegueix un corprenedor efecte de proximitat dels records.

Una prosa aparentment senzilla, sòbria i de frases contundents caracteritza un estil el·líptic, sintètic i carregat de densitat lírica, en què s'ha eliminat tot el que no és necessari per arribar a la concisió extrema. L'objectiu d'Eduard Márquez és narrar amb els mínims elements possibles: assolir una llengua transparent i nítida en què no sobri res. Una conseqüència d'aquest compromís estilístic per l'austeritat és l'obsessió per la paraula justa, l'expressió precisa i la depuració lèxica. A això s'afegeix la preocupació per la musicalitat i l'eufonia del text en prosa que cerca eliminar repeticions i cacofonies. El resultat de tot aquest treball rigorós de l'autor sobre la llengua, molt semblant al del poeta, és una estilització del llenguatge narratiu que l'apropa al llenguatge poètic i que fa possible que les seves novel·les es puguin llegir com un poema.

Aquest compromís formal s'estén també als engranatges narratius. L'autor dissenya amb precisió d'enginyer estructures narratives d'una eficàcia aclaparadora que respecta escrupolosament, però que després fa invisibles al lector, que només gaudeix del flux d'un text que sembla brollar espontàniament.

Javier Cisneros, LletrA UOC



Fitxa del llibre:
EL SILENCI DELS ARBRES
Eduard Márquez
Editorial Empúries (2003)
144 pàgines

Sortir a robar cavalls

0


SORTIR A ROBAR CAVALLS

Narrada en primera persona per un home de setanta anys, Sortir a robar cavalls rememora un estiu d’infantesa en què dos nens, sense saber-ho, reprodueixen en els seus jocs secrets els conflictes dels adults en un poble a Noruega. La vida al bosc, la presència dels animals, la relació amb el pare pocs dies abans de la seva desaparició, el despertar de la consciència davant d’uns fets plens de guerra i d’amor, fan d’aquesta novel·la una obra màgica en què cada episodi es transforma en cosa viscuda. 

Sortir a robar cavalls ha estat traduïda a més de cinquanta llengües i guardonada arreu del món. Ha rebut l'IMPAC Dublin 2007 davant de monstres literaris com Cormac McCarthy i J. M. Coetzee.


Per Petterson

Nascut el 1952 a Oslo, Per Petterson va treballar uns quants anys com a obrer, llibreter i traductor, abans de fer el seu debut literari el 1987 amb la col·lecció de relats Cendra a la meva boca, sorra a les meves sabates. El 1990, poc després de publicar la seva primera novel·la, el colpeix una tragèdia familiar —pare, mare, un germà i una neboda moren en l’incendi del ferri a bord del qual anaven a Jutlàndia—. La seva tercera novel·la, Cap a Sibèria (Club Editor, 2011), va rebre el Nordic Council’s Literature Prize, i la quarta, I kjølvannet (Dins l’estela, en què narra el naufragi i la pèrdua dels seus familiars), el Brage Prize. Però és el 2003, amb Sortir a robar cavalls, que conquereix els lectors i els guardons literaris d’arreu del món, en més de cinquanta llengües. Des d’aleshores ha publicat Maleeixo el riu del temps (Club Editor, 2009) i Jeg nekter (Jo no vull, en curs de traducció). El conjunt de la seva obra pot descriure’s com unes variacions sobre els temes de la infantesa, la família i la memòria com a gran constructora. 

 

“Un llibre que és un miracle: l’aproximació al secret d'una una vida hi és narrada d’una manera desconcertant i diàfana, tot alhora.” Südwestrundfunk

“Per Petterson il·lumina la crisi d’adolescència que altera tota una vida igual que un bosc assoleiat a l’estiu: una veritable joia, compacta i radiant.” The Independent

 “Quina meravella, quin control del relat i amb quina subtilesa es fica sota la pell dels personatges. Petterson ens recorda que el paisatge té memòria. Descriu els conflictes i els anhels humans amb la mateixa subtilesa amb què captura la quietud d'un bosc, la petja d'un ren a la neu —la calma, en fi, que sol presagiar els grans canvis a les nostres vides.” JORDI PUNTÍ

 "No ens ha de sorprendre gens l’interès que Sortir a robar cavalls ha despertat entre els lectors i els editors de casa nostra. Les presentacions i les ressenyes que ha motivat no basten per definir el magisteri d’una lectura absorbent, plaent i emotiva des de la primera línia. Si des de l’Odissea d’Homer sabem que cal una història per explicar una història, amb Sortir a robar cavalls ens adonem que el relat ens construeix, que la nostra identitat es basteix gràcies a la narració. Per Petterson ens convenç amb la història d’un home madur, desorientat, solitari i reflexiu que ha abandonat la ciutat per viure la vellesa en una caseta humil a la riba d’un llac." GERARD SEGURA a Butxaca

 

Fitxa del llibre:
SORTIR A ROBAR CAVALLS
Per Petterson
Traduït per Carolina Moreno
Club Editor, 2016
242 pàgines

Estiu

0

 


Ali Smith, Inverness, 1962 és una de les més brillants escriptores de l'actualitat. Per la seva originalitat i per explicar-nos la realitat que ens envolta d'una forma entenedora, interessant i enriquidora.

Per aquesta trobada, us convidem a llegir Estiu, la quarta part de la tetralogia de les estacions (Tardor-Hivern-Primavera-Estiu) que es poden llegir per separat o conjuntament.

Estiu comença així:
Tothom deia: I?
Com a i què? Com a arronsament d'espatlles o i què vols que hi faci? O m'importa un rave o de fet hi estic d'acord, em sembla bé.
D'acord, no tothom ho deia.

Obra de Ali Smith al catàleg Aladí:

Novel·les en català

Novel·les en castellà

Novel·les en anglès (idioma original)

On trobar el quartet d’Estacions (es poden llegir de forma independent)

· Tardor
· Hivern
· Primavera
· Estiu


Altres recursos:
A la darrera visita de la Ali Smith al CCCB vam parlar d’Estiu i li van fer una entrevista sobre el llibre. A més d’una fitxa de lectura, trobareu l’enllaç amb la xerrada per si us ve de gust escoltar-la.


Un interessant article al núvol con es parla del Quartet estacional, en el que està inclòs Estiu.

Una entrevista escrita al Babelia de El País.

Resenya en castellà sobre Estiu a El asombrario.


Julia

0

 


Julia, publicada el 1970, va ser la primera novela d'Ana María Moix. Un retrat de la societat barcelonina dels anys 70 a través d'una jove protagonista que es nega a crèixer i a tornar-se adulta del tot. Un petit univers familiar de relacions complexes com el pas cap a la maduresa.


Anna Maria Moix (Barcelona, 1947 - 2014) fou una escriptora i traductora (traduí del francés obres de Louis Aragon, Beckett, Duras, Nothomb, Françoise Sagan entre d'altres). També treballà dirigint col·leccions per les editorials Plaza & Janés i Bruguera. Fou directora de Bruguera del 2006 al 2010.

Era germana del també escriptor Terenci Moix.



Anna Maria Moix a la Wikipedia

Obra d'Anna Maria Moix a les biblioteques.


Documental "Ana María Moix: Passió per la paraula"
Viatge vital i literari de l'escriptora i intel·lectual Ana María Moix, amb testimonis dels seus coetanis més emblemàtics.

Conferencia "Barcelona anys 60" amb Esther Tusquets & Ana Maria Moix


Léxico familiar

0

 

Natalia Ginzburg, Palermo, 14 julio 1916 - Roma 7 d'octubre de 1991, és una de les escriptores italianes més importants del segle XX. La seva narrativa senzilla i plena de detalls, la visió de la quotidianitat com una fórmula per recordar i explicar el que veia al seu voltant, li dóna un extraordinari valor a la seva obra, ja que va patir directament les conseqüències de ser jueva a la Itàlia de Mussolini.

Entre totes les seves publicacions, destaca Léxico familiar, un llibre que parla de la seva família des d'un peculiar punt de vista: el d'observadora.


Obra en català de Natalia Ginzburg a biblioteques 

Obra en castellà

Obra en versió original (italià

On trobar Lèxico familiar: (darrera edició

Altres recursos: 

Trobareu dos podcast en els que parlen sobre Natalia Ginzburg i la seva obra: 


Un article per reconèixer la vàlua de la seva obra. 

El Danubi

0

 


Paisatges, ambients, trobades, reflexions, experiències d’un viatge que, amb humor i tendresa, recorre el vell riu, des de les seves fonts fins al Mar Negre. Un viatge exterior, doncs, i alhora una aventura interior amb una curosa i erudita documentació que esdevé objecte de ficció i digressió fantasiosa per al viatger atent als llocs, als llibres i a les persones. Com un petit Decameró danubià, narra històries i anècdotes, destins individuals i col·lectius que han quedat adherits a les ribes del riu i del temps.

El viatge, doncs, és el tema i el gènere d’El Danubi. O si voleu, El Danubi és una novel·la amb dos protagonistes i una trama: el riu i el viatger que viatgen.


Claudio Magris (Trieste, Itàlia, 10 d'abril de 1939) és un escriptor italià, traductor i acadèmic de la Universitat de Torí. Entre 1994 i 1996 fou membre del Senat italià, amb el Gruppo Magris. Actualment (2011) és columnista i assagista en destacats diaris europeus, especialment al Corriere della Sera. Durant molts anys s'ha dedicat a analitzar diversos aspectes relacionats amb les fronteres i amb la identitat de les persones.


Recursos web:

Claudio Magris Wiquipèdia
Doctorat honoris causa per a Claudio Magris. Universitat de Barcelona
Meravelles de l’Europa Central: “El Danubi”, Claudio Magris
Obres de Claudio Magris al catàleg Aladí

«La Trieste de Magris». Reportatge de l'exposició del CCCB:

CLAUDIO MAGRIS – Entrevista i recorregut per la seva obra:


La dona que va decidir no sortir del llit durant un any

0

 

 

Mai has pensat a deixar-ho tot i tornar-te’n al llit? Aquest pensament el va fer un bon dia  l’Eva i el va dur a terme religiosament durant tot un any.

El dia que els seus fills bessons marxen a la universitat la protagonista es fica al llit en ple dia. Ni està malalta, ni cansada, ni té una aventura. Senzillament, ha decidit dir-ne prou. Aquest és el punt de partida d’una novel·la narrada amb un to d’humor agredolç, farcida de situacions d’allò més excèntriques.

Hi desfilen diversos personatges ben peculiars: els fills egoistes, el marit infidel, la mare que es queixa per tot, la sogra setciències o la companya de residència que procura treure profit de l’entorn. Cap d’ells sap quant  temps durarà la nova situació forçada per l’Eva.  Però a amics i familiars els queda clar que ella ja no és la dona que ho fa tot i s’ha oblidat de si mateixa i que, mentre duri el seu descans, seran els altres qui n’hauran de tenir cura.

Una crítica contra la societat actual que no valora la tasca de la dona que es dedica a la família, no sent empatia per la gent del voltant, es mostra superficial, adora falsos ídols, menteix a les xarxes socials, practica el consumisme i segueix les modes.



Sue Townsend (1946-2014). Columnista, periodista, guionista i escriptora britànica. Col·laborà en diaris com The Observer, The Sunday Times i The Daily Mail.

Autora de la saga del personatge d’Adrian Mole,  que va esdevenir un clàssic de la literatura juvenil britànica,  va escriure un total de set volums dels diaris d’aquest adolescent. Les seves aventures tenen lloc a Anglaterra, des de l’època de la primera ministra Margaret Thatcher fins a la de l’executiu del laborista Tony Blair. Townsend reconeix que, en molts aspectes, el seu protagonista reflecteix les seves pròpies experiències. Aquests llibres apleguen la crítica social de l’escriptora amb la divertida visió de les coses característica de Mole. La saga ha estat traduïda a 48 idiomes i d’ella se n’han venut més de 10 milions de còpies. Ha estat adaptada a la ràdio, la televisió i el teatre.

A part, va escriure altres cinc novel·les i nombroses peces teatrals. En destaquen: La Reina y yo (1992), Niños fantasmas (1997) i La Mujer que vivió un año en la cama (2012).

El 1980 li fou diagnosticada una diabetis a conseqüència de la qual va perdre la visió. El 2009 es va sotmetre a un trasplantament de ronyó i el 2012 va patir una apoplexia. Casada i amb quatre fills, va néixer a la ciutat anglesa de Leicester i fou allí on va situar les seves obres més famoses.


Article a El País 
Article blog Lecturalia

Obres de Sue Townsend al Catàleg Aladí
Sue Townsend a la wikipèdia


Quan érem orfes

0

 


Londres, anys trenta. Christopher Banks s’ha convertit en un detectiu mundialment famós, però sempre l’ha turmentat un cas que no ha pogut resoldre mai: la misteriosa desaparició dels seus pares a Xangai quan era un nen. A Londres sempre ha viscut bé, però no s’ha adaptat mai a la vida anglesa. En la vigília de la Segona Guerra Mundial, Banks creu que ha arribat el moment de tornar a Xangai, on va viure durant la infantesa, per treure l’entrellat del cas més important de la seva vida i poder reconstruir tot allò que va perdre.

El més important en aquesta novel·la no és el fet de que el protagonista sigui un detectiu, el més interessant és el “laberint psicològic” recorregut pel protagonista al llarg de tota l’obra.


Obres portades al cinema:
El que resta del dia dirigida per James Ivory (1993)
No em deixis mai dirigida per Mark Romanek (2010)



Kazuo Ishiguro va néixer a Nagasaki, al Japó, el 1954 i des del 1960 viu a Anglaterra. Ha estudiat a les universitats de Kent i d’East Anglia i actualment viu a Londres, on se’l considera un dels escriptors contemporanis més brillants. El 1995 va ser nomenat Oficial de l’Orde de l’Imperi Britànic, i, el 1998, Cavaller de les Arts i les Lletres pel govern francès. La seva obra ha estat traduïda a més de quaranta llengües. El 2017 ha estat guardonat amb el Premi Nobel de Literatura.


Recursos web:

Article PuntAvui
Article a Núvol Digital de cultura

Kazuo Ishiguro a Wikipèdia

Obra de Kazuo Ishiguro al Catàleg Aladí

Entrevista a “El Cultural

Kazuo Izhiguro conferència de premsa (en espanyol)


Secrets imperfectes

0

 


Roger Eriksson, un jove de setze anys que havia patit abusos a l’escola i a l’institut es buscava la vida per tal d’encaixar, apareix mort en un bassal d’una zona boscosa. Ha estat apunyalat repetidament i li falta el cor. Cap pista.

La Unitat Nacional d’Homicidis de Suècia investigarà el cas. Concretament, se n’encarregarà l’equip de policies liderat per un criminòleg expert, Torkel Torsten, i el seu assessor, el psiquiatre criminal Sebastian Bergman, el qual acceptarà treballar-hi per interès.


Michael Hjorth (Visby, 1963) És un dels productors de cinema i televisió més reconeguts de Suècia i un guionista que ha treballat, entre d’altres, en els guions de diverses pel·lícules de Wallander, de Henning Mankell.

Hans Rosenfeldt (Boras, Västra Götalands Iän, 1964). És el més destacat guionista de Suècia i el creador de la sèrie de televisió escandinava de més èxit, la premiada sèrie policíaca The Bridge (El Puente).

Tots dos han escrit a quatre mans la Sèrie Bergman, que consta de les següents novel·les:

1. Secrets Imperfectes
2. Crims duplicats
3. Morts prescindibles
4. Silencis inconfessables
5. Càstigs justificats
6. Mentides consentides
7. Veritats enterrades


La sèrie està protagonitzada per Sebastian Bergman, un psiquiatre criminal molt bo que gasta un caràcter insofrible. Despectiu, desagradable i egoista.

No hi ha ningú més destructiu per a Sebastian Bergman que ell mateix, la qual cosa portarà la seva personalitat al límit i la paciència dels seus companys també.

Sèrie molt bona, amb casos molt negres i personatges únics. Grans dosis d’acció i força intrigues personals. Lectura àgil, intensa i addictiva. Cada novel·la té un final d’infart que et fa salivar per la següent.

Es nota molt la carrera televisiva dels autors. Les novel·les presenten l’estructura d’una sèrie de TV i aquest detall té molt a veure amb l’èxit que han aconseguit.

De fet, se n’ha filmat una minisèrie televisiva de quatre episodis a Suècia ( Den fördömde, 2010-2013).

 

Selecció webs:

 Protagonistas de Novela Negra (1) Sebastian Bergman


Tràiler sèrie:

Catàleg Aladí Sèrie Bergman

Llibres digitals a E-Biblio

Altres novel·les a la biblioteca virtual