El silenci dels arbres

El silenci dels arbres: El violinista Andreas Hymer arriba a una ciutat assetjada per fer un concert i recuperar l’Amela Jensen. Allí, a més a més, gràcies a l’Ernest Bolsi, que, desafiant les bombes, fa de guia al museu de música buit, trobarà explicacions i respostes que li serviran per acceptar el seu passat i entendre la misteriosa desaparició de la seva mare, la Sophie Kesner.Les històries entrellaçades d’aquests quatre personatges alternen amb les cartes que els visitants del museu escriuen als familiars i amics per posar-los al corrent de la seva situació. Com si es tractés del cor d’una tragèdia, les seves veus plasmen les emocions, la capacitat de supervivència i de lluita, la misèria quotidiana dels qui han d’enfrontar-se a la mort amb l’única arma que els queda: la voluntat de viure.El silenci dels arbres és una novel·la que ens explica com la bellesa pot sobreviure a la guerra, com en situacions extremes les persones són capaces de produir el més abjecte però també el més noble. Amb l’estil sobri i el·líptic que caracteritza la seva obra, Eduard Márquez ha fet una relectura contemporània del mite d’Orfeu: una bella paràbola sobre el poder de la música i la força de l’amor.

Eduard Márquez (Barcelona, 1960). A principis dels anys noranta publica dos poemaris, La travesía inecesaria (1991) i Antes de la nieve (1994). Aquí comença una trajectòria literària que durant els últims anys l'autor ha anat concentrant en la narrativa. El 1995 es publica el seu primer recull de narracions curtes, Zugzwang. El relat breu torna a ser el protagonista al llibre L'eloqüència del franctirador (1998). Al cap de poc temps apareix Cinc nits de febrer (2000), una novel·la que reafirma l'estil literari de Márquez, caracteritzat per una austeritat i una concisió lingüística i emotiva d'una gran exquisidesa. Durant aquest temps, Eduard Márquez també ha a publicat obres per a nens i nenes: Hoax (1999), La maledicció del cavaller Nomormai (2000), Els somnis de l'Aurèlia (2001), que continua a L'Aurèlia i el robaombres (2002), Les granotes de la Rita (2002), L'Oriol i el ratolí Pérez (2003), L'Andreu i el mirall de les ganyotes (2004), Una mala idea (2008) i la sèrie de sis llibres sobre la superheroïna XXL (2009-2012).

El 2003 apareix una altra novel·la per a adults, El silenci dels arbres, finalista del Premi Llibreter 2004.
Després de més tres anys de dedicació, Eduard Márquez publica la novel·la La decisió de Brandes (2005), que obté el Premi Octavi Pellissa, el Premi de la Crítica Catalana de narrativa i el Premi QWERTY de BTV. El 2011 apareix la seva quarta novel·la, L'últim dia abans de demà, finalista del Premi Crexells de l'Ateneu Barcelonès. A continuació publica Vint-i-nou contes menys (2014), una antologia revisada per l'autor a partir dels dos reculls de relats publicats amb anterioritat. El 2017 publica un pròleg immens, Escriure o morir, al llibre de James Salter, L’art de la ficció. Sobre llegir i escriure. En l’actualitat està treballant en una nova novel·la.

La seva obra ha estat traduïda a l'alemany, el castellà, l'italià, el portuguès, el romanès, el turc i el francès.                                              

La novel·la és una relectura contemporània del descens d'Orfeu a l'infern, una paràbola sobre com, enmig de la guerra i de l'horror, l'ésser humà troba refugi en la bellesa. El poder de la música i la capacitat de fabular i imaginar móns alleugen els afanys de la supervivència. Les històries de l'Andreas Hymer i de la seva mare ens parlen també del preu afectiu que imposa la dedicació absoluta a una passió vital. Les cartes dels habitants de la ciutat, com a teló de fons del relat, ens recorden què senzill és aprendre l'art de perdre, què fàcil és assumir la despossessió quan demà pots estar mort.

L'estructura de la novel·la alterna el relat principal amb els textos de les cartes i amaga fins al final el vincle que els uneix. Com ja havia fet a Cinc nits de febrer, l'autor, fidel al seu compromís estilístic, continua narrant en tercera persona i en rigorós present, que, en aquesta ocasió fins i tot, s'amplia als salts en el temps i als freqüents flash-backs dels protagonistes. Malgrat la dificultat d'aquest repte, l'articulació amb el relat principal és reeixida i s'aconsegueix un corprenedor efecte de proximitat dels records.

Una prosa aparentment senzilla, sòbria i de frases contundents caracteritza un estil el·líptic, sintètic i carregat de densitat lírica, en què s'ha eliminat tot el que no és necessari per arribar a la concisió extrema. L'objectiu d'Eduard Márquez és narrar amb els mínims elements possibles: assolir una llengua transparent i nítida en què no sobri res. Una conseqüència d'aquest compromís estilístic per l'austeritat és l'obsessió per la paraula justa, l'expressió precisa i la depuració lèxica. A això s'afegeix la preocupació per la musicalitat i l'eufonia del text en prosa que cerca eliminar repeticions i cacofonies. El resultat de tot aquest treball rigorós de l'autor sobre la llengua, molt semblant al del poeta, és una estilització del llenguatge narratiu que l'apropa al llenguatge poètic i que fa possible que les seves novel·les es puguin llegir com un poema.

Aquest compromís formal s'estén també als engranatges narratius. L'autor dissenya amb precisió d'enginyer estructures narratives d'una eficàcia aclaparadora que respecta escrupolosament, però que després fa invisibles al lector, que només gaudeix del flux d'un text que sembla brollar espontàniament.

Javier Cisneros, LletrA UOC

Fitxa del llibre:
EL SILENCI DELS ARBRES
Eduard Márquez
Editorial Empúries (2003)
144 pàgines