📖 El joc de l'àngel
✍️ Carlos Ruiz Zafón
La pluja no va arribar fins al capvespre. Quan va començar a caure, va davallar en cortines de gotes furioses que en pocs minuts van encegar la nit i van negar terrats i carrerons sota un mantell negre que picava amb força contra parets i vidres. A poc a poc, entre l'estufa de carbó i la llar de foc, la casa es va anar caldejant. Però jo encara tenia fred. Em vaig aixecar i vaig anar al dormitori a buscar mantes per embolicar-m'hi. Vaig obrir l'armari i vaig començar a furgar dins els grans calaixos de la part inferior. L'estoig encara hi era, amagat al fons. El vaig agafar i el vaig col·locar sobre el llit. El vaig obrir i vaig contemplar el vell revòlver del pare, l'única cosa que em quedava d'ell. El vaig empunyar, acariciant el gallet amb l'índex. Vaig obrir el tambor i hi vaig introduir sis bales de la capsa de munició que hi havia al doble fons de l'estoig. Vaig deixar la capsa damunt la tauleta de nit i em vaig endur el revòlver i una manta a la galeria. Un cop allà, em vaig estirar al sofà embolicat amb la manta i amb el revòlver sobre el pit. Vaig clavar els ulls en la tempesta darrere els finestrals. Sentia el tic-tac del rellotge que hi havia a la lleixa de la llar de foc. No em calia mirar-lo per saber que faltava tot just mitja hora per la reunió amb l'amo de la sala de billars del Cercle Eqüestre.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada
Comenta!