📖 La néta d'Adam
✍️ Patrícia Gabancho
Aquesta era la ciutat de Borges, del jove escriptor en proves però amb un projecte literari molt potent que compartia amb quatre amics, confabulats tots cinc, i que vivia en un Palermo memoriós, on les cases eren baixes i tenien zaguán i en el pati la parra feia una ombra densa i melosa; l’home que encara conservava un xic de vista però ja declinant, la pitjor de les condemnes per a un escriptor, per a un lector. Angélica havia anat, reverencial, al carrer que ara duu el nom de Borges, molt a prop de Malabia. Hi ha una placa al lloc on va viure,però no pas la casa. La Buenos Aires entranyable: Angélica sentia que la seva família era part de la història més rica, fundacional i tanguera de l’Argentina, la de les petites trifulgues de l’arrabal, aquell suburbi de llum estantissa, de llambordes humides, de putes i comissaris. Però la Bela no la seguia per aquest camí. Les arrels de la Bela eren en aquell casalot mig aristocràtic del carrer Uriburu, amb el majordom que es deia Pilar i la seva dona, Eufemia, la cuinera, grassa i abillada amb un davantal blanc. Quan Angélica o Andrés, petits com escarabats, entraven als seus dominis, la filla, que havia heretat la plaça, els amenaçava brandant el ganivet més gros que tenia a l’abast i ells xisclaven d’excitació, tot corrent al voltant d’una enorme taula de marbre que hi havia al mig de la cuina, que també era enorme. Angélica ho recorda com si hagués vist l’escena al cinema, tan fràgil és la memòria; no sap si en recorda l’experiència o si li han explicat que passava això, però si hi pensa, si tanca els ulls i fixa la imatge, apareix la gran taula de marbre blanc, o era simplement de fusta?, que s’omplia de verdures quan venia el verduler, i venia amb carro de cavall. Angélica és capaç de dir que el panadero que portava el pa a Malabia duia bigoti gris i un cavall bru i una cistella amb les barres grosses que vessaven per dalt. Però potser no. Potser és la manera que ella té de recordar el record. Uriburu és massa llunyà, el jove matrimoni de l’Aris i la Bela només hi va viure acollit un any, tan gran era la casa, mentre esperaven que s’acabés de construir Malabia.
Angélica té la impressió que la Bela mai no va saber que havia viscut un període il·luminat de la història de Buenos Aires.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada
Comenta!