Hora del conte "La cabra Serafina"

0

Hora del conte "La cabra Serafina"
A càrrec de Blai Senabre.
Dimecres 5 de juliol a les 18 h. 


Una mare deixa a les tres filles jugant en casa i les adverteix de que no òbriguen la porta de l’escala i no baixen al soterrani però les tres filles, encuriosides, van baixant, una darrere l’altra, i la cabra Serafina se les va menjant... Per saber com acabarà i poder conèixer a les amigues de la cabra Serafina haureu de venir a la biblioteca.




Club de lectura Tardes de tertúlia (Calendari 23-24)

0

Calendari del club de lectura Tardes de tertúlia (2023/2024) a càrrec de Mercè Pujadas. Adreçat a adults. Trobades mensuals (un dilluns al mes).

Vine a compartir lectures!





Dilluns 16 d'octubre a les 18:30

En lloc segur de Wallace Stegner
Dilluns 20 de novembre a les 18:30


Lady Puffin de Gemma Sardà
Dilluns 18 de desembre  a les 18:30

A dalt tot està tranquil de Gerbrand Bakker
Dilluns 22 de gener  a les 18:30 

Distòcia de Pilar Codony
Dilluns 19 de febrer  a les 18:30 

La trena de la meva àvia d'Alina Bronsky
Dilluns 18 de març  a les 18:30 

Matar a un ruiseñor de Harper Lee
Dilluns 22 d'abril a les 18:30

Inquiets de Linn Ullmann
Dilluns 13 de maig a les 18:30


Estiu d'Ali Smith
Dilluns 10 de juny a les 18:30


Club de lectura Llibre Obert (Calendari 23/24)

0

Calendari del club de lectura Llibre Obert (2023/2024) a càrrec de Lluís Barri. Adreçat a adults. Trobades mensuals (un dilluns al mes).

Vine a compartir lectures!




Los asquerosos de Santiago Lorenzo
Dilluns 4 de setembre a les 18:30
Dilluns 2 d'octubre a les 18:30

Nos vemos allá arriba de Pierre Lemaitre
Dilluns 6 de novembre a les 18:30

El conte de la serventa de Margaret Atwood
Dilluns 11 de desembre  a les 18:30

La veu del seu amo de Max Besora
Dilluns 08 de gener  a les 18:30 

Gina de Maria Climent
Dilluns 05 de febrer  a les 18:30 

La noia del tren de Paula Hawkins
Dilluns 4 de març  a les 18:30 

La llibreria ambulant de Christopher Morley
Dilluns 8 d'abril a les 18:30

La trena de Laetitia Colombani
Dilluns 6 de maig a les 18:30

A la vora de la mar d'Abdulrazak Gurnah
Dilluns 3 de juny a les 18:30

Inquiets

0





Ell és un prestigiós cineasta suec, un home obsessionat per l’ordre, la puntualitat i el control. Ella és la seva filla, la petita de nou germans, fruit de la relació amb una actriu que havia dirigit, la seva musa. Cada estiu, des que era una nena, ha visitat el seu pare a l’illa llunyana de Fårö, al mar Bàltic.

Ara que ella és una jove escriptora i ell un home gran, projecten fer un llibre sobre la vellesa, la memòria, el llenguatge i la pèrdua. Ella farà les preguntes. Ell les respondrà. La gravadora enregistrarà les converses. Però el declivi físic i mental del pare i finalment la mort deixaran el projecte a mitges.

L’escriptura d’Inquiets s’inicia set anys després, quan Linn Ullmann es revesteix de valor per escoltar les cintes que havien quedat arraconades en una capsa. Atès el caràcter el·líptic i fragmentari d’aquest material, recorre als records d’infància i joventut i recrea una de les nissagues familiars més fascinants del segle XX.

Una combinació perfecta de memòries i ficció a la recerca de les veritats elementals sobre com vivim, estimem, oblidem i envellim.

Inquiets, Linn Ullmann
Traductora: Meritxell Salvany
Editorial Les Hores, 2021
Pàgines: 448
Any de publicación: 2015


Linn Ullmann (Oslo, 1966)
És una actriu i escriptora noruega , filla del cineasta suec Ingmar Bergman i de l'actriu Liv Ullmann.
Linn Ullmann és una de les veus més especials de la literatura escandinava. És autora de sis novel·les amb gran reconeixement internacional, i s’han publicat a més de vint països d’Europa i els Estats Units.
Ha rebut diversos premis, entre els quals l’Amalie Skram-prisen de ficció i el Gullpennen pel seu treball periodístic. La seva darrera novel·la, Inquiets, va ser nominada al Nordic Council Literature Prize i al Norwegian Critics Prize for Literature. També va rebre el National Broadcasting’s Literary Prize l’any 2015 i va ser l’obra de ficció més venuda a Noruega aquell mateix any.
Els seus llibres han estat adaptats per al teatre i el cinema, i el 2017 l’Acadèmia Sueca va atorgar-li el Dobloug Prize per tota la seva trajectòria.
Linn Ullmann és la cocreadora i presentadora del podcast literari How to proceed.
Viu a Oslo amb el seu marit, l’escriptor i poeta Niels Fredrik Dahl.
Les seves novel·les s’han traduït a 30 idiomes.

Meritxell Salvany (Barcelona, 1968)
És llicenciada en Filologia Anglesa per la Universitat de Barcelona (1993) i ha realitzat diversos cursos específics sobre literatures i llengües nòrdiques a la Universitat d’Estocolm (1996-1997). D’ençà de llavors, ha visitat sovint els països nòrdics i ha traduït un quants autors del suec, el noruec i el danès al català. Del suec, entre d’altres, ha traduït Tove Jansson, Henning Mankell, Gellert Tamas, Golnaz Hashemzadeh Bonde, Dag Hammarskjöld (premi Nobel de la pau 1961 a títol pòstum) i Elin Nilsson. Els autors més destacats que ha traduït del noruec són Eric Fosnes-Hansen, Jo Nesbø, Lars Mytting, Arne Svingen, Jørn Lier Horst i dues autores molt aclamades que escriuen en nynorsk per a nens i joves: Maria Parr i Ingunn Thon. Del danès ha traduït Marianne Verge i Dorthe Nors.


"Una lliçó sobre com narrar una vida i una època, sobre la importància de la veritat."
Ali Smith

“Un llibre preciós sobre les emocions i l’art de la memòria.”
Siri Hustvedt


“Mitjançant un treball d’acumulació dels propis records, Ullmann aconsegueix construir una narració en què els temps de la seva infantesa es reflecteixen en els últims anys de vida del seu pare, i ens mostra la història d’amor viscuda per la seva família, sense por a la mort ni a la memòria.”
Tània Soler, Núvol


“L’escriptora noruega Linn Ullmann, filla de l’actriu Liv Ullmann i el director de cinema Ingmar Bergman, va voler fer un llibre sobre la vellesa i la memòria a mitges amb el seu pare”.
Quan arribin els marcians


“La respetada escritora noruega se inspira en su infancia y en los últimos días de su padre, Ingmar Bergman, para abordar en Los inquietos una novela sobre la vulnerabilidad de la vejez”.
Elena Hevia, El Periódico

Matar un rossinyol

0



Un clàssic de la literatura del segle XX.
Publicada el 1960, Matar un rossinyol, és l'única novel·la publicada de Harper Lee, però això no va ser un impediment perquè s'emportés el Pullitzer aquest mateix any. L'escriptora va viure la seva infància i joventut entre la literatura i les desigualtats socials, dos elements que transmet a la seva obra. A més va ser íntima amiga d'un altre novel·lista, Truman Capote, a qui va prendre el premi que ell feia tants anys que perseguia. Matar un rossinyol ens presenta una protagonista molt jove, però intel·ligent, Scout Finch, que viu a un poble imaginari de l'Alabama de la Gran Depressió. És un moment històric en què els negres comencen a alçar la veu, mentre que els blancs, terroritzats per la possibilitat de revenja, estrenyen més el setge del racisme. La pólvora està tirada i només cal encendre l'espurna. Scout no viu aliena a aquests esdeveniments, però té problemes molt més seriosos que atendre: amb el seu germà Jem i el seu nou amic Drill, es proposa esbrinar què passa a la sinistra casa de "Boo" Radley, tota una aventura per al tedi de l'estiu. El fet que els adults se'n neguin a parlar només augmenta la curiositat dels tres nens, que se les enginyen per aconseguir que el solitari veí surti de casa seva per poder veure'l. A sobre, el misteriós Boo els deixa regals al buit d'un arbre del jardí. Qui és ell exactament, i per què només surt a les nits? Però ben aviat la mateixa Scout descobreix que hi ha més univers fora de les seves entremaliadures de barri. El seu pare, un advocat amb gran sentit de la justícia, accepta defensar un negre que se l'acusa de violar una jove blanca. Tot el poble dona l'esquena a la família, a qui acusen de ser "amants dels negres" (després de tot, la criada negra de la família, Calpurnia, ha comès la temeritat d'aprendre a llegir i escriure i tracta els nens com els seus fills!). Els Finch no ho tindran fàcil per defensar els seus principis i lluitar pel que consideren just. Matar un rossinyol és una història apassionant que barreja diferents trames: una de crítica social, en què se segueix de prop el judici per violació, i una altra en què els tres nens investiguen a fons el misteri del seu veí, el passat criminal del qual no res té a veure amb el present solitari on surt a la nit a repartir regals. Dues històries oposades que fins i tot es barrejaran abans que el lector se n'adoni. Una novel·la més que recomanable per als joves i per als adults, que deixarà un pòsit durador a tots ells.

Premi Pulitzer el 1961, un any després el director Robert Mulligan la va portar a la pantalla en una inoblidable pel·lícula que va obtenir dos Oscar de l'Acadèmia: al millor guió (Horton Foote) i al millor intèrpret masculí (Gregory Peck).


Nelle Harper Lee va néixer a Monroeville, Alabama, el 28 d'abril de 1926. L'autora va ser coneguda dins del món literari per la seva novel·la Matar un rossinyol .
L’obra és un al·legat contra el racisme al profund sud nord-americà protagonitzat per Atticus Finch, un respectat home blanc de la comunitat, model de conducta per a tots, que es fa càrrec de la defensa d'un home afroamericà acusat falsament de violar una dona blanca.
La novel·la va suposar un gran èxit per a l'autora, que a penes va publicar només excepte un grapat de petites contribucions posteriors en revistes com Vogue o McCall's, defugint de tot tracte amb la premsa.

Matar un rossinyol va ser portada al cinema el 1962 pel director Robert Mulligan, sent els protagonistes Gregory Peck (que va rebre un Oscar per la seva interpretació), Mary Badham, Phillip Alford i Robert Duvall.

El 2015 es va publicar Ve y pon un centinela , novel·la escrita i situada abans de Matar a un rossinyol i el manuscrit del qual havia estat ocult durant més de cinquanta anys.
Amiga personal de Truman Capote, Lee va decidir retirar-se quan va aconseguir la fama. El 2007, va rebre la Medalla Presidencial de la Llibertat dels Estats Units per la seva carrera literària.



“És un llibre que cal llegir, captiva la innocència de Scout i la seva confusió quan no entén alguna cosa o la interpretació que fa d'algunes coses, també commou Jem que el veiem créixer al llarg del llibre i Atticus, un personatge irreprotxable, però hi ha molts més personatges que aporten molta vida al llibre, un llibre amb una història que ens parla de la infància, les injustícies, les regles, les conviccions, les mentides de la gent, la innocència dels nens i la bondat d'algunes persones.”
Blog: El Rincón de la novela

La trena de la meva àvia

0



«Puc recordar amb exactitud el moment en què el meu avi es va enamorar. Intuïa que l’àvia no s’havia d’assabentar de res. Per qüestions menys importants ja havia amenaçat de matar l’avi, per exemple quan ell esmicolava el pa durant el sopar.»



La família d’en Max viu en un pis per a refugiats a Alemanya. L’àvia és una matriarca russa, aterridora i tossuda, que imposa les seves normes amb mà de ferro. Quan va emigrar de la Pàtria va ser a la recerca d’un món millor. Però no està gens satisfeta amb el funcionament de les coses a Alemanya: els metges i els professors són incompetents, els aliments són tòxics i els alemanys en general són poc fiables.

L’àvia està convençuda que en Max és un nen dèbil i malaltís, i el té sota una supervisió constant per protegir-lo de les influències negatives del món. Però malgrat ser un maldestre als seus ulls, en Max s’ha adonat que el seu avi, estoic i taciturn, viu enamorat de la seva veïna, la Nina. La dinàmica familiar canvia radicalment quan la Nina dona a llum un nadó que és la viva imatge de l’avi. Aleshores, tothom haurà d’aprendre a defensar-se de l’àvia.

L’autora de L’últim amor de Baba Dúnia torna, amb el seu humor poètic i satíric, ple de tendresa, amb una història sobre les disfuncions familiars en què ens demostra com les accions motivades per la tristesa poden afectar els nostres éssers estimats.



La trena de la meva àvia, Alina Bronsky
Traductor: Ramon Farrés
Editorial Les Hores, Pàg: 192
Any: 2022


Alina Bronsky va néixer el 1978 a Rússia, va passar la infantesa al costat asiàtic dels Urals i la joventut a Marburg i Darmstadt. Viu a Alemanya des del començament dels anys noranta. La seva primera novel·la, Scherbenpark (2008), va ser un best-seller a Alemanya, es llegeix a les escoles i se n’ha fet una pel·lícula. Ha publicat diverses novel·les, entre les quals destaquen Die schärfsten Gerichte der tatarischen Küche (2010) i Nenn mich einfach Superheld (2013), i contes infantils. Ha rebut nombrosos reconeixements i premis. L’últim amor de Baba Dúnia (2015) va ser preseleccionada com a candidata al Premi del Llibre Alemany.

Els crítics en destaquen la destresa en la caracterització dels personatges i en l’ús d’un llenguatge enginyós i poètic.


Ramon Farrés (Manlleu, Osona, 1962), és llicenciat en filologia clàssica i doctor en traducció. Del 1989 al 1993 va ser corresponsal del diari Avui a Berlín, i des del 1995 és professor de traducció a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ha estat membre dels consells de redacció de les revistes Clot (Vic) i Tranvía(Berlín), i ho és encara de Quaderns: Revista de Traducció (Bellaterra),Visat (Barcelona) i Reduccions (Vic).

Ha traduït Heinrich Heine, Jules Verne, Rainer Maria Rilke, Bertolt Brecht, Dino Buzzati, Hannah Arendt, Thomas Bernhard, Werner Schwab i Elfriede Jelinek, entre altres. Té publicats dos llibres de poemes: Trenta-set poemes en forma de finestra (1997) i El present constant (2009); un de narracions: Iste mundus furibundus (2001); dos de proses breus: Vint dies de febrer i març (1999) i D’un lloc a l’altre (2004), i l’assaig Antoni Pous: l’obra essencial (2005).

També ha publicat textos esparsos en revistes com ara Barcelona Review, Revista de Catalunya, El Pou de Lletres, Els Marges i Alga, en plaquettes i en l’antologia Barcelona, 60 poemes des de la ciutat (2004).




“Després de l’èxit de L’últim amor de Baba Dúnia, Alina Bronsky torna amb una història sobre l’exili rus a Alemanya, que ens arriba al català amb una esplèndida traducció de Ramon Farrés.”
Tània Soler, Núvol


“Les seves novel·les es fan de molt bon llegir perquè no són innecessàriament llargues; al contrari, aprofiten d’alguna manera la tècnica de la narrativa breu, mostrar l’essència, sense resultar críptiques.”
Lluís Llort. El Punt Avui


“El personatge més ben trenat és el de l’àvia, una dona que intenta superar el dol i la culpa a la seva manera.”
Eva Piquer, No ho sé de RAC 1

“Bronsky ens porta una nova història amb una protagonista forta, dura, que no dubta a manar i donar ordres per aconseguir els seus objectius.”
La trena de la meva àvia, L’illa Deserta

Distòcia

0


Aquesta és una història d’amor entre dues vaques. També és la història d’uns quants parts complicats, i de maternitats doloroses. I és la història de la Goja, que té un neguit encallat a dins i està plena de cabòries. I la de la Isabel, que es va sentir atrapada en un món rural que no era com s’havia imaginat. I és també la història d’en Lamine, i de la Montse, i de dos germans que fan formatges. I, a més, és la història de les orenetes que tornen any rere any, d’una ovella babaua que té ganes de jugar i d’un gat que sap com absentar-se. I d’un vedell, també, i d’un gos pastor i d’un gall manyac. És una història de decisions difícils. I és també una història de connexions inesperades.

Distòcia, Pilar Codony
L’altre Editorial
Pàg. 196
Any: 2022
Premi Documenta 2021

Pilar Codony (Banyoles, 1987) és veterinària. Es va llicenciar a la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 2011 després d’una estada d’alguns mesos a Cuba, on va fer pràctiques en una granja de vaques lleteres, i als Estats Units, on va treballar en un centre de fauna salvatge. Després d’una temporada vivint al Vallès i fent feines ben diverses, es va instal·lar de nou al Pla de l’Estany. Actualment treballa de veterinària d’animals de granja, sobretot vedells.


“Una distòcia és una complicació en un part, però a la novel·la amb què Pilar Codony ha guanyat el premi Documenta d’enguany, és també un desencaix existencial. Es tracta d’un llibre que des dels marges dels debats de l’internet literari, s’hi posa de ple, perquè reflexiona sobre el ruralisme, la convivència entre espècies i l’autenticitat dubtosa de la vida al camp sense arribar a conclusions grandiloqüents. I ho fa a partir de la Goja, però també de la constel·lació d’animals amb què conviu. A Distòcia (L’Altra), les vaques tenen noms de poetes i s’enamoren, i fins i tot el lector més urbanita s’emociona amb elles.”
Carlota Rubio, Núvol


“No nega la “part bonica” de la maternitat, que de tota manera “et canvia el caràcter per sempre perquè hi introdueix el patiment”, que és el que tem la Goja davant la perspectiva de perdre llibertat i lleugeresa. “Me la imaginava enfadada tota l’estona”, explica l’autora, que va escriure la novel·la en tres mesos, “com en una vomitada”, i va dedicar els següents a treballar-la i polir-la abans d’enviar-la al premi.”
Eva Vázquez, El Punt Avui


“És que és el gran tabú: quantes dones han avortat i no ho han dit a ningú? Encara avui se les tracta com si haguessin assassinat algú. En conec que ho tenien molt clar i ho han fet sense remordiments, però normalment és un procés difícil. N’hi ha que ho viuen amb una culpa terrible i amb un dol llarguíssim, i a més en secret: s’ha de callar perquè no està ben vist. N’he conegut casos diferents: si tens setze anys, tenir el fill és un disbarat perquè encara no et toca, i si en tens quaranta, no tenir-lo és un disbarat perquè aviat no podràs. A més, l’avortament es banalitza molt: com que ho has decidit tu, és impossible que pateixis. I no és així.”


“La idea inicial era aquesta. El tema de la maternitat era el recurs que a mi em servia per arribar fins aquí. M’interessava contraposar la raó i l’instint, la ment i el cos, fer servir aquestes dicotomies per arribar finalment a l’animalitat i la humanitat. Al final totes dues formen part dels éssers humans, però, en canvi, no totes dues formen part dels animals. Justament són animals perquè no són humans. Nosaltres som una part animal, però també som humans. I sempre ens hem sentit per sobre de la resta de bèsties que no tenen aquesta part humana. Jo volia reflexionar al voltant d’aquestes dues parts, de quins són els límits, com de ferms o permeables poden arribar a ser. Si la diferència realment és inferioritat o podria ser més aviat riquesa. Fins a quin punt l’animalitat és tan negativa com sempre hem pensat o té la seva part més bona i potser no ens hi hem fixat prou.”
Pilar Codony, Catorze

A dalt tot està tranquil

0


En Helmer és un granger que, amb cinquanta-cinc anys i una vida marcada per la solitud, està a punt de prendre les regnes de la seva vida.

Gerbrand Bakker ens envolta dels pensaments d’un protagonista que tracta d’entendre el seu propi aïllament, i ho fa a través d’un llenguatge directe que ens diverteix, ens emociona i ens porta a preguntar-nos el perquè de les nostres pròpies decisions. Els constants viatges entre el passat i el present ens fan partícips d’una història que podria haver estat diferent.



A dalt tot està tranquil
Gerbrand Bakker
Fitxa del llibre:
Traducció de Maria Rosich Raig Verd, 2022
268 pàgines


GERBRAND BAKKER (Wieringerwaar, Països Baixos, 1962) és filòleg, jardiner i instructor de patinatge de velocitat sobre gel. Abans de dedicar-se a l’escriptura va treballar traduint obres de l’anglès a l’holandès i subtitulant documentals de natura i sèries de televisió́. També́ és un dels autors del Diccionari etimològic de l’holandès, del qual diu que és un treball dur i honrat, com la jardineria. Per la seva primera novel·la, A dalt tot està tranquil, va rebre, entre d’altres, els premis Impac (amb nominacions de bibliotecaris de tot el món) i Llibreter, mentre que per Deu oques blanques ha estat guardonat amb l’Independent Foreign Fiction Prize 2013. Tot i ser un autor molt poc prolífic, les seves obres han estat traduïdes a més de vint idiomes, convertint-se en un d’aquells rars casos on l’èxit de vendes (només a Alemanya va vendre 100.000 exemplars del seu primer llibre) va lligat a un gran reconeixement per part de la crítica.

Maria Rosich /traductora
Traductora de neerlandès, danès i anglès, es defineix com a inquieta i tastaolletes, i assegura que ha de tocar la pintura per creure’s que està molla. Ha traduït Karen Blixen, Toni Morrison, Herman Koch, Julian Barnes, Peter Terrin o Jan van Mersbergen, entre altres.
La seva traducció de Gerbrand Bakker A dalt tot està tranquil va guanyar el premi Llibreter 2012.
Entre traduccions i lectures, crio nenes i trec amics a passejar. Ah, i el meu àpat preferit és el vermut, encara que m’alimento de cafè i de lloances.


Marina Espasa, Diari Ara
“El ritme de vida a la granja és el que és, al cap i a la fi, i aquesta obra de Gerbrand Bakker el sap capturar d’una manera esplèndida.”

Xavier Serrahima, El Punt Avui
“Descobrir un d’aquests escriptors, que són conscients que la seva obra no és una mercaderia sinó la més exquisida manifestació de la seva ànima, comporta sempre una enorme satisfacció.”
The Independent


The Irish Times
“És una d’aquestes rares obres de ficció que tothom hauria de llegir. Està plena de vida i veritat, tot transmès a través d’una veu narrativa que es nega a permetre al lector allunyar-se’n ni un moment.”

Lady Puffin

0



«A la vida no pots deixar coses a mitges. Així m'he de veure jo, aquí colgada, en aquests llimbs, i en mans de patacot i mandinga, que pretenen acabar la meva feina.»

Lady Puffin s'ha mort i no li tocava. Els amics li deien Puffin per la seva dèria pels frarets, aquells ocells amb cara pallassa. Era capaç d'anar a l'altra punta del món només per fotografiar-los. La Rita és l'amiga tarambana que viu als Estats Units fent classes de flamenc; torna a Barcelona per trobar la Puffin, no sap res de la seva malaltia i ja se la troba morta. La Sol és l'amiga assenyada, i haurà d'explicar-li a la Rita com ha anat tot i acollir-la a casa. Una invasió en tota regla. I pel mig hi ha el Simó, que és la parella de la Sol i el director de teatre de moda, que s'atabala amb el desgavell de la Rita i, a més, està dirigint una obra on sembla que cap actor giri va rodar . La situació es va enverinant, perquè les amigues de la morta semblen pols oposats, però l'esperit de Lady Puffin és capaç de lligar qualsevol ensalada.



Lady Puffin, Gemma Sardà
Editorial Comanegra
Pàg: 160

Gemma Sardà (Barcelona, ​​1967). Una autora que publica la tercera novel·la i, com sempre, ens deixa amb un somriure als llavis. Aquí Gemma Sardà agafa el repte de fer parlar els morts, continua esmolant una de les millors traces per fer diàlegs de la nostra literatura i aquella capacitat de destil·lar tot un món –o encara més difícil: un estat d'ànim– amb un par de frases. És traductora i correctora, i escriu regularment a La Vanguardia . A Comanegra, i en aquesta col·lecció, hi va publicar l'anterior novel·la, Mudances (2019).


“La novel·la experimenta fins al final amb la hipòtesi que plantejava més amunt, i ho fa sense dramatisme sinó amb gràcia i una lleugeresa molt ben dosificada, sobretot gràcies a uns diàlegs de gran eficàcia, que facilitarien molt l’adaptació d’aquesta història a un format radiofònic, cinematogràfic o teatral. Sardà té la capacitat de dibuixar situacions amb quatre traços exactes i d’il·luminar personatges a partir de les seves veus.”
Bernat Puigtobella, Núvol


“La Tona és una fotògrafa soltera, que té una debilitat pels frarets. La seva dèria per aquests ocells tan singulars, que en anglès se’ls anomena puffins, li ve de petita i els amics li han penjat el sobrenom de Lady Puffin, que ella ha acabat acceptant i que en certa manera la defineix. Lady Puffin té un càncer terminal i la seva mort es precipita sense que hagi pogut acomiadar-se com déu mana de la Rita i la Sol, les seves dues millors amigues, que no es coneixen entre elles. La Rita viu als Estats Units i un bon dia decideix tornar a Catalunya sense saber que la seva amiga acaba de morir. Se n’assabentarà per la Rita, veïna de la Tona, que li donarà la notícia i a partir d’aquest moment connectaran d’una manera profunda. Així, dues dones que de manera natural i espontània potser no haurien travat amistat, es troben per atzar i gràcies a Lady Puffin compartint un dol, amb el deure moral de fer-se càrrec de les seves pertinences i ordenar el seu llegat.”
Núvol


“Hi ha dolor, pèrdues, absències, és una novel·la sobre el dol però amb un punt lleuger que dóna l'humor.”
Gemma Sardà, La Vanguardia

En lloc segur

0




En lloc segur és una història d'amistat amb majúscules entre dos matrimonis. Ells dos, en Sid i en Larry, són dos professors, ja jubilats, de literatura a la universitat de Wisconsin. De fet, en Larry es converteix en un escriptor de cert renom i és qui ens narra la història. El relat s'inicia quan ell i la Sally tornen a Battell Pond, la casa d'estiueig d'en Sid i la Charity. La Charity és a punt de morir. És el darrer cap de setmana que passaran plegats i aquest fet serveix de tret de sortida per remuntar-nos dècades enrere quan s'inicia tot plegat.

En lloc segur, Wallace Stegner
Traductora: Dolors Udina
Editorial: Libros del Asteroide

 

Wallace Stegner (1909-1993) va néixer en Lake Mills, Iowa. Fill d'immigrants escandinaus, va viure amb els seus pares i el seu germà en diferents punts de l'oest americà abans que s'assentessin a Salt Lake city en 1921.
Després de doctorar-se a la Universitat de Iowa, va ensenyar Literatura en diferents universitats, fins a instal·lar-se finalment a la Universitat de Stanford, on engegaria una de les escoles d'escriptura més importants del país i en la qual estudiarien escriptors com Raymond Carver, Tobias Wolff, Wendell Berry o Ken Kesey.
Encara que va aconseguir la fama com a novel·lista, és autor d'una àmplia i valorada obra que abasta títols de ficció, història, biografia i assaig. Va rebre nombrosos guardons per les seves novel·les com la Commonwealth Club Gold Medal per All the Little Live Things (1967); el Premi Pulitzer per Angle de repòs (1971) i el National Book Award per The Spectator Bird (1976). Entre la resta de la seva obra destaquen també les novel·les En lloc segur (1987), Remembering Laughter (1937) i The Big Rock Candy Mountain (1943).

Dolors Udina (Barcelona 1953) És traductora i professora de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB del 1998 al 2018. Ha traduït de l’anglès més de dos-cents títols d’autors com Virginia Woolf, Jeanette Winterson, J. M. Coetzee, Alice Munro o Ali Smith. Entre les seves traduccions destaca La senyora Dalloway (La Magrana, 2013) de Virginia Woolf, obra amb la qual va guanyar, el 2014, el Premi de la Crítica Serra d’Or, i Els dimonis de Loudun (Adesiara, 2017) d’Aldous Huxley, Premi Ciutat de Barcelona 2017. El 2018 va ser distingida amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya com a reconeixement per la seva intensa tasca en l’àmbit de la traducció, i el 2019 va rebre el Premio Nacional a la Obra de un Traductor concedit pel Ministerio de Cultura. Traduir com transhumar (Lleonard Muntaner, 2021), de Mireille Gansel, és un dels darrers llibres que ha traduït, en aquesta ocasió, del francès.  

 

“El resultat és un domini majestuós de la paraula, erigida en principi organitzador de la realitat. Les observacions intel·ligents, les excepcionals incrustacions de literatura en la literatura, els diàlegs, l’acció́ subjugada al ritme d’un pensament assaonat, fan que aquest llibre, traduït per primera vegada al català̀ i al castellà, sigui un gran tractat de les relacions humanes, una impagable lliçó́ de vida i literatura, una obra mestra.”
Lluís Muntada, El País

«Un llibre sense centellejos ni artefactes, sense trucs ni referències modernes... Es tracta d'un llibre de temes que perduren: el valor de l'amistat, els riscos i perills de l'amor i els efectes del temps.»
Providence Sunday Journal

«En lloc segur fa que fins i tot un món tan imperfecte et sembli meravellós.»
Newsday


El cartògraf d’absències

0



El poeta i professor universitari Diogo Santiago retorna a Beira, la seva ciutat d’infància, per rebre un homenatge mentre s’anuncia l’arribada d’un cicló tropical demolidor. Allà coneix la Liana, una dona misteriosa que resulta ser la neta de l’inspector de la policia secreta que va detenir el pare d’en Diogo fa més de quaranta anys. Junts, s'endinsaran en una investigació per redibuixar la personalitat d’aquesta figura paterna enigmàtica i compromesa. Alhora, la Liana també descobrirà les veritats de la seva pròpia història, marcada per la mort d’una dona en caure al buit.

Mia Couto ens fa navegar entre dues èpoques traumàtiques en què Moçambic va quedar assolat: la guerra de la Independència i la devastació del cicló Idai. Amb una prosa poètica i lírica, l’autor ens convida a un viatge en el temps per preservar la memòria i la història de la seva terra.

El cartògraf d’absències, Mia Couto
Traductor: Pere Comellas Casanova
Editorial Periscopi
Pàg: 376
Any: 2022


Mia Couto (Beira, Moçambic, 1955) és un dels escriptors més importants en llengua portuguesa i l’autor moçambiquès més traduït. La seva extraordinària qualitat literària ha estat comparada amb noms d’autors com Gabriel García Márquez o Jorge Amado i premiada amb guardons com els prestigiosos Prémio Vergílio Ferreira (1999) pel conjunt de la seva obra, o el Neustadt International Prize for Literature 2014. L’any 2007 va esdevenir el primer autor africà a guanyar el premi literari Latin Union, i el 2013 va obtenir el premi Camões, un dels guardons més importants en llengua portuguesa. La seva obra, caracteritzada per una prosa poètica i lírica que ens transporta a mons on el realisme es fon de manera màgica amb el mite i la llegenda, s’ha publicat a més de trenta països. El cartògraf d’absències, la seva última novel·la, va guanyar el Premi Literari Manuel de Boaventura el 2021.

Pere Comellas Casanova va néixer a Cal Rosal, al Berguedà, l’any 1965. Va estudiar biblioteconomia i portuguès. Treballa a la Universitat de Barcelona. Forma part del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, dirigit per M. Carme Junyent. Creu que les teories i reflexions sobre la traducció literària són, encara que a vegades no ho sembli, molt útils, i ajuden a aprendre l’ofici i a millorar. També creu que el més important d’una traducció literària és que sigui literària, més que no pas que sigui igual que l’original, cosa que d’altra banda és del tot impossible. Finalment, està convençut que la traducció és la cosa més important del món, perquè és l’única manera de construir una literatura universal i perquè demostra dia rere dia, i malgrat totes les mancances i frustracions, que qualsevol llengua conté potencialment tota l’experiència humana. Ha traduït autors com Eça de Queirós, Moacyr Scliar, Paulina Chiziane, José Eduardo Agualusa, Fernando Pessoa, Baltasar Lopes, Érico Veríssimo, Bernardo Kucinski, Nathacha Appanah, Edgar Morin, Helena Marques, Gonçalo M. Tavares, Mia Couto i algun altre.


“És una obra important, excel·lent com totes les de l’autor, atès que, mitjançant la ficció, però basant-se en personatges, fets i escenaris reals de Beira, Couto explora el seu entorn més íntim, familiar, polític i personal, en uns anys decisius a Moçambic.”
Xavier Montanyà, Vilaweb

“Que la poesia és un llenguatge anterior a qualsevol idioma ho sap bé Mia Couto, que ara ens convida a recuperar, en una novel·la inspirada en les massacres d'Inhaminga del 73, la memòria del Moçambic que lluitava per la independència. No és només una novel·la històrica, al contrari, Couto hi explora la relació del protagonista, Diogo –escriptor, una mena d'alter ego–, que torna a la Beiras natal just abans que un cicló devasti la ciutat, amb son pare, que és també un misteri: poeta revolucionari que no creu ni en la poesia ni en la revolució. Els seus versos de ressonàncies a Fernando Pessoa impregnen la novel·la i la veu de tots els personatges. El text, com ja ens ha acostumat Couto, ens endinsa en un món màgic i ple de revelacions que no observa les convencions de la raó occidental.”
David Vidal Castell, Ara

“Mia Couto ens fa navegar entre dues èpoques traumàtiques en què Moçambic va quedar assolat: la guerra de la Independència i la devastació del cicló 'Idai'. Amb una prosa poètica i lírica, l'autor ens convida a un viatge en el temps per preservar la memòria i la història de la seva terra. I ens torna a demostrar que és, sens dubte, un dels grans escriptors del nostre temps i que és des d'Àfrica des d'on ens arriben les històries més estimulants. Un avís: llegir Couto crea addicció.”
Andreu Gomila, TimeOut

A la vora de la mar

0

 



Abdulrazak Gurnah ( Zanzíbar , 20 de desembre de 1948 ) és un novel·lista tanzano que escriu en llengua anglesa i resideix al Regne Unit des de la seva adolescència. Premi Nobel de Literatura de 2021.

A la vora de la mar és una bona novel·la, que demostra exactament el que els acadèmics suecs destacaren de Gurnah: la capacitat per explorar d’una manera severa i compassiva –i exhaustiva, lúcida, crua– els efectes del colonialisme i el destí dels refugiats que viuen escindits entre mons diferents.

La sociopolítica és només el rerefons d’un drama travessat per l’amor, les traïcions, els enganys, la cobdícia, els prejudicis racials i religiosos i, sobretot, l’orgull o la necessitat d’intentar tenir una vida que valgui la pena de ser viscuda.


Selecció de webs:
Abdulrazak Gurnah al catàleg Aladí
Viquipèdia
arallegim.cat
Entrevista a Abdulrazak Gurnah


La Trena

0

 




Laetitia Colombani (Bordeus, França 1976) és una directora de cinema, actriu, guionista i escriptora francesa.

La seva primera novel·la, La trena, apareix el maig de 2017. Relata la història de tres dones de destins molt diferents, que viuen a l'Índia, a Sicília i al Canadà.

Les vides de tres dones a tres continents diferents. Idèntiques lluites per a combatre. Moltes, massa violències exercides contra la dona arreu del món. Sempre tota la força per rebutjar allò que la societat i els estereotips esperen de nosaltres. Perquè la força de La trena rau en la consciència femenina, col·lectiva i aferrissada, que hem de tirar endavant per tal de vetllar pels nostres drets.


La novel·la està traduïda a 36 idiomes. Ha guanyat més de vint premis literaris a França i a l'estranger. Les seves influències cinematogràfiques queden paleses en la novel·la. Hi utilitza un llenguatge que excedeix síntesi i plasticitat.

Portada al teatre (Clara Segura, Teatre Goya Barcelona) i al cinema properament.

Selecció de webs:

La llibreria ambulant

0

 

Christopher Morley (Pennsilvània, 1890-1957) periodista, novel·lista, assagista  i poeta  nord-americà. Intel·ligent, lúcid i sofisticat, va ser un escriptor d'èxit i alhora un escriptor de culte. D’estil refinadament britànic. Subtil humorista, va dir de si mateix que estimava tant Shakespeare com el Conan Doyle de les aventures de Sherlock Holmes. Diuen que Christopher Morley va donar als seus amics un consell poc abans de morir: “Llegeix, cada dia, alguna cosa que ningú més no llegeixi. Pensa, cada dia, alguna cosa que ningú més no pensi. Fes alguna cosa, cada dia, que ningú no sigui prou ximple de fer. És dolent per al pensament formar part contínuament de la unanimitat”.

La llibreria ambulant

“Una aventura que havia començat com una simple diversió o com un caprici s’havia convertit ara en l’essència de la vida”, escriu Helen a la seva narració.

La veu narradora de la novel.la de Morley,  és de la senyoreta Helen McGill, una dona a la ratlla dels quaranta anys que, en un cop de rauxa i atrapada per la intuïció que la vida pot ser viscuda d’una altra forma, decideix acceptar l’oferta del llibreter Mifflin i comprar el seu petit negoci sobre rodes i sortir així de la seva monòtona vida de grangera. L’aventura està assegurada, tot al llarg de les pàgines de La llibreria ambulant, ja que a una peripècia li segueix una altra, fent d’aquest relat un recorregut ben dinàmic.

A part de ser una crida a favor de la lectura com a eina imprescindible de la cultura, La llibreria ambulant és una metàfora del viatge iniciàtic existencial, especialment un al·legat feminista per la Helen que refà la seva vida guanyant en independència.

Dos anys després Morley va publicar una segona part: “La llibreria encantada”.


Selecció de webs:

Christopher Morley al catàleg aladí
Recomanació a Youtube
Bloc-recomanació lectures

La Noia del tren

0

 


Paula Hawkins (26 d'agost de 1972) és una escriptora britànica. Va néixer i créixer a Salisbury, Rhodèsia (actualment Harare, Zimbabwe).

La Noia del tren de Paula Hawkins
“Està enterrada sota un bedoll, baixant cap a les antigues vies del tren. La tomba està marcada amb un túmul. De fet només és una pila de pedres. No volia atraure l’atenció de la gent cap al lloc on reposa, però tampoc la podia deixar sense cap recordatori. Allà hi descansarà en pau, sense que la molesti ningú, sense cap altre so que el cant dels ocells i la fressa dels trens”.

Així comença la novel·la La Noia del tren, un thriller sobre el desig, l’amor, el matrimoni i el divorci. Rachel Watson és una dona que ha caigut en la depressió i l'alcoholisme des del seu divorci d’en Tom. El seu exmarit viu a l'antiga casa de la parella amb la seva esposa actual Anna, i la seva filla. Tot i que ha perdut la feina, per evadir-se i ocupar el temps la Rachel viatja diàriament a Londres en tren, passant a prop del seu antic domicili.

La novel·la compta amb la visió de tres narradores, la desafortunada i obsessionada Rachel, la encantadora i complicada Megan i el nou amor de l'ex Tom, Anna. Estructurada en capítols on cada una de les dones va explicant les seves vivències. Dins de la trama Hawkins també planteja les tensions en les relacions de parella, la maternitat i les addiccions.


La noia del tren va vendre més de 5 milions d'exemplars en els primers sis mesos, va estar 13 setmanes al capdavant de la llista de best-sellers del New York Times i va ocupar el primer lloc de les llistes del Regne Unit durant 30 setmanes, la més llarga de la història. Es va publicar en més de quaranta llengües, inclòs el català. Tot un fenomen de vendes que va suposar vendre més de 20 milions exemplars a tot el món, 80.000 dels quals van ser en la traducció al català editada per La Campana.


Selecció de webs:
Paula Hawkins al Catàleg Aladí
“La noia del tren” a Viquipèdia
Paula Hawkins al “Núvol digital de cultura” 
Entrevista a Paula Hawkins Biblioteca Terra Baixa 
Entrevista a Paula Hawkins 

Gina

0

 



Maria Climent Huguet (Amposta, 1985) és llicenciada en Traducció i Interpretació i també ha estudiat Guió. Actualment es guanya la vida, que ja és molt, fent de traductora i de community manager. Col·labora regularment amb la plataforma digital de cultura Catorze i viu entre Barcelona i Amposta. Gina és la seva primera novel·la.


Gina de Maria Climent Huguet.

«Quan ets menuda, no t’imagines que res pot anar malament. Lo futur és un bufet lliure infinit, és tot teu, és inabastable, és etern, i morir-te et passarà, però en una altra vida.... Jo donava per feta la vida fàcil. La felicitat, potser. Sí, donava la felicitat per segura. A mi, la vida m’aniria de cara.»

Que la vida va de debò la Gina ho descobreix de cop: encara té l’adolescència a prop, i l’edat adulta, amb tots els compromisos, li cau molt lluny. Però un dia es desperta amb una sensació estranya al cos i després de mesos de proves i espases de Dàmocles, li cau a sobre un diagnòstic mèdic greu i inesperat.

Escrita amb delicadesa i molt sentit de l’humor, i amb una profunditat sorprenent i il·luminadora, Gina és una novel·la original i poderosa, plena d’una vitalitat molt contagiosa.

Selecció de webs:

La Veu del seu amo

0

 

La veu del seu amo és una novel·la d’humor narrada per un gos, un llibre d’aventures canines amb esperit animalista, on se’ns presenta la voluntat de dominació i l’abús de poder com a atributs intrínsecament humans. Amb aquesta novel·la, Max Besora, un dels escriptors més innovadors dels últims anys, s’apropa a una tradició antiga, la que va des de les faules d’Isop fins a les novel·les de Jack London protagonitzades per animals, per capgirar-les i presentar l’animalitat com una alternativa més desitjable que la humanitat.

Selecció de webs:
Max Besora al catàleg Aladí