El cartògraf d’absències

0



El poeta i professor universitari Diogo Santiago retorna a Beira, la seva ciutat d’infància, per rebre un homenatge mentre s’anuncia l’arribada d’un cicló tropical demolidor. Allà coneix la Liana, una dona misteriosa que resulta ser la neta de l’inspector de la policia secreta que va detenir el pare d’en Diogo fa més de quaranta anys. Junts, s'endinsaran en una investigació per redibuixar la personalitat d’aquesta figura paterna enigmàtica i compromesa. Alhora, la Liana també descobrirà les veritats de la seva pròpia història, marcada per la mort d’una dona en caure al buit.

Mia Couto ens fa navegar entre dues èpoques traumàtiques en què Moçambic va quedar assolat: la guerra de la Independència i la devastació del cicló Idai. Amb una prosa poètica i lírica, l’autor ens convida a un viatge en el temps per preservar la memòria i la història de la seva terra.

El cartògraf d’absències, Mia Couto
Traductor: Pere Comellas Casanova
Editorial Periscopi
Pàg: 376
Any: 2022


Mia Couto (Beira, Moçambic, 1955) és un dels escriptors més importants en llengua portuguesa i l’autor moçambiquès més traduït. La seva extraordinària qualitat literària ha estat comparada amb noms d’autors com Gabriel García Márquez o Jorge Amado i premiada amb guardons com els prestigiosos Prémio Vergílio Ferreira (1999) pel conjunt de la seva obra, o el Neustadt International Prize for Literature 2014. L’any 2007 va esdevenir el primer autor africà a guanyar el premi literari Latin Union, i el 2013 va obtenir el premi Camões, un dels guardons més importants en llengua portuguesa. La seva obra, caracteritzada per una prosa poètica i lírica que ens transporta a mons on el realisme es fon de manera màgica amb el mite i la llegenda, s’ha publicat a més de trenta països. El cartògraf d’absències, la seva última novel·la, va guanyar el Premi Literari Manuel de Boaventura el 2021.

Pere Comellas Casanova va néixer a Cal Rosal, al Berguedà, l’any 1965. Va estudiar biblioteconomia i portuguès. Treballa a la Universitat de Barcelona. Forma part del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, dirigit per M. Carme Junyent. Creu que les teories i reflexions sobre la traducció literària són, encara que a vegades no ho sembli, molt útils, i ajuden a aprendre l’ofici i a millorar. També creu que el més important d’una traducció literària és que sigui literària, més que no pas que sigui igual que l’original, cosa que d’altra banda és del tot impossible. Finalment, està convençut que la traducció és la cosa més important del món, perquè és l’única manera de construir una literatura universal i perquè demostra dia rere dia, i malgrat totes les mancances i frustracions, que qualsevol llengua conté potencialment tota l’experiència humana. Ha traduït autors com Eça de Queirós, Moacyr Scliar, Paulina Chiziane, José Eduardo Agualusa, Fernando Pessoa, Baltasar Lopes, Érico Veríssimo, Bernardo Kucinski, Nathacha Appanah, Edgar Morin, Helena Marques, Gonçalo M. Tavares, Mia Couto i algun altre.


“És una obra important, excel·lent com totes les de l’autor, atès que, mitjançant la ficció, però basant-se en personatges, fets i escenaris reals de Beira, Couto explora el seu entorn més íntim, familiar, polític i personal, en uns anys decisius a Moçambic.”
Xavier Montanyà, Vilaweb

“Que la poesia és un llenguatge anterior a qualsevol idioma ho sap bé Mia Couto, que ara ens convida a recuperar, en una novel·la inspirada en les massacres d'Inhaminga del 73, la memòria del Moçambic que lluitava per la independència. No és només una novel·la històrica, al contrari, Couto hi explora la relació del protagonista, Diogo –escriptor, una mena d'alter ego–, que torna a la Beiras natal just abans que un cicló devasti la ciutat, amb son pare, que és també un misteri: poeta revolucionari que no creu ni en la poesia ni en la revolució. Els seus versos de ressonàncies a Fernando Pessoa impregnen la novel·la i la veu de tots els personatges. El text, com ja ens ha acostumat Couto, ens endinsa en un món màgic i ple de revelacions que no observa les convencions de la raó occidental.”
David Vidal Castell, Ara

“Mia Couto ens fa navegar entre dues èpoques traumàtiques en què Moçambic va quedar assolat: la guerra de la Independència i la devastació del cicló 'Idai'. Amb una prosa poètica i lírica, l'autor ens convida a un viatge en el temps per preservar la memòria i la història de la seva terra. I ens torna a demostrar que és, sens dubte, un dels grans escriptors del nostre temps i que és des d'Àfrica des d'on ens arriben les històries més estimulants. Un avís: llegir Couto crea addicció.”
Andreu Gomila, TimeOut

A la vora de la mar

0

 



Abdulrazak Gurnah ( Zanzíbar , 20 de desembre de 1948 ) és un novel·lista tanzano que escriu en llengua anglesa i resideix al Regne Unit des de la seva adolescència. Premi Nobel de Literatura de 2021.

A la vora de la mar és una bona novel·la, que demostra exactament el que els acadèmics suecs destacaren de Gurnah: la capacitat per explorar d’una manera severa i compassiva –i exhaustiva, lúcida, crua– els efectes del colonialisme i el destí dels refugiats que viuen escindits entre mons diferents.

La sociopolítica és només el rerefons d’un drama travessat per l’amor, les traïcions, els enganys, la cobdícia, els prejudicis racials i religiosos i, sobretot, l’orgull o la necessitat d’intentar tenir una vida que valgui la pena de ser viscuda.


Selecció de webs:
Abdulrazak Gurnah al catàleg Aladí
Viquipèdia
arallegim.cat
Entrevista a Abdulrazak Gurnah


La Trena

0

 




Laetitia Colombani (Bordeus, França 1976) és una directora de cinema, actriu, guionista i escriptora francesa.

La seva primera novel·la, La trena, apareix el maig de 2017. Relata la història de tres dones de destins molt diferents, que viuen a l'Índia, a Sicília i al Canadà.

Les vides de tres dones a tres continents diferents. Idèntiques lluites per a combatre. Moltes, massa violències exercides contra la dona arreu del món. Sempre tota la força per rebutjar allò que la societat i els estereotips esperen de nosaltres. Perquè la força de La trena rau en la consciència femenina, col·lectiva i aferrissada, que hem de tirar endavant per tal de vetllar pels nostres drets.


La novel·la està traduïda a 36 idiomes. Ha guanyat més de vint premis literaris a França i a l'estranger. Les seves influències cinematogràfiques queden paleses en la novel·la. Hi utilitza un llenguatge que excedeix síntesi i plasticitat.

Portada al teatre (Clara Segura, Teatre Goya Barcelona) i al cinema properament.

Selecció de webs:

La llibreria ambulant

0

 

Christopher Morley (Pennsilvània, 1890-1957) periodista, novel·lista, assagista  i poeta  nord-americà. Intel·ligent, lúcid i sofisticat, va ser un escriptor d'èxit i alhora un escriptor de culte. D’estil refinadament britànic. Subtil humorista, va dir de si mateix que estimava tant Shakespeare com el Conan Doyle de les aventures de Sherlock Holmes. Diuen que Christopher Morley va donar als seus amics un consell poc abans de morir: “Llegeix, cada dia, alguna cosa que ningú més no llegeixi. Pensa, cada dia, alguna cosa que ningú més no pensi. Fes alguna cosa, cada dia, que ningú no sigui prou ximple de fer. És dolent per al pensament formar part contínuament de la unanimitat”.

La llibreria ambulant

“Una aventura que havia començat com una simple diversió o com un caprici s’havia convertit ara en l’essència de la vida”, escriu Helen a la seva narració.

La veu narradora de la novel.la de Morley,  és de la senyoreta Helen McGill, una dona a la ratlla dels quaranta anys que, en un cop de rauxa i atrapada per la intuïció que la vida pot ser viscuda d’una altra forma, decideix acceptar l’oferta del llibreter Mifflin i comprar el seu petit negoci sobre rodes i sortir així de la seva monòtona vida de grangera. L’aventura està assegurada, tot al llarg de les pàgines de La llibreria ambulant, ja que a una peripècia li segueix una altra, fent d’aquest relat un recorregut ben dinàmic.

A part de ser una crida a favor de la lectura com a eina imprescindible de la cultura, La llibreria ambulant és una metàfora del viatge iniciàtic existencial, especialment un al·legat feminista per la Helen que refà la seva vida guanyant en independència.

Dos anys després Morley va publicar una segona part: “La llibreria encantada”.


Selecció de webs:

Christopher Morley al catàleg aladí
Recomanació a Youtube
Bloc-recomanació lectures

La Noia del tren

0

 


Paula Hawkins (26 d'agost de 1972) és una escriptora britànica. Va néixer i créixer a Salisbury, Rhodèsia (actualment Harare, Zimbabwe).

La Noia del tren de Paula Hawkins
“Està enterrada sota un bedoll, baixant cap a les antigues vies del tren. La tomba està marcada amb un túmul. De fet només és una pila de pedres. No volia atraure l’atenció de la gent cap al lloc on reposa, però tampoc la podia deixar sense cap recordatori. Allà hi descansarà en pau, sense que la molesti ningú, sense cap altre so que el cant dels ocells i la fressa dels trens”.

Així comença la novel·la La Noia del tren, un thriller sobre el desig, l’amor, el matrimoni i el divorci. Rachel Watson és una dona que ha caigut en la depressió i l'alcoholisme des del seu divorci d’en Tom. El seu exmarit viu a l'antiga casa de la parella amb la seva esposa actual Anna, i la seva filla. Tot i que ha perdut la feina, per evadir-se i ocupar el temps la Rachel viatja diàriament a Londres en tren, passant a prop del seu antic domicili.

La novel·la compta amb la visió de tres narradores, la desafortunada i obsessionada Rachel, la encantadora i complicada Megan i el nou amor de l'ex Tom, Anna. Estructurada en capítols on cada una de les dones va explicant les seves vivències. Dins de la trama Hawkins també planteja les tensions en les relacions de parella, la maternitat i les addiccions.


La noia del tren va vendre més de 5 milions d'exemplars en els primers sis mesos, va estar 13 setmanes al capdavant de la llista de best-sellers del New York Times i va ocupar el primer lloc de les llistes del Regne Unit durant 30 setmanes, la més llarga de la història. Es va publicar en més de quaranta llengües, inclòs el català. Tot un fenomen de vendes que va suposar vendre més de 20 milions exemplars a tot el món, 80.000 dels quals van ser en la traducció al català editada per La Campana.


Selecció de webs:
Paula Hawkins al Catàleg Aladí
“La noia del tren” a Viquipèdia
Paula Hawkins al “Núvol digital de cultura” 
Entrevista a Paula Hawkins Biblioteca Terra Baixa 
Entrevista a Paula Hawkins 

Gina

0

 



Maria Climent Huguet (Amposta, 1985) és llicenciada en Traducció i Interpretació i també ha estudiat Guió. Actualment es guanya la vida, que ja és molt, fent de traductora i de community manager. Col·labora regularment amb la plataforma digital de cultura Catorze i viu entre Barcelona i Amposta. Gina és la seva primera novel·la.


Gina de Maria Climent Huguet.

«Quan ets menuda, no t’imagines que res pot anar malament. Lo futur és un bufet lliure infinit, és tot teu, és inabastable, és etern, i morir-te et passarà, però en una altra vida.... Jo donava per feta la vida fàcil. La felicitat, potser. Sí, donava la felicitat per segura. A mi, la vida m’aniria de cara.»

Que la vida va de debò la Gina ho descobreix de cop: encara té l’adolescència a prop, i l’edat adulta, amb tots els compromisos, li cau molt lluny. Però un dia es desperta amb una sensació estranya al cos i després de mesos de proves i espases de Dàmocles, li cau a sobre un diagnòstic mèdic greu i inesperat.

Escrita amb delicadesa i molt sentit de l’humor, i amb una profunditat sorprenent i il·luminadora, Gina és una novel·la original i poderosa, plena d’una vitalitat molt contagiosa.

Selecció de webs:

La Veu del seu amo

0

 

La veu del seu amo és una novel·la d’humor narrada per un gos, un llibre d’aventures canines amb esperit animalista, on se’ns presenta la voluntat de dominació i l’abús de poder com a atributs intrínsecament humans. Amb aquesta novel·la, Max Besora, un dels escriptors més innovadors dels últims anys, s’apropa a una tradició antiga, la que va des de les faules d’Isop fins a les novel·les de Jack London protagonitzades per animals, per capgirar-les i presentar l’animalitat com una alternativa més desitjable que la humanitat.

Selecció de webs:
Max Besora al catàleg Aladí

El Conte de la serventa

0

 


Margaret Atwood publicava l'any 1985, The Handmaid's Tale que en català s'ha traduït sota el títol d'El conte de la serventa és una distòpia que té el mèrit innegable d’haver-se avançat, i molt en el temps. 
Aquesta brillant obra distòpica havia passat força desapercebuda a casa nostra fins fa poc. L’any 2017, la HBO va començar a emetre la sèrie homònima basada en aquesta novel·la de Margaret Atwood. Va ser llavors quan Quaderns Crema va decidir encarregar-ne la traducció catalana a Xavier Pàmies, publicada a principis de 2018.

L’Offred viu a la República de Galaad, un règim totalitari i teocràtic basat en el control del cos femení per part del govern. En un futur no gaire llunyà assolat per una natalitat en declivi, les dones fèrtils com ella només tenen una missió a la vida: garantir la descendència de l’elit dominant. El seu relat descarnat—a estones fred i irònic, d’altres vehement—desvelarà les tenebres d’una societat que es pretén virtuosa i ens demostrarà que ni l’estat més repressor pot contenir el desig de llibertat. Des de la seva publicació el 1985, El conte de la Serventa ha esdevingut un veritable clàssic de la literatura en llengua anglesa, i és que aquesta sàtira colpidora del fanatisme religiós i el totalitarisme interpel·la més que mai el nostre present i ens fa considerar la fragilitat dels nostres drets i llibertats més preats.

En definitiva, un clàssic de la literatura anglesa finalment traduït al català; una crítica ferotge al patriarcat i una obra mestra que no té res a envejar a G.Orwell o A. Huxley.

Margaret Atwood Ottawa, Canadà, (1939) és una poeta, novel·lista, crítica literària, professora universitària i activista política canadenca.

Atwood ha continuat escrivint fins a l'actualitat amb un gran èxit de crítica i de lectors. Avui en dia, segueix lluitant per la defensa dels drets humans, la llibertat d'expressió i altres causes.

Comentaris de l’autora sobre l’obra:
“Quan vaig començar a escriure, El conte de la Serventa es titulava «Offred», que és com es diu el personatge principal. Aquest nom està format a partir del nom de pila d’un home, Fred, i del prefix anglès of amb el sentit de ‘pertanyent a’. A mitja redacció de la novel·la el títol va passar a ser El conte de la Serventa, en part com un homenatge als Contes de Canterbury de Chaucer però també com una al·lusió als contes màgics i populars. Un relat explicat pel personatge principal posseeix, per als oients distants en el temps o en l’espai, un caràcter extraordinari o fantàstic, tal com també el posseeixen els relats explicats per la gent que ha sobreviscut a algun esdeveniment esgarrifós. ¿És una predicció, El conte de la Serventa? Aquesta és l’altra pregunta que em fan, i cada vegada més a mesura que determinats cercles de la societat nord-americana prenen el poder i promulguen decrets que recullen el que deien que volien fer ja el 1984, mentre jo escrivia aquesta novel·la. No és cap predicció, però, perquè predir el futur no és possible; hi ha masses factors que hi intervenen i masses possibilitats imprevisibles. Si de cas és una antipredicció: si el futur es pot descriure en detall, potser no passarà. Aquest desig, però, tampoc té garanties d’esdevenir realitat.”


Selecció de webs:
Margaret Atwood a les Biblioteques
Margaret Atwood a la Viquipèdia

Nos vemos allá arriba

0

 

Pierre Lemaitre (París, 19 d'abril de 1951), escriptor guionista i novel·lista. Les seves novel·les han estat traduïdes a desenes de llengües.
Premi Goncourt 2013 amb la novel·la Ens veiem allà dalt.

Nos vemos allá arriba de Pierre Lemaitre.
En el marc de la postguerra de la Primera Guerra Mundial a França, la novel.la narra els avatars de diversos personatges que esdevenen autèntics prototips socials i psicològics.

Des de l’inici, la intriga, a través de diverses estratègies narratives, ens enganxa i no ens deixa fins el final.

A través d’un mosaic de personatges, la novel.la retrata una situació de postguerra en la qual es presenten oportunitats per tal que els arribistes i sense escrúpols aconsegueixin ràpides i fàcils fortunes.

Cal aclarir que malgrat la novel.la és sobre la Primera Guerra Mundial no és una novel.la del gènere històric ni tampoc bèl·lic. El que li agradi la narrativa d’aventures hi trobarà recorregut amb intriga assegurada, i a més en un transfons de crònica social i econòmica de La França de l’època.


Selecció de webs
Pierre Lemaitre a les biblioteques

Si un dit assenyala la lluna

0

 Amb motiu dels 550 anys del naixement de Copèrnic


Toni Pou (el Masnou, 1977) es va llicenciar en Física a la Universitat de Barcelona i des de llavors s’ha dedicat al periodisme i la divulgació científica des d’una òptica literària. Escriu de ciència al diari Ara i publica habitualment a la re­vista El Món d’Ahir. A més de col·laborar puntualment amb El Matí de Catalunya Ràdio i amb el programa En Línia de TVE, imparteix classes de comunicació científica a diverses universitats.

Si un dit assenyala la lluna

Una emocionant apologia de la imaginació i la creativitat aplicades a les ciències.

Un dia de fa uns quants anys, el narrador d’aquest llibre va veure un vídeo a YouTube que el va espe­ronar a emprendre un viatge que el duria primer a Florència i més tard al desert xilè d’Atacama. Al vídeo, Italo Calvino, autor de Per què llegir els clàssics i ell mateix un dels escriptors més impor­tants del segle XX, hi deia, sense cap ombra de dubte, que Galileu era el més gran prosista de la llengua italiana. Per què un home de lletres com Calvino professava tanta admiració literària per un home de ciència com Galileu? Què és el que comparteixen l’un i l’altre, malgrat la rígida separació del saber en ciències i lletres?

Antic professor de física frustrat per les limitacions dels programes acadèmics, periodista especialitzat en la divulgació de la ciència, lletraferit empès per una curiositat fèrtil i un sentit de l’existència que podríem qualificar de romàntic, el narrador té la intuïció que la resposta només la trobarà en el telescopi amb què Galileu va canviar el món ara fa 400 anys. Què si no un cert esperit artístic i molta imaginació podria haver omplert de sentit la distància entre allò que la ciència òptica del segle XVII permetia albirar i les conclusions revolucionàries a les quals va arribar?

A Si un dit assenyala la lluna, Toni Pou ens fa partícips d’una original aventura intel·lectual narrada per una veu sàvia i humil que observa, investiga, passeja, especula, viatja, fabula, dub­ta, explica anècdotes, es deixa endur per les giragonses de l’atzar, es meravella i de vegades també confon ficció i realitat...


Selecció de webs: