Tot aprofundint en el sentit de la vida i en
el coneixement de si mateixa, l’Olive Kitteridge desgrana l’espès i el menut de la condició
humana. Mestra d’escola jubilada, observa en la proximitat i en la distància
els canvis, petits i grans, els tràngols dolorosos i les alegries més íntimes
que es produeixen dins seu i en els habitants del petit poblet on ha viscut
trenta anys de la seva vida.
Amb Olive Kitteridge, obra que l’any 2009 va
aconseguir el premi Pulitzer a la millor novel·la, Elizabeth Strout, que
basteix les seves històries d’una fina ironia, de moments sorprenents i
d’emoció intensa, destaca el camí d’una dona que transita per la soledat i la
pèrdua, i la fortalesa que això exigeix. L’any 2010, Olive Kitteridge va ser
guardonada amb el premi Llibreter.
Vittoria Morra, una jove que pateix atacs de pànic i angúnies respiratòries, viu gairebé reclosa dins d’un pis, amb una germana petita que pateix agorafòbia, una mare resignada i letàrgica i un pare exmilitar violent i possessiu. Tota aquesta traumàtica convivència la suporta en un condomini envoltada també d’estranys personatges. Un bon dia, la Lisa, una de les veïnes més estimades per la protagonista, desapareix sense deixar cap mena de rastre. Convençuda que li ha succeït alguna cosa, la Vittoria decidirà investigar pel seu compte, per la qual cosa haurà de superar bona part de les seves angoixes i pors per mirar d’esbrinar què hi ha darrere de tot plegat.
Amb
una escriptura elegant i una habilitat per explorar les ferides més profundes,
Sara Bilotti acompanya els lectors en un descens real al mateix infern, perquè
«el malalt de debò no és pas el que perd el senderi després de patir un trauma,
sinó el que sobreviu a la brutalitat de la infantesa sense cicatrius visibles».
I ho fa construint una novel·la molt negra, negríssima, plena de suspens,
aconseguint el seu propòsit: crear un món real i angoixant, una atmosfera densa
i tibant que no es descarrega fins al final, com una tempesta.
Sara Bilotti (Nàpols, 1971)
Es dedica als estudis filològics, a la traducció i a l’ensenyament de dansa. El 2012 va publicar Nella carne, un recull de relats, i després es va passar a la novel·lística amb l’exitosa trilogia Il perdono, La colpa i L’oltraggio (totes tres del 2015). Amb I giorni dell’ombra (2018) s’ha consagrat com una de les veus més importants del gènere negre a Itàlia.
Amb una escriptura elegant i una habilitat per explorar les ferides més profundes, Sara Bilotti acompanya els lectors en un descens real al mateix infern.
Bilotti va descabdellant la trama de manera eficaç, mantenint al lector enganxat a la història fins que el sorprèn amb magistral final. De fet, ens ofereix un doble final, i a quin més impactant.
Cada nou llibre d’Alice Munro és un esdeveniment i una sorpresa. En aquest que acaba de publiar, l’escriptora adverteix: “Les quatre peces finals d’aquest llibre no són ben bé contes. Formen una unitat a part, autobiogràfica, en el fons, per bé que no sempre del tot fidel als fets. Em penso que són les primeres i les darreres paraules -i les més íntimes- que he de dir sobre la meva vida”. ¿I les altres peces? Les altres avancen de dret cap al misteri contingut en el més petit fragment de qualsevol vida. Cap als corrents irracionals que determinen les accions dels personatges més sensats. Cap a la perplexitat -i l’excitació- que significa formar part de la vida: tot això, Alice Munro ho diu com si fossin “les primeres i les darreres paraules” -les que sospesa, amb tot el seu talent i des d’una maduresa prodigiosa, una de les escriptores gegants de la nostra època.
Alice
Munro nascuda
el 1931 en una zona rural de la província d’Ontàrio, va publicar el seu primer
conte l’any 1950 i, al cap de divuit anys, el seu primer volum, Dance
of the Happy Shades. Casada dues vegades i mare de quatre filles, ha
experimentat i escrit tot el que significa constrènyer la vida pròpia dins la
vida familiar.
La seva obra, construïda gairebé tota en forma de
relats (“Veig la vida com peces separades que no acaben d’encaixar mai”), ha
estat guardonada el 2013 amb el Nobel de Literatura.
“Alice Munro dóna a cada un
dels seus contes la fondària, la intel·ligència i la precisió que molts
novel·listes aboquen en l’obra de tota una vida.”
Jurat del premi Man
Booker International 2009
Elvira
Lindo
“Els contes d’Alice Munro
(Wingham, 1931) tenen entre vint i trenta pàgines. En aquest espai, l’autora
canadenca hi sap construir un petit món i hi sap convocar una petita
constel·lació de vides, sempre fràgils, sempre diferents. La seva obra compleix
l’objectiu que marca Richard Ford als contes: explicar alguna cosa que no sabem
i que, no obstant, és important. Afegim-hi que aquesta cosa important, familiar
i no obstant desconeguda, Alice Munro ens l’ofereix de manera el·líptica, amb
la delicadesa d’un haiku. En altres paraules, el que ens fascina dels seus
contes és que per assolir aquesta intensitat altres autors haurien necessitat
una novel·la.”
Vicenç
Pagès Jordà
Estimada vida, Alice Munro
Pàgines 352
Tradutor: Dolors Udina
Club Editor
La vigília de la
independència d’Angola, la Ludo, una noia portuguesa atemorida per l’agitació
del carrer, construeix un mur de totxanes que l'aïlla del mon exterior durant
vint-i-vuit anys. Sobreviu cultivant verdures i caçant coloms amb l'única
companyia del Fantasma, un pastor alemany albí, i escriu la seva historia a les
parets amb trossos de carbó. Mentre ella observa el mon exterior i sembla
enfonsar-se en l’oblit, el país transita traumàticament de l’alliberament a la
república socialista, la guerra civil, la pau i el capitalisme cobdiciós.
Jose Eduardo Agualusa
traça amb una escriptura sensual i imaginativa un relat enlluernador que
reconstrueix la historia recent d’Angola. Una narració basada en un personatge
real i commovedor que ens ensenya el poder paralitzant de la por i la
importància de la redempció.
Agualusa és un
escriptor i periodista angolès. Va viure en persona la terrible guerra civil
del seu país, de la qual, segons explica, va aprendre que els fabricants de
guerres primer desnacionalitzen l’enemic, després en qüestionen la humanitat i
finalment l’identifiquen amb un monstre. La seva literatura va en la direcció
contrària: ens mostra la humanitat dels altres, fins i tot la de qui ens sembla
un monstre.
Teoria general
de l’oblit narra la vida d’un personatge real: la Ludo, una noia portuguesa
que, atemorida per l’agitació del carrer davant de la imminent independència
d’Angola, construeix un mur de totxanes a la porta de casa seva i s’aïlla de
l’exterior durant vint-i-vuit anys. Des del seu racó de món, observarà com el
país passa de colònia portuguesa a república socialista, i veurà l’arribada de
la guerra civil, de la pau i del capitalisme. Amb aquesta novel·la Agualusa ha
obtingut el Premi Internacional de Literatura Dublín 2017, un premi que deu
bona part del seu prestigi al fet que les obres triades són seleccionades per
més de quatre-centes biblioteques públiques de cent setanta-set països.
Per tot plegat,
quan vam valorar la idoneïtat de publicar-la a Periscopi no vam dubtar: és un
d’aquests textos que ens permet no oblidar els oblidats, que ens permet ampliar
la mirada més enllà de l’anglocentrisme dominant i gaudir d’una literatura
sensual i atrevida, punyent i poètica. Tal com diu el moçambiquès Mia Couto,
Agualusa és un traductor de somnis, i Teoria general de l’oblit és un estudi
profund sobre l’aïllament i el preu de la llibertat.»
Aniol Rafel (Editor de Periscopi)
Emily Brontë va néixer el 30 de juliol de 1818 a Thornton, prop de Bradford, a Yorkshire, filla de Maria Branwell Brontë i Patrick, germana petita de Charlotte Brontë i la cinquena de sis fills. El 1824, la família es va traslladar a Haworth i va ser en aquest entorn que els seus dots literaris florir. Va morir el 19 de desembre de 1848 de tuberculosi, i va ser enterrada a Haworth, West Yorkshire.
Petita crònica
L’any 1929, en
ple ascens del nazisme, Stefan Zweig va publicar, sota el títol Petita
crònica. Quatre narracions, un recull de relats breus que gaudirien d’un èxit
extraordinari: tres edicions successives i 100.000 exemplars venuts en només
dos anys. Tot i la diversitat temàtica de cadascuna de les quatre narracions,
aquest llibre constitueix una crònica literària de l’Europa d’entreguerres amb
un fort component autobiogràfic. Dels quatre relats —«La col·lecció invisible»,
«Un episodi del llac de Ginebra», «Leporella» i «El llibreter Mendel»—, aquest
darrer ha gaudit d’un èxit especial i s’ha consagrat com un cant d’amor als
llibres i als llibreters. El lector té l’oportunitat de llegir aquestes
narracions per primera vegada en català i en la forma que Zweig va donar
originalment al llibre.
Stefan Zweig
Un recull —que obtingué un èxit enorme quan es
publicà, l’any 1939: tres edicions seguides i 100.000 exemplars venuts en només
dos anys— amb evidents traces autobiogràfiques, que, servint-se de diversos
personatges i situacions, retrata el declivi d’un món caduc, el de l’antic i
esplendorós imperi austríac, que la Gran Guerra havia fet desaparèixer per
sempre més.
Xavier Serrahima
Petita
crònica és
un recull de quatre relats, o cròniques, d’Stefan Zweig, que va escriure en els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, i que
va publicar conjuntament l’any 1929. Aquesta petita publicació va arribar a
assolir un èxit de vendes de l’època. Són relats de ficció, però els estudiosos
de Zweig consideren que tenen components autobiogràfics, o tal com diu Antoni
Martí Monterde, al pròleg d’aquest volum, “poden llegir-se com una mena
d’autobiografia profundament ficcionada, en què s’estableix una relació
negativa respecte al positiu que representen les seves grans memòries, El món d’ahir. Memòries d’un europeu, redactades ja als anys quaranta i
publicades pòstumament.”
Manual per a dones de fer feines
Manual per a dones de fer feines és una tria dels millors contes de Lucia Berlin, una autora poc reconeguda en vida que ara està rebent, per fi, l’atenció que es mereix. Els relats, gairebé sempre autobiogràfics, constitueixen un retrat de les angoixes i aventures de l’autora, que va afrontar sempre la seva vida convulsa i complicada amb alegria i bon humor. Cada conte és una mirada lúcida sobre la fragilitat humana, tots destil·len una comprensió profunda del caràcter femení i en copsen magistralment les febleses, fortaleses i particularitats sense impostures ni solemnitat. El conjunt és d’una autenticitat i una candidesa desarmants, uns contes vitals i lluminosos que tenen la força de Raymond Carver, l’humor de Grace Paley i una mescla d’enginy i malenconia purament marca de la casa. Berlin extreu miracles de la vida de cada dia i troba escenes elegants i memorables a les bugaderies de barri, les vivendes per a expresidiaris del sud dels Estats Units, les cases de la gent adinerada de Bay Area, o entre operadores i mares que van de bòlit per arribar a final de mes.”
Recomanem la lectura d’aquest llibre a totes les dones de totes les edats i cultures del món, i el receptem a tots els homes de la terra com a lectura obligatòria per a la seva educació sentimental.
Lucia
Berlin (1936–2004) va publicar setanta-sis
relats en el decurs de la seva vida. Només tenia vint-i-quatre anys quan li van
publicar els primers textos a The Noble Savage, la revista de Saul
Bellow, i a The New Strand. Més endavant van aparèixer
relats seus a The Atlantic Monthly, a New American
Writing i a una infinitat de revistes més petites. Gairebé tots es
van recollir en tres volums editats per Black Sparrow Press: Homesick (1991), So
Long (1993) i Where I Live Now (1999). Eren reculls
de col·leccions anteriors publicades els anys 1980, 1984 i 1987, tot i que
també oferien material nou. Homesick va obtenir l’American
Book Award. Malgrat haver estat poc reconeguda mentre vivia, Lucia Berlin és
sens dubte una escriptora de primeríssima línia que es caracteritza per una
combinació poc habitual de foscor, estranyesa, sentit de l’humor, vitalitat i
lucidesa. Diuen que és un dels secrets més ben guardats dels Estats Units.
«Fa tres mesos i mig que vaig lliurar la
traducció de Manual per a dones de fer feines, un recull de quaranta-tres
contes de Lucia Berlin (Juneau, Alaska, 1936 – Marina del Rey, Los Angeles,
2004), i encara em sorprèn la quantitat d’imatges que me n’han quedat gravades
i que m’assalten tot sovint. En els relats de la Berlin, realitat i ficció
s’entremesclen d’una manera indestriable, amb un estil directe i lluminós, i
amb un domini del ritme aclaparador. Gràcies a les històries que va deixar
escrites, podem resseguir la vida i les vicissituds de l’autora. I quina vida!»
Albert Torrescasana
«Que ningú esperi aquí la típica història de
tres generacions de dones que s'ajuden i es respecten, en un món
d'indestructible solidaritat femenina. En tots els relats de la Lucia Berlin hi
ha dones de protagonistes. Però Berlin mai amaga la brutalitat que enbolcalla
totes les relacions humanes. Els seus personatges femenins s'odien tant
com s'estimen. I es falten al respecte amb la mateixa intensitat amb que
s'ajuden. I, malgrat tot, no hi ha cap victimització. A desgrat de totes les
desgràcies, difícilment el lector pot sentir pena per Berlin, o per els
seus alter egos, les protagonistes dels seus relats.» Gustau Nerín
Fitxa del llibre:
El silenci dels arbres: El violinista Andreas Hymer arriba a una ciutat assetjada per fer un concert i recuperar l’Amela Jensen. Allí, a més a més, gràcies a l’Ernest Bolsi, que, desafiant les bombes, fa de guia al museu de música buit, trobarà explicacions i respostes que li serviran per acceptar el seu passat i entendre la misteriosa desaparició de la seva mare, la Sophie Kesner.Les històries entrellaçades d’aquests quatre personatges alternen amb les cartes que els visitants del museu escriuen als familiars i amics per posar-los al corrent de la seva situació. Com si es tractés del cor d’una tragèdia, les seves veus plasmen les emocions, la capacitat de supervivència i de lluita, la misèria quotidiana dels qui han d’enfrontar-se a la mort amb l’única arma que els queda: la voluntat de viure.El silenci dels arbres és una novel·la que ens explica com la bellesa pot sobreviure a la guerra, com en situacions extremes les persones són capaces de produir el més abjecte però també el més noble. Amb l’estil sobri i el·líptic que caracteritza la seva obra, Eduard Márquez ha fet una relectura contemporània del mite d’Orfeu: una bella paràbola sobre el poder de la música i la força de l’amor.
Eduard Márquez (Barcelona, 1960). A principis dels anys noranta publica dos poemaris, La
travesía inecesaria (1991) i Antes de la nieve (1994). Aquí comença
una trajectòria literària que durant els últims anys l'autor ha anat
concentrant en la narrativa. El 1995 es publica el seu primer recull de
narracions curtes, Zugzwang. El relat breu torna a ser el protagonista
al llibre L'eloqüència del franctirador (1998). Al cap de poc temps
apareix Cinc nits de febrer (2000), una novel·la que reafirma l'estil
literari de Márquez, caracteritzat per una austeritat i una concisió
lingüística i emotiva d'una gran exquisidesa. Durant aquest temps, Eduard
Márquez també ha a publicat obres per a nens i nenes: Hoax (1999), La
maledicció del cavaller Nomormai (2000), Els somnis de l'Aurèlia
(2001), que continua a L'Aurèlia i el robaombres (2002), Les granotes
de la Rita (2002), L'Oriol i el ratolí Pérez (2003), L'Andreu i
el mirall de les ganyotes (2004), Una mala idea (2008) i la sèrie de
sis llibres sobre la superheroïna XXL (2009-2012).
El
2003 apareix una altra novel·la per a adults, El silenci dels arbres,
finalista del Premi Llibreter 2004.
Després de més tres anys
de dedicació, Eduard Márquez publica la novel·la La decisió de Brandes
(2005), que obté el Premi Octavi Pellissa, el Premi de la Crítica Catalana de
narrativa i el Premi QWERTY de BTV. El 2011 apareix la seva quarta novel·la, L'últim
dia abans de demà, finalista del Premi Crexells de l'Ateneu Barcelonès. A
continuació publica Vint-i-nou contes menys (2014), una antologia
revisada per l'autor a partir dels dos reculls de relats publicats amb
anterioritat. El 2017 publica un pròleg immens, Escriure o morir,
al llibre de James Salter, L’art de la ficció. Sobre llegir i
escriure. En l’actualitat està treballant en una nova novel·la.
Javier Cisneros, LletrA UOC
SORTIR A ROBAR CAVALLS
Narrada en primera persona per un home de setanta anys, Sortir a robar cavalls rememora un estiu d’infantesa en què dos nens, sense saber-ho, reprodueixen en els seus jocs secrets els conflictes dels adults en un poble a Noruega. La vida al bosc, la presència dels animals, la relació amb el pare pocs dies abans de la seva desaparició, el despertar de la consciència davant d’uns fets plens de guerra i d’amor, fan d’aquesta novel·la una obra màgica en què cada episodi es transforma en cosa viscuda.
Sortir a robar cavalls ha estat traduïda a més de cinquanta llengües i guardonada arreu del món. Ha rebut l'IMPAC Dublin 2007 davant de monstres literaris com Cormac McCarthy i J. M. Coetzee.
Per
Petterson
Nascut el 1952 a Oslo, Per Petterson va
treballar uns quants anys com a obrer, llibreter i traductor, abans de fer el
seu debut literari el 1987 amb la col·lecció de relats Cendra a la meva
boca, sorra a les meves sabates. El 1990, poc després de publicar la seva
primera novel·la, el colpeix una tragèdia familiar —pare, mare, un germà i una
neboda moren en l’incendi del ferri a bord del qual anaven a Jutlàndia—. La
seva tercera novel·la, Cap a Sibèria (Club Editor, 2011), va
rebre el Nordic Council’s Literature Prize, i la quarta, I kjølvannet (Dins
l’estela, en què narra el naufragi i la pèrdua dels seus familiars), el
Brage Prize. Però és el 2003, amb Sortir a robar cavalls, que
conquereix els lectors i els guardons literaris d’arreu del món, en més de
cinquanta llengües. Des d’aleshores ha publicat Maleeixo el riu del
temps (Club Editor, 2009) i Jeg nekter (Jo no vull,
en curs de traducció). El conjunt de la seva obra pot descriure’s com unes
variacions sobre els temes de la infantesa, la família i la memòria com a gran
constructora.
“Un llibre
que és un miracle: l’aproximació al secret d'una una vida hi és narrada d’una
manera desconcertant i diàfana, tot alhora.” Südwestrundfunk
“Per
Petterson il·lumina la crisi d’adolescència que altera tota una vida igual que
un bosc assoleiat a l’estiu: una veritable joia, compacta i radiant.” The
Independent
Obra de Ali Smith al catàleg
Aladí:
Novel·les en català
Novel·les en castellà
Novel·les en anglès (idioma original)
On trobar el quartet d’Estacions (es poden llegir de forma independent)
· Tardor
Julia, publicada el 1970, va ser la primera novela d'Ana María Moix. Un retrat de la societat barcelonina dels anys 70 a través d'una jove protagonista que es nega a crèixer i a tornar-se adulta del tot. Un petit univers familiar de relacions complexes com el pas cap a la maduresa.
Anna Maria Moix (Barcelona, 1947 - 2014) fou una escriptora i traductora (traduí del francés obres de Louis Aragon, Beckett, Duras, Nothomb, Françoise Sagan entre d'altres). També treballà dirigint col·leccions per les editorials Plaza & Janés i Bruguera. Fou directora de Bruguera del 2006 al 2010.
Era germana del també escriptor Terenci Moix.
Anna Maria Moix a la Wikipedia
Obra d'Anna Maria Moix a les biblioteques.
Conferencia "Barcelona anys 60" amb Esther Tusquets & Ana Maria Moix
Natalia Ginzburg, Palermo, 14 julio 1916 - Roma 7 d'octubre de 1991, és una de les escriptores italianes més importants del segle XX. La seva narrativa senzilla i plena de detalls, la visió de la quotidianitat com una fórmula per recordar i explicar el que veia al seu voltant, li dóna un extraordinari valor a la seva obra, ja que va patir directament les conseqüències de ser jueva a la Itàlia de Mussolini.
Entre totes les seves publicacions, destaca Léxico familiar, un llibre que parla de la seva família des d'un peculiar punt de vista: el d'observadora.
Obra en català de Natalia Ginzburg a biblioteques
Obra en castellà:
Obra en versió original (italià)
On trobar Lèxico familiar: (darrera edició)
Altres recursos:
Trobareu dos podcast en els que parlen sobre Natalia Ginzburg i la seva obra:
Un article per reconèixer la vàlua de la seva obra.
Paisatges,
ambients, trobades, reflexions, experiències d’un viatge que, amb humor i
tendresa, recorre el vell riu, des de les seves fonts fins al Mar Negre. Un
viatge exterior, doncs, i alhora una aventura interior amb una curosa i erudita
documentació que esdevé objecte de ficció i digressió fantasiosa per al viatger
atent als llocs, als llibres i a les persones. Com un petit Decameró danubià,
narra històries i anècdotes, destins individuals i col·lectius que han quedat
adherits a les ribes del riu i del temps.
El viatge, doncs,
és el tema i el gènere d’El Danubi. O si voleu, El Danubi és una novel·la amb
dos protagonistes i una trama: el riu i el viatger que viatgen.
Claudio Magris (Trieste, Itàlia, 10 d'abril de 1939) és un
escriptor italià, traductor i acadèmic de la Universitat de Torí. Entre 1994 i
1996 fou membre del Senat italià, amb el Gruppo
Magris. Actualment (2011) és columnista i assagista en destacats diaris
europeus, especialment al Corriere della
Sera. Durant molts anys s'ha dedicat a analitzar diversos aspectes
relacionats amb les fronteres i amb la identitat de les persones.
Recursos web:
«La Trieste de Magris». Reportatge de l'exposició del CCCB:
CLAUDIO MAGRIS – Entrevista i recorregut per la seva obra:
