Us presentem un nou article de divulgació de la Col·lecció Local fruit del treball d’investigació del personal de la biblioteca. En aquesta ocasió dedicat al món de la terrissa i dels darrers terrissaires de Calella: la família Fonrodona.
Terra,
aigua i foc són els elements que domestica el terrissaire per modelar les peces
que caracteritzen el seu ofici: olles, vaixelles, gerres per a l’oli i el vi,
escudelles... Un reguitzell d’atuells que ja eren utilitzats al Neolític. Aquest ofici de modelar la terra amb les mans
ha passat a través dels temps fins a nosaltres, de generació a generació i amb
l’habitual trencadissa del jove aprenent inexpert que aprèn observant la feina
del mestre i l’art del torn. .
Des
d’antic se sap que l’argila (silicat
alumínic potàssic) és la terra més adequada per ser treballada. Un cop cuita
adquireix unes característiques de resistència i impermeabilitat òptimes per
guardar i transportar tot tipus de productes.
A
les nostres contrades la feina de terrissaire passava de pares a fills i unes poques famílies en tenien el monopoli. En el cas de Calella, a finals del segle
XIX trobem la família Teixidor: Pau Teixidor, amb taller al carrer Sant Jaume,
7 i 9, i el seu germà Joan, al carrer Sant Josep, 43; aquest últim serà
rellevat al 1885 per Joan Cànobas que s’instal·la al carrer Església, 39.
Francesc Verdura i Teixidor treballa al carrer Bruguera i l’any 1896 Salvador
Fonrodona inicia el negoci als afores de Calella. S’ha de tenir en compte que
els afores eren Bruguera i Sant Antoni en la cruïlla amb Balmes o sigui més
enllà del número 110-120. L’activitat es considerava perillosa pel foc i
molesta degut a la pols d’argila i s’allunyà del nucli urbà. A principis del
segle XX altres artesans seguiran aquesta tendència: Miquel Gallart, Ricard
Xampeny o Tomàs Claramunt.
Emili
Genís ens ho explica així al seu llibre “Retaules Calellencs” :
“La fabricació de terrissa es feia en dos o
tres forns situats als afores de la part de llevant del poble i que donava lloc
a la periòdica presència a la platja d’unes grans barques procedents de la
costa valenciana que anomenàvem “les barques de les olles”, ja que en efecte
carregaven tota la producció d’olles i
demés terrissa que sortia d’aquells forns.”
Restes d’una bòvila al carrer Balmes
Autor: Josep M. Torrent Caner (1980)
Fons: Arxiu Històric Municipal de
Calella
Fonrodona: els
darrers terrissaires de Calella
La
família Fonrodona és un exemple d’aquestes nissagues dedicades a l’art de la
terrissa. Fins a nou generacions s’hi han dedicat, sempre seguint els mètodes
tradicionals i sense utilitzar cap tipus d’eina mecànica.
Nicolau i Josep Fonrodona
Ens
ho han explicat els germans Josep i Nicolau Fonrodona Suñé mentre atenen els
seus clients a la botiga, que antigament havia estat el seu taller i que
s’estenia del carrer Balmes a Àngel Guimerà. L’obrador el va construir Salvador
Fonrodona i Soler, que era cosí dels Fonrodona d’Arenys de Mar, propietaris
d’una de les fàbriques de ceràmica més importants de la vila i de qui, molt
probablement, va aprendre l’ofici. Salvador va tenir 4 fills (Salvador, Pepita,
Emili i Jaume Fonrodona i Ribas) i els nois van aprendre i continuar la feina a
l’obrador. L’Emili l’any 1933 va marxar a Mallorca, on van néixer els seus
fills Josep, Emili i Nicolau (Maria, la primogènita, havia nascut a Calella l’any 1931). Allà va
treballar en una olleria de Pòrtol i a Sa Cabaneta, fins que decideixen tornar
a Calella l’any 1947. Salvador i els seus fills es van traslladar al Poblenou
de Pineda en una bòbila del carrer Pirineus per fabricar totxos, mentre
l’obrador del carrer Balmes va funcionar de la mà del seu germà Emili i els
seus fills fins a finals dels anys 50. El forn va desaparèixer l’any 1969,
recorden.
Emili Fonrodona Ribas i Pepeta Suñé
Guitart al pati de l’obrador del carrer Balmes als anys 50. Es poden apreciar
les piques a on es colava el fang i es preparava per pastar.
En
aquells anys només quedava en actiu a
Calella la bòbila dedicada a fer rajoles d’en Josep Subirà (Pepito Baldiri) al
carrer Sant Jaume (al costat de Transports Aspas) que va plegar a principis
dels anys 50. En dóna testimoni Josep Andreu Gay a la seva obra “Calella
típica”:
“El més important
que tenia la fira de Calella eren les parades dels dos forns de terrissa que
ací existien, un dels quals, anomenat de la Societat, tenia aquest nom perquè
era de més d’un propietari: Subirà (Baldiri), Fornaguera, etc., etc. L’altre
era el d’en Fontrodona (els grossos).
Les parades estaven
curulles de totes les peces que en aquests forns fabricaven: olles, cassoles,
plats, gibrells, testos, guardioles i orinals. També venien la típica “fireta”,
que es composava de totes les peces, bé que en miniatura, per jugar la
quitxalla. De tot l’exposat, del que hi havia més abundor era d’orinals, amb
gran quantitat de totes les mides. Cal pensar que en aquella època, dita peça
era estri de molta utilitat, tota vegada que no existien els “lavabos”
interiors i per les necessitats que es podien presentar a la nit, es feia
imprescindible.”
El
procés d’elaboració de les peces s’iniciava amb l’extracció del fang a les
terreres. Els germans Fonrodona l’extreien de tres localitzacions: la més
propera, als solars de les cases de cós
que es construïen al mateix carrer Balmes. L’altre era situada pujant el rierany dels Frares a la dreta, al
costat de la granja “dels Onna”, a prop
d’una bassa anomenada “el Lago”. La darrer era la zona que quedava més lluny, a
la Roca Grossa, però es tractava d’una argila amb característiques molt
adequades per fer peces refractàries, olles i cassoles que resistien molt bé ser utilitzades per cuinar
directament al foc.
Ben
preparats amb pic, pala i cabassos, començaven la jornada a les 6 del matí fos
estiu o hivern. La terra s’extreia, es desterrossava picant-la fins que quedava
el gra bastant fi i després, amb l’ajuda d’un garbell, es porgava passant-la
pel sedàs. Seguidament es barrejava amb
aigua i es deixava a la bassa durant unes hores i posteriorment es separava de
l’aigua per decantació i assecatge —i es pastava amb els peus normalment
descalços perquè les espardenyes d’espart no resistien—. Al material resultat
se l’anomenava pastons i es reservaven per ser amassats amb les mans
sobre una taula poc abans d’elaborar la
peça al torn o roda.
Emili Fonrodona Suñé modelant una
peça al torn. Any 1955.
El
modelat es realitzava fent anar la roda amb el peu i mullant-se les mans en un
gibrell mentre es treballava la peça. Un cop acabada es treia al sol i es
deixava assecar unes hores a l’aire lliure a sobre d’unes fustes. El següent
pas era aplicar l’engalba, un fang blanc, o la “llimutxa”, un fang vermellós
molt aigualit que també es feia servir com a adhesiu per enganxar les peces
petites com ara les nanses. Un cop sec es decoraven amb el “jaspiat”, una
tècnica inventada per ells utilitzant un pinzell confeccionat amb corda amb el
qual esquitxaven l’objecte amb colors diversos. Després s’envernissaven i ja eren a punt per ser cuites al forn. El
vernís era mineral de plom, el blau era cobalt i el gris i verd òxid de crom.
En Josep explica que un plat es podia tocar fins a set vegades fins que es
donava per acabat: modelar, llimar, donar color, dibuixar, envernissar...
El
forn era de planta rodona, feia uns 70 centímetres de boca i es componia de dos
pisos. A la cambra inferior es feia la fogaina que es començava a preparar a la
matinada amb feixines perquè el forn necessitava assolir uns 900 graus de
temperatura per coure adequadament les peces. En Nicolau recorda que de ben
petit s’aixecava a les 5 amb el seu pare per ajudar-lo a preparar el foc. Una volta amb forats separava els dos espais.
A la cambra superior es posaven les peces intentant aprofitar l’espai al màxim
però evitant que es toquessin o que la cendra les pogués embrutir separant-les
amb barres de fang o bastonets i aixecant diversos nivells. Coure cada fornada
podia tardar entre deu i dotze hores.
Forn de terrissa i atuells
Font: Eines i feines dels oficis
Il·lustració: Masferrer
Un
cop les peces eren cuites es deixaven refredar i es preparaven en sarrons per
ser transportades. Els germans Fonrodona recorden que la seva mare era
l’encarregada de fer les vendes directament a les botigues. Podia anar a peu o en tren fins a Arenys de Mar o fins a
Malgrat per tancar el tracte i posteriorment s’enviava la comanda amb algun
transportista com ara en Xicu Soler. Quan van plegar, una cassola de 32
centímetres (la mida tradicional per a un kilo d’arròs) es venia a 7 pessetes.
Les
mides de les cassoles rebien aquests noms: la més gran de 3 peces, de peça la
de 32 cm de diàmetre i la més petita era la de 5 la peça. Feien una producció
molt variada d’atuells: càntirs, tupins, plates de forn, gibrells, morters,
plats de diferents mides, gerres, pots, xicres, orinals, testos, menjadores per
al bestiar...però la base de la seva producció eren les olles i les cassoles
refractàries aptes per coure directament al foc. I no podem oblidar les petites
peces de fireta que entretenien la canalla
jugant a cuinar.
Mostra
de peces:
Bibliografia consultada:
ANDREU I GAY, Josep. Calella típica:
anècdotes, fets i personatges de la Calella antiga. Calella: Ajuntament de
Calella, 1985
FERRER ALÒS, Llorenç. Eines i feines
dels oficis. Figueres: Brau, 2015
GENÍS I HORTA, Emili. Retaules
calellencs: 1880-1900. [s.l. : s.n., 19??]
MUNTANYA I MARTí, Maria Teresa. De
fang, rajoles i teules. Tarragona: Arola, 2011
ROMERO, Alfons/ROSAL, Joan. La
terrissa a Catalunya. Figueres: Brau, 2014
Agraïments:
A la família Fonrodona (Josep, Nicolau, Carme i Marta) pel seu testimoni i les imatges que il·lustren aquest text.
A l’Arxiu Històric Municipal de
Calella per la cessió de la imatge de la bòbila del carrer Balmes.
