La
Quaresma és el període de recolliment religiós que segueix al Dimecres de
Cendra, dura set setmanes, uns 40 dies, i s’estén fins al Diumenge de Rams.
Simbòlicament se la representa com una velleta de set cames, una per a cada
setmana, que porta al braç un cistell amb verdures i un bacallà sec a la mà.
Segons
la tradició, el Rei Carnestoltes i la vella Quaresma mantenen una dura lluita
que la segona acaba guanyant. A partir d’aleshores s’acaben els banquets, la
disbauxa i el desordre i s’inicia un temps de penitència i dejuni. Segons la
tradició, s’havia de menjar ben poca cosa: sopes amb oli, verdures i aigua, i
com a molt el diumenge es permetia menjar peix. Joan Amades ens explica que
només es podia menjar escudella d’aigua sense porc, gallina ni carn de cap
mena; tampoc llet, formatge, ous ni pa blanc. També s’abstenien de menjar
xocolata, ja que es considerava “menja de negres i de gent infidel” i, per
tant, de mal cristià. Les restriccions no eren només gastronòmiques, sinó que
també es prohibien els espectacles públics, balls, casaments o qualsevol
celebració festiva que provoqués soroll o mostres d’alegria. Aquest període es
feia ben llastimós per a alguns i d’aquí
sorgeixen dites populars com “això és més llarg que una Quaresma”.
El
quart dimecres marcava un breu parèntesi en el dur període quaresmal. Se
celebrava que ja havia passat la meitat del temps d’abstinència i privacions
amb una lleugera llibertat a taula;
aquest dia es permetia menjar olives, panses, mel i mató.
Era
costum que aquesta jornada la canalla anés per les cases preguntant si volien
“serrar la vella”, que, segons Amades,
consistia a representar la vella Quaresma amb una fusta que els nens
serraven amb un xerrac o una ganiveta. A canvi rebien dolços, ous, ametlles i
alguna moneda per cantar en grup alguna cançó semblant a aquesta:
Serra la vella que fa de bon serrar
Guarda la jove que fa de bon guardar.
Mestressa porteu cansalada,
que la serra està esmussada.
Mestressa porteu ous,
que demà serem dijous.
Mestressa porteu vi,
que la serra no pot seguir.
Quatre de pans
quatre de vins
quatre de sang de bou,
doneu-me la paga que he serrat prou.
Francesc
Gras i Camps, maig de 2013
Es
conserven moltes variants de la cançó a diversos
pobles i comarques catalans, però aquesta que reproduïm és la que es cantava a Calella,
segons recordava Francesc Gras.
Bibliografia
consultada:
Amades,
Joan. Costumari català : el curs de l'any. Barcelona : Salvat [etc.], 1984.
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
