Us presentem un nou article de divulgació de la Col·lecció Local fruit del treball d’investigació del personal de la biblioteca. En aquesta ocasió dedicat a l’edifici conegut com Can Saleta o l’Hostal Vell. Una edificació que, amb el pas dels anys, ha estat residència d’estiu, hotel per a turistes i, després de la rehabilitació que s’hi està duent a terme, serà una instal·lació municipal.
Can Saleta ha tingut moltes vides, a l’article que segueix les repassem...
Imatge de Can Saleta a finals dels anys 80 quan s’anomenava Hotel Parc Vell
Origen de la nissaga dels Saleta
A partir dels estudis de l’historiador Jesús Rodríguez, sabem que la nissaga dels Saleta provenia de la Selva i estava molt lligada als oficis de l’administració i de les armes. Sebastià Saleta va ser canonge i prior de Rocarrossa (1609) i Valeri Saleta, nascut a Calella el 1650 (té un carrer dedicat a la ciutat), va ser governador del vescomtat de Cabrera i mestre de camp amb les tropes que lluitaven contra els francesos a la Guerra de Successió. També va participar en la inauguració del convent de caputxins al 1709.
Les primeres referències sobre l’edifici apareixen als privilegis de 1338 com a casa forta del cavaller Bord de Bedós, originari de Maçanet de la Selva.
Del matrimoni de propietaris rurals format per Felip de Saleta i Puig (batlle de Calella entre 1846 i 1847) i Josefa Cruixent van néixer Lluís, l’hereu, que exercí d’advocat; Honorat, militar i autor de diversos llibres de temàtica històrica, Concepció, Felip i Josepa.
Retrat de Felip de Saleta i Cruixent (1871)
Autor: Oscar, fotògraf. Plaça Reial nº 10 (BCN)
Cal destacar la figura de Felip de Saleta i Cruixent, nascut el 12 de juliol a la casa pairal del carrer Sant Jaume. Felip va fer amistat amb altres joves intel·lectuals de Barcelona amb ambicions literàries i es va iniciar en el periodisme publicant articles d’opinió a les revistes La Gramalla i La Renaixensa. Va fundar la revista femenina La Llar, de vida molt breu: tan sols se’n van publicar tres números. També va escriure la lletra d’una sarsuela: L’herba del mal d’amor, i una semblança del bisbe calellenc Tomàs Costa i Fornaguera. Però el seu llegat més reconegut és la seva obra poètica en els reculls Guspires (1875) i Fantasies (1876). Felip de Saleta va morir molt jove, amb només vint-i-sis anys, d’una malaltia típicament romàntica: la tuberculosi pulmonar. Les seves restes descansen al panteó familiar del cementiri vell de Calella.
Can Saleta canvia de propietaris
Desconeixem en quin moment la casa pairal dels Saleta es va vendre a Francesc de Cabanyes Barba i Maria Ymbern Canovas, nascuda a Calella l’any 1899. El matrimoni va tenir tres fills: Montserrat, casada amb Antoni Amat Oliveras, Maria Assumpció amb Jordi Vallés i Tuset, i Jaume, amb Maria Dolors Tarrès. Sembla que aquesta família es dedicava al gènere de punt i eren propietaris d’una fàbrica de filatures al carrer de la Bruguera, que van acabar traslladant a Mataró. De fet el pare de Maria, Jaume Ymbern Fort, era propietari de Ca l’Ymbern (antiga fàbrica La Harinera Mataronense), amb més de 300 treballadors als anys 20 i de la qual només resta en peu una xemeneia.
Can Saleta es va convertir així en casa d’estiueig on la família Cabanyes hi passava els mesos de més xafogor. A finals de juny arribaven els amos en un Seat 1500 i al volant de la berlina el seu xofer, en Germán, amb gorra de plat. Tot el personal de la casa esperava en filera a punt per a saludar amb una reverència. Encara que es portaven el servei de Barcelona -la seva residència habitual era a una torre a la Bonanova- a Calella sempre hi havia els masovers que se’n cuidaven tot l’any: Maria Massó Fulladosa i el seu marit Joan Gallart, que es van fer càrrec de la casa acabats de casar l’any 1948. Maria conserva una memòria envejable i ens ha explicat que ja acompanyava les seves tietes Maria, Coloma i Julita, que eren masoveres de la casa als anys 30, i recorda que quan va esclatar la Guerra Civil, ella tenia només 12 anys, can Saleta va ser ocupada pels anarquistes i van desaparèixer els mobles i objectes de valor: afortunadament es van poder recuperar més endavant.
Maria Massó, Joan Gallart i el seu fill Salvador. Font: Josep Gallart
Reunió familiar al pati de Can Saleta
Als vespres la família Cabanyes sopava al jardí assistits per dues minyones i si els fills dels masovers passaven per allà havien de seguir un estricte protocol: “bona nit tinguin i bon profit” seguit d’una reverència. En Josep, el mitjà, recorda que quan arribaven els amos la canalla ja no podia campar al seu aire i vivien atemorits i constantment renyats pels adults: “no feu això, no toqueu allò, no crideu, no passeu per aquí o per allà...”. Mai no van poder jugar amb els patins i les bicicletes dels nets dels amos que es guardaven al garatge al costat de l’actual oficina de Turisme.
En Joan Gallart a banda de masover es cuidava del jardí i quan es va construir l’hotel també hi va treballar de cambrer a l’estiu. Els seus fills ajudaven per aconseguir uns petits ingressos per anar al cinema del “Pares de Família” (una sala de cinema familiar que va funcionar als anys 60, a la capella dels Dolors de la Parròquia).
Porta d'entrada i accés al jardí.
Detall de la llinda de la porta on podem apreciar l'escut de la familia Saleta.
Can Saleta es transforma en hotel
Als anys 60 decideixen construir un hotel annex a la casa i encarreguen les obres al constructor Aleix de Can Serra. Sembla que Elisabeth, una de les filles de Montserrat, havia estudiat turisme i serà qui dirigirà l’hotel durant els primers anys de funcionament. El seu tiet Jordi Vallès l’ajudarà tenint cura de les instal·lacions i la feina administrativa. L’hotel Hostal Vell tindrà una capacitat per a 96 places, també una piscina, i assoleix 4 estrelles tot i no disposar de calefacció.
Amb la fusta dels pins de Can Pelai que es van tallar degut a la construcció de l’hotel es van fer les taules que encara es conserven a la Roda. Font: Maria Massó
Algunes imatges durant la construcció de l’Hotel Hostal Vell.
Francisco i Josep Gallart jugant davant de l’hotel i l’Institut.
Empleats de l’hotel en un moment de descans.
Cambrers de l’Hostal amb uns turistes, 1964
Les cambreres habitualment eren provinents de Múrcia i arribaven a Calella en autobús per fer la temporada d’estiu que solia durar uns tres mesos. Font: Maria Massó
L’Hotel Vell Parc
A principis dels anys 70 pren les regnes de l’hotel Jaume Coll, que venia de dirigir l’hotel Terramar. La seva muller, Assumpció Castellà, ens ha explicat com van transcórrer aquells anys amb el turisme a Calella ja consolidat i com era el dia a dia a l’hotel.
Jaume Coll i Baixeres, director de l’Hotel Vell Parc. Font: Assumpció Castellà
Després d’un parell d’anys de veure el funcionament decideix, juntament amb la seva dona, demanar rebaixar la classificació de l’hotel a 3 estrelles: mantenir les 4 comportava una despesa de personal difícil d’assumir. També canvien el nom de l’establiment que passa a anomenar-se Hotel Vell Parc. Obrien per Setmana Santa i depenent de la meteorologia havien d’utilitzar estufes i llars de foc per millorar el confort dels seus hostes, la majoria alemanys i francesos que viatjaven per la costa en cotxe particular. Alguna temporada també rebien famílies i grups de jubilats italians recomanats per un amic que vivia a Torí.
Façana de l’hotel a principis dels anys 70. Font: Assumpció Castellà
El tracte amb els clients era molt familiar fins al punt de celebrar el seu aniversari obsequiant-los amb un pastís. A l’hotel es festejaven totes les tradicions: el dia de Rams es feia un tortell, per Pasqua una mona amb un ou de xocolata al mig; per Sant Josep es feia crema o es menjaven bunyols i per la Festa del Turisme es regalava a totes les dones una rosa vermella.
El cuiner de l’hotel, Albert, havia treballat al restaurant Reno de Barcelona i molta gent anava els diumenges a gaudir especialment de les seves paelles i els canelons i els dinars de l’Aplec de la Sardana s’encarregaven amb un any d’antelació. Tot i no oferir menú diari part de la clientela del restaurant també la componien metges i personal sanitari de l’hospital aprofitant la proximitat.
El personal el componien una cinquantena de persones entre la recepció, el bar, la cuina i el menjador de l’hotel.
Algunes imatges de l’interior de l’hotel: recepció, sala d’estar, habitacions, bar...
Font: Assumpció Castellà
Zona davant de l'hotel a on es construirà la piscina uns anys més tard. Font: Josep Gallart
Imatge de la piscina i els jardins. Font: Assumpció Castellà
Font decorada amb rajola catalana que actualment es troba al pati del Museu Arxiu de Calella. A la imatge Jaume, fill de Jaume i Assumpció, i el seu cosí Josep Ramon. Font: Assumpció Castellà.
Assumpció recorda amb especial emoció la celebració del casament de d’una de les filles de Montserrat Cabanyes i Antoni Amat, que era fillola de Joan Antoni Samaranch, a l’hotel. Van ser dies de molts nervis amb els preparatius, cuidant tots els detalls, perquè la festa fos un èxit.
Algunes imatges del casament d’una fillola de Joan A. Samaranch
El cuiner Angel Gallo rostint un vedell que es servirà al banquet. Font: Assumpció Castellà
Assumpció recorda que després de la primera comunió de la seva filla l’any 1976 van deixar l’hotel que va continuar obert sota la direcció d’altres persones. Finalment només va funcionar, durant un parell d’estius, un pub nocturn anomenat Iacobe portat per un dels nets dels Cabanyes.
L’hotel va tancar definitivament a finals dels anys 80.
L’abandonament
En l’entretant la Maria i en Joan havien continuat vivint a la quarta planta de la casa com a masovers però, un cop tancat l’hotel, es van quedar sols a càrrec de tot. Van patir diversos robatoris i als voltants de la casa es va començar a notar el pas del temps i l’abandonament. En Joan va patir un greu accident amb la bicicleta que el va tenir ingressat uns mesos a l’hospital i això va precipitar la decisió de deixar la seva feina com a masovers i anar a viure a un pis al poble amb més comoditats.
La propietat va ser venuda cap a l’any 1995 a l’Ajuntament de Calella que potser hi va veure la possibilitat d’ampliar el centre d’assistència primària. El consistori formava part de l’Organisme Autònom Local (OAL) Sant Jaume de Calella, vinculat a la Corporació de Salut del Maresme i la Selva, i quan aquest organisme es va dissoldre l’ajuntament va cedir gratuïtament a la Corporació diverses finques, entre elles Can Saleta, que li van permetre assumir deutes pendents: corria l’any 2010. L’edifici es va valorar en 1,7 milions d’euros però no es va vendre i va quedar tancat mentre s’anava deteriorant inexorablement. L’any 2016 l’ajuntament i la Corporació van arribar a un acord perquè el consistori recuperés la titularitat de Can Saleta amb una permuta de terrenys adjacents al servei d’urgències de l’hospital.
Estat de l’edifici poc abans de l’inici de les obres de restauració. Font: El Punt Avui. Foto: T. M.
Actualment l’edifici està en fase de rehabilitació i seguint el pla d’usos elaborat amb l’ajuda dels serveis tècnics de la Diputació es preveu traslladar-hi les àrees de Promoció Econòmica, Comerç i Joventut. A més està previst construir una sala de convencions o auditori amb capacitat per a 150 persones.
Imatges que mostren l’estat de degradació de l’immoble abans de començar les obres de rehabilitació. (Desembre, 2017). Font: Biblioteca Can Salvador de la Plaça.
Bibliografia consultada:
RODRIGUEZ i BLANCO, Jesús. Rutes històriques per l'Alt Maresme [Calella]: Ajuntament; Pineda: Ajuntament, 1989. 69 p. Ocells de paper.
VELLVEHI, Jaume: Tres poetes desconeguts: Felip de Saleta (Calella, 1853-1877); Lluís López (Blanes, 1865 – Arenys de Mar, 1890) i Esteve Forest (Malgrat de Mar, 1865-1886). Conferència pronunciada el 12 d’abril de 2010 a Mataró, en el marc del 9è Curs Història a Debat: Art i cultura al Maresme del segle XIX
Agraïments:
A la família Gallart Massó i a Assumpció Castellà pel seu testimoni i gran part de les imatges que il·lustren aquest text.
A l’Arxiu Històric Municipal de Calella per la informació sobre els orígens de la nissaga Saleta.
