Temporada d'òpera 22/23

Temporada d'òpera consisteix en la divulgació de l'obra, l'autor o l'intèrpret escollit a càrrec de la periodista i divulgadora musical Rosa Maria Carbonell. Inclou audicions i l'emissió de fragments seleccionats.

Temporada d'òpera se celebrarà un divendres al mes, a les 18:30 a l'Auditori Can Saleta (C\ Sant Jaume, 229). 

Accedir al formulari d'inscripció.

1a sessió - 28 d’octubre  

Rèquiem de Giuseppe Verdi

Un rèquiem espectacular, amb una estructura operística potent, amb moments esfereïdors  i d’altres de gran lirisme. Obra que tendeix més a l’expressivitat que al recolliment i que commou i atrapa des de l'inici.

2a sessió - 25 de novembre

Cinema i òpera

Directors de cine com Quentin Tarantino, Alejandro Amenábar, Francis Ford Coppola, Roberto Benigni... entre d’altres són capaços d'emocionar-nos, amb la música d’òpera que posen a les seves pel·lícules. Identificarem aquests fragments en les òperes originals  i reconeixerem quina és la part escollida per a la pel·lícula.

3a sessió - 27 de gener

Le comte Ory de Gioacchino Rossini 

Deliciosa òpera i penúltima creació del compositor que va presentar a París, l’any 1828. Una òpera on el somriure hi és present des de la primera pàgina. Curiosament, tot i ser una obra d'un gran nivell musical és poc representada.

4a sessió - 24 de febrer

Cendrillon de Jules Massenet 

Entranyable versió del conte de fades de la Ventafocs,  de Charles Perrault. Deliciosa, divertida i encisadora. Aquesta òpera va obtenir un èxit immediat i es va representar 50 vegades la primera temporada

5a sessió - 31 de març

Les Pêcheurs de perles de Georges Bizet

Aquesta òpera, la sisena de la seva creació, ambientada a l’antiga illa de Ceilan, destaca per la bellesa i la delicadesa de bona part dels seus números. La partitura està plena de melodies fascinants que evoquen els paisatges, les situacions i el caràcter dels personatges. Una meravella.

 

6a sessió - 28 abril

Eugene Oneguin de Piotr Ilitx Txaikovski 

Òpera basada en la novel·la homònima en vers d’Aleksandr Puixkin. Escrita en un moment de trasbals familiar del compositor, l'argument explica, amb una música bellíssima, la història del personatge Eugene Oneguin i la seva relació amb la jove Tatiana.

7a sessió - 9 de juny

Don Pasquale de Gaetano Donizetti

Una de les últimes creacions del compositor. Considerada també com l'última de les grans òperes bufes, òperes còmiques, de la història de l’òpera italiana. El talent melòdic del compositor destaca en una obra divertida i fresca que sempre ha estat present en el repertori.

Llegeix-ne més

Projecció cinema Fotofilm Calella

Projecció Cinema Foto-Film Calella

Cinema Amateur d'ahir i avui

Dijous 25 d'agost, a les 21 h.

Al pati de la biblioteca.

Cinema i poesia (anys setanta) centenari i celebració Any Maria Cardona

La Roca Grossa – Paco Frigola i Mique Puigframis – rapsode Josep Batlle

El pati de l'ós – Josep Maria Colomer Mir Rapsode Conxita Organ

Centenari del cinema format 9,5 – Pathè Baby 1955

Claror – film rodat amb suport pel·lícula format original 9,5 – Santiago Marré i Josep Maria Colomer

Històries del passat (anys setanta)

Lliçó d'art – Paròdia humorística de Manel Mas amb Antonio Fugueras, Roger Lieury i Josep Mercader.

Imatges del present 2022

Corriols de llegenda de Sergi Ferrer – Premi Ciutat de Calella del 28è Trofeu Torretes de Curtmetratges

Calella What else! De Jaume Forest – visió inèdita de Calella des de l'aire.

Llegeix-ne més

Hora del conte "L'Erugueta goluda"

La petita erugueta goluda acaba de sortir del seu ou, i té molta gana. Així que cada dia menjarà més i més per fer-se gran, créixer, madurar… i volar!

Hora del conte "L'erugueta goluda"

A càrrec de Glòria Arrufat 

Adaptació del conte d'Eric Carle The very hungry caterpillar

Dimecres 24 d'agost; a les 18 h

Llegeix-ne més

Olive Kitteridge

 

Tot aprofundint en el sentit de la vida i en el coneixement de si mateixa, l’Olive Kitteridge  desgrana l’espès i el menut de la condició humana. Mestra d’escola jubilada, observa en la proximitat i en la distància els canvis, petits i grans, els tràngols dolorosos i les alegries més íntimes que es produeixen dins seu i en els habitants del petit poblet on ha viscut trenta anys de la seva vida.

Amb Olive Kitteridge, obra que l’any 2009 va aconseguir el premi Pulitzer a la millor novel·la, Elizabeth Strout, que basteix les seves històries d’una fina ironia, de moments sorprenents i d’emoció intensa, destaca el camí d’una dona que transita per la soledat i la pèrdua, i la fortalesa que això exigeix. L’any 2010, Olive Kitteridge va ser guardonada amb el premi Llibreter.

 

Elizabeth Strout va néixer a Portland, Maine, l’any 1956. És autora de diverses novel·les, entre les quals destaquen Em dic Lucy Barton, Els germans Burgess i Olive Kitteridge, aquesta última guardonada amb el premi Pulitzer 2009 i el premi Llibreter 2010, i totes tres publicades per Edicions de 1984. Els seus relats curts han estat publicats a nombroses revistes de prestigi, com ara el New Yorker i el New York Times. 

 

“Elizabeth Strout demostra, com ja havia fet a Amy e Isabelle (Muchnik, 2001), que és una excel·lent cronista de les misèries i les virtuts de l’ànima humana i que sap crear uns personatges polièdrics i profunds.”

Aida Segura

“Si abans de començar-lo busqueu ressenyes o crítiques publicades sobre el llibre, veureu que només es posen d'acord en una cosa, la més important: la seva qualitat literària. En canvi, hi ha opinions diverses sobre el gènere en el qual cal situar Olive Kitteridge: novel.la, recull de relats, retaule de personatges, col·lecció d'històries. Aquest és, sens dubte, el gran encert d'Elizabeth Strout, encertar amb una fórmula original per escriure un llibre inclassificable. L'autora ens presenta un personatge, Olive Kitteridge, a qui acabem coneixent com si fos una parenta no gaire llunyana. Ens hi anem familiaritzant gràcies al retrat que Strout ens fa de la seva vida quotidiana, però també a través de les històries sobre els seus veïns, exalumnes, parents, fins i tot aquelles persones amb qui la protagonista només hi coincideix de forma esporàdica i casual, però que ens ajuden a fer-nos una idea del seu paisatge vital.”

Sílvia Soler

“Es rara y compleja la vida, parece declarar Strout, pero más raro y admirable es tener la valentía de seguir vivo en un tablero cuyo final, tras el implacable paso del tiempo, es para todos el mismo e inevitable. Los cuentos de Strout nos muestran esa verdad gracias a su indudable pericia para convertir detalles ínfimos, frutos de una envidiable capacidad de observación, en espejo de lo universal.”

Flavia Company

Fitxa del llibre:
OLIVE KITTERIDGE
Elisabeth Strout
Traduït per Esther Tallada
Butxaca 1984, 2017
377 pàgines

Llegeix-ne més

Dies de tempesta

 

Vittoria Morra, una jove que pateix atacs de pànic i angúnies respiratòries, viu gairebé reclosa dins d’un pis, amb una germana petita que pateix agorafòbia, una mare resignada i letàrgica i un pare exmilitar violent i possessiu. Tota aquesta traumàtica convivència la suporta en un condomini envoltada també d’estranys personatges. Un bon dia, la Lisa, una de les veïnes més estimades per la protagonista, desapareix sense deixar cap mena de rastre. Convençuda que li ha succeït alguna cosa, la Vittoria decidirà investigar pel seu compte, per la qual cosa haurà de superar bona part de les seves angoixes i pors per mirar d’esbrinar què hi ha darrere de tot plegat.

Amb una escriptura elegant i una habilitat per explorar les ferides més profundes, Sara Bilotti acompanya els lectors en un descens real al mateix infern, perquè «el malalt de debò no és pas el que perd el senderi després de patir un trauma, sinó el que sobreviu a la brutalitat de la infantesa sense cicatrius visibles». I ho fa construint una novel·la molt negra, negríssima, plena de suspens, aconseguint el seu propòsit: crear un món real i angoixant, una atmosfera densa i tibant que no es descarrega fins al final, com una tempesta. 

Sara Bilotti (Nàpols, 1971)

Es dedica als estudis filològics, a la traducció i a l’ensenyament de dansa. El 2012 va publicar Nella carne, un recull de relats, i després es va passar a la novel·lística amb l’exitosa trilogia Il perdono, La colpa i L’oltraggio (totes tres del 2015). Amb I giorni dell’ombra (2018) s’ha consagrat com una de les veus més importants del gènere negre a Itàlia.

Amb una escriptura elegant i una habilitat per explorar les ferides més profundes, Sara Bilotti acompanya els lectors en un descens real al mateix infern.

Bilotti va descabdellant la trama de manera eficaç, mantenint al lector enganxat a la història fins que el sorprèn amb magistral final. De fet, ens ofereix un doble final, i a quin més impactant.

Fitxa del llibre:
Dies de tempesta
Sara Bilotti
Editorial Alrevés
2021
320 pàgines
Traductor: Pau Vidal

Llegeix-ne més

Estimada vida

 

Cada nou llibre d’Alice Munro és un esdeveniment i una sorpresa. En aquest que acaba de publiar, l’escriptora adverteix: “Les quatre peces finals d’aquest llibre no són ben bé contes. Formen una unitat a part, autobiogràfica, en el fons, per bé que no sempre del tot fidel als fets. Em penso que són les primeres i les darreres paraules -i les més íntimes- que he de dir sobre la meva vida”. ¿I les altres peces? Les altres avancen de dret cap al misteri contingut en el més petit fragment de qualsevol vida. Cap als corrents irracionals que determinen les accions dels personatges més sensats. Cap a la perplexitat -i l’excitació- que significa formar part de la vida: tot això, Alice Munro ho diu com si fossin “les primeres i les darreres paraules” -les que sospesa, amb tot el seu talent i des d’una maduresa prodigiosa, una de les escriptores gegants de la nostra època.

Alice Munro nascuda el 1931 en una zona rural de la província d’Ontàrio, va publicar el seu primer conte l’any 1950 i, al cap de divuit anys, el seu primer volum, Dance of the Happy Shades. Casada dues vegades i mare de quatre filles, ha experimentat i escrit tot el que significa constrènyer la vida pròpia dins la vida familiar.

La seva obra, construïda gairebé tota en forma de relats (“Veig la vida com peces separades que no acaben d’encaixar mai”), ha estat guardonada el 2013 amb el Nobel de Literatura.

 

“Alice Munro dóna a cada un dels seus contes la fondària, la intel·ligència i la precisió que molts novel·listes aboquen en l’obra de tota una vida.” 

                                               Jurat del premi Man Booker International 2009

“Alice Munro construyó la base del realismo moderno canadiense, que en el país vecino, Estados Unidos, se había cimentado mucho antes; pero, además, la penuria de una niñez rural en la provincia de Ontario hace que su propio recorrido vital y el que cuenta en sus historias se hayan convertido, con el tiempo, en un espejo que agranda la vida de las personas humildes. Munro ha escrito en alguna ocasión que no necesita elaborar ni embellecer a sus personajes: "La vida de la gente es suficientemente interesante si tú consigues captarla tal cual es, monótona, sencilla, increíble, insondable". Sólo quien no tiene perspicacia para ahondar en el alma humana hace una distinción entre personajes fascinantes, con brillo social, y aquellos que parecen destinados a caer en el olvido.”

                                                                                                                      Elvira Lindo

 

“Els contes d’Alice Munro (Wingham, 1931) tenen entre vint i trenta pàgines. En aquest espai, l’autora canadenca hi sap construir un petit món i hi sap convocar una petita constel·lació de vides, sempre fràgils, sempre diferents. La seva obra compleix l’objectiu que marca Richard Ford als contes: explicar alguna cosa que no sabem i que, no obstant, és important. Afegim-hi que aquesta cosa important, familiar i no obstant desconeguda, Alice Munro ens l’ofereix de manera el·líptica, amb la delicadesa d’un haiku. En altres paraules, el que ens fascina dels seus contes és que per assolir aquesta intensitat altres autors haurien necessitat una novel·la.”

                                                                                               Vicenç Pagès Jordà

Fitxa del llibre:

Estimada vida, Alice Munro
Pàgines 352
Tradutor: Dolors Udina
Club Editor

Llegeix-ne més

La teoria general de l’oblit

 

La vigília de la independència d’Angola, la Ludo, una noia portuguesa atemorida per l’agitació del carrer, construeix un mur de totxanes que l'aïlla del mon exterior durant vint-i-vuit anys. Sobreviu cultivant verdures i caçant coloms amb l'única companyia del Fantasma, un pastor alemany albí, i escriu la seva historia a les parets amb trossos de carbó. Mentre ella observa el mon exterior i sembla enfonsar-se en l’oblit, el país transita traumàticament de l’alliberament a la república socialista, la guerra civil, la pau i el capitalisme cobdiciós.

Jose Eduardo Agualusa traça amb una escriptura sensual i imaginativa un relat enlluernador que reconstrueix la historia recent d’Angola. Una narració basada en un personatge real i commovedor que ens ensenya el poder paralitzant de la por i la importància de la redempció.

José Eduardo Agualusa (Huambo, Angola, 1960) és escriptor i periodista. L’any 2007 es va convertir en el primer escriptor africà a guanyar el premi Independent Foreign Fiction, atorgat pel diari britànic The Independent i el Consell de les Arts del Regne Unit. Teoria general de l’oblit ha rebut el premi International Dublin Literary del 2017, i ha estat finalista del premi Man Booker International. Agualusa és considerat un dels escriptors africans més originals de les últimes dècades i una de les veus més importants de la literatura portuguesa.

«Hi ha llibres que apareixen al moment oportú. Teoria general de l’oblit, de José Eduardo Agualusa, es va publicar originalment l’any 2012, i aleshores ja era un llibre necessari i emocionant. El context actual, però, fa que la lectura d’aquesta obra sigui encara més urgent; imprescindible, gairebé. Tal com explica el mateix autor, el tema de la novel·la és la por a l’altre, i ens fa entendre el que hauria de ser evident: que no hi ha ‘altre’, que cada persona és la humanitat sencera. La novel·la també ens parla de la por de qui viu sota règims totalitaris, de com aquesta por immobilitza i degrada, de com ens roba la vida.

Agualusa és un escriptor i periodista angolès. Va viure en persona la terrible guerra civil del seu país, de la qual, segons explica, va aprendre que els fabricants de guerres primer desnacionalitzen l’enemic, després en qüestionen la humanitat i finalment l’identifiquen amb un monstre. La seva literatura va en la direcció contrària: ens mostra la humanitat dels altres, fins i tot la de qui ens sembla un monstre.

Teoria general de l’oblit narra la vida d’un personatge real: la Ludo, una noia portuguesa que, atemorida per l’agitació del carrer davant de la imminent independència d’Angola, construeix un mur de totxanes a la porta de casa seva i s’aïlla de l’exterior durant vint-i-vuit anys. Des del seu racó de món, observarà com el país passa de colònia portuguesa a república socialista, i veurà l’arribada de la guerra civil, de la pau i del capitalisme. Amb aquesta novel·la Agualusa ha obtingut el Premi Internacional de Literatura Dublín 2017, un premi que deu bona part del seu prestigi al fet que les obres triades són seleccionades per més de quatre-centes biblioteques públiques de cent setanta-set països.

Per tot plegat, quan vam valorar la idoneïtat de publicar-la a Periscopi no vam dubtar: és un d’aquests textos que ens permet no oblidar els oblidats, que ens permet ampliar la mirada més enllà de l’anglocentrisme dominant i gaudir d’una literatura sensual i atrevida, punyent i poètica. Tal com diu el moçambiquès Mia Couto, Agualusa és un traductor de somnis, i Teoria general de l’oblit és un estudi profund sobre l’aïllament i el preu de la llibertat.»

Aniol Rafel (Editor de Periscopi)

Fitxa del llibre:
LA TEORIA GENERAL DE L’OBLIT
José Eduardo Agualusa
Traducció de Pere Comellas Casanova
Edicions del Periscopi
240 pàgines
Premi Llibreter 2018

Llegeix-ne més

Cims borrascosos

 

Cims borrascosos, una de les grans novel·les del segle XIX anglès, narra la història d'amor tèrbola i apassionada entre Heathcliff i Catherine. Amargat i pertorbat per un passat que no és capaç d'oblidar, Heathcliff malviu per la seva set de venjança i provoca la infelicitat de tots els que l'envolten. L'obra presenta, en un ambient misteriós i tràgic, l'esclat d'una passió violenta, però buida de sensualitat. El clima de puritanisme i la ingenuïtat en la visió d'alguns personatges fan encara més remarcable la intel·ligent concepció de la narració, efectiva i potent, que ha fet que sigui considerada una obra mestra.

Emily Brontë va néixer el 30 de juliol de 1818 a Thornton, prop de Bradford, a Yorkshire, filla de Maria Branwell Brontë i Patrick, germana petita de Charlotte Brontë i la cinquena de sis fills. El 1824, la família es va traslladar a Haworth i va ser en aquest entorn que els seus dots literaris florir. Va morir el 19 de desembre de 1848 de tuberculosi, i va ser enterrada a Haworth, West Yorkshire.

Va ser novel·lista i poetessa anglesa, recordada per la seva novel·la “Cims borrascosos”, considerada com un clàssic de la literatura anglesa. Les seves publicacions estaven signades amb el pseudònim d'Ellis Bell.

La seva mare va morir el 21 de setembre de 1821 i, l'agost de 1824, Charlotte i Emily van ser enviades amb les seves germanes grans, Maria i Elizabeth, al col·legi de Clergy Daughters, a Cowan Bridge (Lancashire), on van caure malaltes de tuberculosi. Maria i Elizabeth van morir de tuberculosi el 1825. Per aquest motiu, i per les pèssimes condicions del col·legi, la família va treure a Charlotte i a Emily de l'internat.

Durant la seva infància i després de la mort de la seva mare, les tres germanes Brontë, Charlotte, Anne i Emily, al costat del seu germà Branwell, van inventar un món de ficció format per tres països imaginaris (Angria, Gondal i Gaaldine) i solien jugar a inventar- se històries ambientades en ell.

El 1838, Emily va començar a treballar com a institutriu en Law Hill, prop de Halifax. Més tard, amb la seva germana Charlotte, va ser alumna d'un col•legi privat a Brussel•les, fins que la mort de la seva tia la va fer tornar a Anglaterra. Emily es va quedar a partir de llavors com administradora de la casa familiar.

Però la gran preocupació dels seus últims anys va ser la cura de Branwell, que va resultar la "ovella negra" de la família. Emily, encara que severa, de temperament intransigent i poc efusiu, va atendre sempre amb una paciència i una abnegació exemplars. Romania sempre en peu fins que Branwell, embriac i desvariejant, tornava, el que passava amb freqüència a altes hores de la nit, per ajudar a anar a dormir. Sembla que moltes pàgines de Cims borrascosos i alguns dels seus poemes van ser escrits durant aquestes vigílies.

El 1846, Charlotte va descobrir per casualitat les poesies que escrivia la seva germana Emily. Les tres germanes Brontë van decidir llavors publicar un llibre de poesia conjunt. Per evitar els prejudicis sobre les dones escriptores, les tres van utilitzar pseudònims masculins (els noms que van usar van ser Currer Bell, Ellis Bell i Acton Bell).

El 1847 es va publicar Cims borrascosos, que s'ha convertit en un clàssic de la literatura anglesa tot i que inicialment, per la seva innovadora estructura, va desconcertar als crítics.

 

Fitxa del llibre:
Cims borrascosos
Emily Brontë
Editorial Labutxaca
2021
400 pàgines
Traductora: Montserrat de Gispert

Llegeix-ne més

Petita crònica

 

Petita crònica

L’any 1929, en ple ascens del nazisme, Stefan Zweig va publicar, sota el títol Petita crònica. Quatre narracions, un recull de relats breus que gaudirien d’un èxit extraordinari: tres edicions successives i 100.000 exemplars venuts en només dos anys. Tot i la diversitat temàtica de cadascuna de les quatre narracions, aquest llibre constitueix una crònica literària de l’Europa d’entreguerres amb un fort component autobiogràfic. Dels quatre relats —«La col·lecció invisible», «Un episodi del llac de Ginebra», «Leporella» i «El llibreter Mendel»—, aquest darrer ha gaudit d’un èxit especial i s’ha consagrat com un cant d’amor als llibres i als llibreters. El lector té l’oportunitat de llegir aquestes narracions per primera vegada en català i en la forma que Zweig va donar originalment al llibre.

                                                                      

Stefan Zweig

(Viena, 1881 – Petròpolis, 1942). Novel·lista austríac, dramaturg, periodista i biògraf. En la dècada dels anys vint va esdevenir un dels escriptors més llegits d’arreu del món. De família jueva, l’ascens del nazisme el va obligar a exiliar- se a Londres l’any 1934 i, a partir de 1940, als Estats Units i, finalment, al Brasil. Desesperat pel desenvolupament de la Segona Guerra Mundial i l’expansió del nazisme, es va suïcidar a Petròpolis, Brasil, el 22 de febrer de 1942. La popularitat de Zweig després de la seva mort ha tingut alts i baixos però en els últims anys ha conegut un renovat interès per part d’editors d’arreu del món. Algunes de les seves obres més conegudes són Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, Carta d’una desconeguda o El món d’ahir. 

Un recull —que obtingué un èxit enorme quan es publicà, l’any 1939: tres edicions seguides i 100.000 exemplars venuts en només dos anys— amb evidents traces autobiogràfiques, que, servint-se de diversos personatges i situacions, retrata el declivi d’un món caduc, el de l’antic i esplendorós imperi austríac, que la Gran Guerra havia fet desaparèixer per sempre més.

Xavier Serrahima

 

Petita crònica és un recull de quatre relats, o cròniques, d’Stefan Zweig, que va escriure en els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, i que va publicar conjuntament l’any 1929. Aquesta petita publicació va arribar a assolir un èxit de vendes de l’època. Són relats de ficció, però els estudiosos de Zweig consideren que tenen components autobiogràfics, o tal com diu Antoni Martí Monterde, al pròleg d’aquest volum, “poden llegir-se com una mena d’autobiografia profundament ficcionada, en què s’estableix una relació negativa respecte al positiu que representen les seves grans memòries, El món d’ahir. Memòries d’un europeu, redactades ja als anys quaranta i publicades pòstumament.”

 

Fitxa del llibre:
Petita crònica, Stefan Zweig
Edicions de la ela geminada, 2015
134 pàgines
Introducció d’Antoni Martí Monterde
Traducció: Marc Jiménez Buzzi

Llegeix-ne més

Manual per a dones de fer feines

 

Manual per a dones de fer feines

Manual per a dones de fer feines és una tria dels millors contes de Lucia Berlin, una autora poc reconeguda en vida que ara està rebent, per fi, l’atenció que es mereix. Els relats, gairebé sempre autobiogràfics, constitueixen un retrat de les angoixes i aventures de l’autora, que va afrontar sempre la seva vida convulsa i complicada amb alegria i bon humor. Cada conte és una mirada lúcida sobre la fragilitat humana, tots destil·len una comprensió profunda del caràcter femení i en copsen magistralment les febleses, fortaleses i particularitats sense impostures ni solemnitat. El conjunt és d’una autenticitat i una candidesa desarmants, uns contes vitals i lluminosos que tenen la força de Raymond Carver, l’humor de Grace Paley i una mescla d’enginy i malenconia purament marca de la casa. Berlin extreu miracles de la vida de cada dia i troba escenes elegants i memorables a les bugaderies de barri, les vivendes per a expresidiaris del sud dels Estats Units, les cases de la gent adinerada de Bay Area, o entre operadores i mares que van de bòlit per arribar a final de mes.”

Recomanem la lectura d’aquest llibre a totes les dones de totes les edats i cultures del món, i el receptem a tots els homes de la terra com a lectura obligatòria per a la seva educació sentimental.

Lucia Berlin (1936–2004) va publicar se­tanta-sis relats en el decurs de la seva vida. Només tenia vint-i-quatre anys quan li van publicar els pri­mers textos a The Noble Savage, la revista de Saul Bellow, i a The New Strand. Més endavant van aparèixer relats seus a The At­lantic Monthly, a New American Writing i a una infinitat de revis­tes més petites. Gairebé tots es van recollir en tres volums editats per Black Sparrow Press: Ho­mesick (1991), So Long (1993) i Where I Live Now (1999). Eren re­culls de col·leccions anteriors publicades els anys 1980, 1984 i 1987, tot i que també oferien material nou. Homesick va obtenir l’American Book Award. Malgrat haver estat poc reconeguda mentre vivia, Lucia Berlin és sens dubte una escriptora de primeríssima línia que es caracteritza per una combinació poc habitual de foscor, estranyesa, sentit de l’humor, vitalitat i lucidesa. Diuen que és un dels secrets més ben guardats dels Estats Units.

   

«Fa tres mesos i mig que vaig lliurar la traducció de Manual per a dones de fer feines, un recull de quaranta-tres contes de Lucia Berlin (Juneau, Alaska, 1936 – Marina del Rey, Los Angeles, 2004), i encara em sorprèn la quantitat d’imatges que me n’han quedat gravades i que m’assalten tot sovint. En els relats de la Berlin, realitat i ficció s’entremesclen d’una manera indestriable, amb un estil directe i lluminós, i amb un domini del ritme aclaparador. Gràcies a les històries que va deixar escrites, podem resseguir la vida i les vicissituds de l’autora. I quina vida!» Albert Torrescasana

«Els relats de Lucia Berlin s'inspiren en la seva vida. Les protagonistes de les seves obres tenen molts punts de contacte amb ella: moltes beuen, les altres tenen una desviació de columna, alguna passa la infància a Xile, n'hi ha que treballen d'administratives a un hospital...  Les anècdotes que Berlin vivia dia a dia li servien d'inspiració per als relats. Segons el seu fill, Berlin, "reformava, adornava i corregia" la seva història i la de la seva família. L'autora afirmava: "Exagero molt i barrejo ficció i realitat, però no dic cap mentida".» Lucia Berlin

 

«Que ningú esperi aquí la típica història de tres generacions de dones que s'ajuden i es respecten, en un món d'indestructible solidaritat femenina. En tots els relats de la Lucia Berlin hi ha dones de protagonistes. Però Berlin mai amaga la brutalitat que enbolcalla totes les relacions humanes. Els seus personatges femenins s'odien tant com s'estimen. I es falten al respecte amb la mateixa intensitat amb que s'ajuden. I, malgrat tot, no hi ha cap victimització. A desgrat de totes les desgràcies, difícilment el lector pot sentir pena per Berlin, o per els seus alter egos, les protagonistes dels seus relats.» Gustau Nerín

  

Fitxa del llibre:

MANUAL PER A DONES DE FER FEINES
Lucia Berlin
Pròleg de Lydia Davis
Traducció d’Albert Torrescasana
L’Altra Editorial
488 pàgines

Llegeix-ne més