La llegenda de la Llopa, Calella

Els alumnes del nivell de suficiència del CNL (Consorci per a la Normalització Lingüística) Maresme van llegir el conte basat en la llegenda "Calella, la llopa" que ells mateixos han escrit per presentar el concurs de podcast Contes del Món. (Abril 2015)

“CALELLA, LA LLOPA”

Si fa o no fa cent anys enrere, en una casa pairal hi vivia una gossa molt especial. La masia, propietat dels senyors Montaner, estava situada enmig del bosc, entre els poblets costaners de Calella i Sant Pol de Mar.

La gossa era especial, un bell exemplar de raça llop comprada per caprici de la Maria Montaner, una dona bonica de galtes rosades i pigades, i caràcter dolç, rialler i simpàtic que en veure el cadell va exclamar:

-Oh, quina preciositat! De quina raça és?

Li van explicar que era desconeguda a la zona. Provenia d’Alemanya i era força cara d’aconseguir.

Aquell cadell, al qual varen anomenar Boira, es va convertir en una gossa impressionant; era força gran, cap gros, potes fortes, ulls brillants i pèl vellutat de color marró clar. Era afectuosa amb la família, bona guardiana, pacient i protectora amb la canalla, molt estimada per tots.

Quan els senyors Montaner anaven a Sant Pol, vila marinera a la qual pertanyia la masia, sempre la duien lligada perquè la seva presència feia por als santpolencs.

-Mireu, un llop domesticat!–. Era el comentari més habitual.

Creuada amb un bonic pastor alemany, la Boira tingué un fillet al qual li posaren per nom Tro. Aquest esdevingué un animal vigorós, àgil, ben musculat i encara més gros que la mare. Era igual d’afectuós, li encantava jugar i es deixava acaronar per tothom.

-Boira! Tro! On sou?-. Preguntava sovint l’Anselm, el masover.

L’home era més aviat gran, de cabells blancs i caràcter tranquil. Cuidava el mas i observava com els gossos, tot prenent el sol, feien guàrdia als voltants de la casa. Sovint, però, desapareixien, ja que s’ho passaven d’allò més bé jugant i passejant pels boscos i les vinyes de les rodalies.

Van passar els dies, després els anys i, de mica en mica, sense saber com, començà a escampar-se un rumor...

-S’han vist llops!- Era el comentari que anava de boca en boca entre els habitants dels pobles veïns.

A Calella de seguida va arribar la notícia. El primer a donar-la va ser en Quico, un parcer de les terres del senyor Bartrina que, tot baixant de fer una revisió de les terres, va entrar a la taverna i digué:

-Avui he tingut un gran ensurt. Passava pel camí que condueix a la riera i he vist una bèstia que diria que és un llop.

El comentari no hauria tingut més importància si no fos perquè uns dies després es va repetir:

-No m’ho puc creure, però us juro que avui n’he vist dos.

Aleshores, en Quico s’ho va rumiar i anà a l’Ajuntament a parlar amb l’alcalde de la vila, el senyor Casillanis. Era un home respectat, pacient i molt just que va decidir informar-se dels fets i obrar en conseqüència. La història d’en Quico la confirmaren altres veïns de la vila.

Els carnissers de l’escorxador, als afores de Calella, van dir que havien vist llops atipant-se de les deixalles que llençaven després de la matança.

-I tant! Cada dos per tres vénen per aquí! Estem molt espantats!

Llavors, el senyor Casillanis convocà una reunió de pagesos. Els va explicar el cas i, de seguida, van fer un grup que sortí a caçar els llops...

A Sant Pol, a casa dels senyors Montaner, un dia fatídic es va presentar un vell captaire que era “convidat habitual “ i donà la notícia.

-Senyors... No vagin al bosc... Corren llops... A Calella han matat un llop i se n’ha escapat un altre.

La Maria Montaner, blanca com la neu, va sortir corrent tot cridant:

-Boiraaaa! Trooooo! On sou?

La Maria i l’Anselm van buscar pertot arreu i, finalment, trobaren en Tro tremolant com una fulla d’arbre, arrupit sota el llit, però la Boira no va aparèixer enlloc.

-Anselm, anem cap allà immediatament, si us plau.

Dit i fet. Es van plantar a Calella, on la la primera persona que van veure els informà que el llop estava penjat al porxo de l’horta del senyor alcalde.

I així la trobaren. Pobra Boira, morta, penjada pels peus i envoltada pels calellencs encuriosits i satisfets d’haver matat un llop. La senyora Montaner treia foc pels queixals tot cridant:

-Què heu fet, bojos?

-Que en sou de babaus! Heu matat la nostra gossa!

Maleïda ignorància... L’estimada Boira havia estat morta per la seva aparença... Amb la seva mort, la gossa es va convertir en “la llopa” i entrà a formar part d’una llegenda i de la història de Calella.