“La Llopa” immortalitzada el 2017 per l'escultor Ramon Oms en una representació de bronze, a la riera de Capaspre.
L’anècdota
de ”La Llopa” s’escriu per primera vegada al llibre Calella típica de Josep Andreu i Gay,
transcrita per Lluís Campeny i Coll, publicat el 1978. Aquí s’anomenen els
calellencs que hi van intervenir.
Una
altra versió de la història de “La Llopa” la trobem a la pàgina 35 del llibre: Històries i llegendes de l’any vuit, recull de cultura oral del Montnegre (I), de Daniel Rangil.
"La Llopa" era una gossa anomenada Lea que, com es llegeix a la seva tomba, "fou morta a Calella de la costa l’hivern del 1920".
Ara fa cent anys.
"La Llopa" també és, avui, part del bestiari dels corre-focs, de les associacions de Geganters i Grallers de Calella i Údols de Foc Diables de Calella .
Una història que, per voluntat popular, ha esdevingut la llegenda “Calella La Llopa”.
“CALELLA,
LA LLOPA”
Si fa o no fa cent anys enrere, en una casa pairal
hi vivia una gossa molt especial. La masia,
propietat dels senyors Montaner, estava situada enmig del bosc, entre els
poblets costaners de Calella i Sant Pol de Mar.
La gossa era especial, un bell exemplar de raça
llop comprada per caprici de la Maria Montaner, una dona bonica de galtes
rosades i pigades, i caràcter dolç, rialler i simpàtic que en veure el cadell
va exclamar:
-Oh, quina preciositat! De quina raça és?
Li van explicar que era desconeguda a la zona. Provenia
d’Alemanya i era força cara d’aconseguir.
Aquell cadell, al qual varen anomenar Boira, es va
convertir en una gossa impressionant; era força gran, cap gros, potes fortes,
ulls brillants i pèl vellutat de color marró clar. Era afectuosa amb la
família, bona guardiana, pacient i protectora amb la canalla, molt estimada per
tots.
Quan els senyors Montaner anaven a Sant Pol, vila
marinera a la qual pertanyia la masia, sempre la duien lligada perquè la seva
presència feia por als santpolencs.
-Mireu, un llop domesticat!–. Era el comentari més
habitual.
Creuada amb un bonic pastor alemany, la Boira
tingué un fillet al qual li posaren per nom Tro. Aquest esdevingué un animal
vigorós, àgil, ben musculat i encara més gros que la mare. Era igual
d’afectuós, li encantava jugar i es deixava acaronar per tothom.
-Boira! Tro! On sou?-. Preguntava sovint l’Anselm,
el masover.
L’home era més aviat gran, de cabells blancs i
caràcter tranquil. Cuidava el mas i observava com els gossos, tot prenent el
sol, feien guàrdia als voltants de la casa. Sovint, però, desapareixien, ja que
s’ho passaven d’allò més bé jugant i passejant pels boscos i les vinyes de les
rodalies.
Van passar els dies, després els anys i, de mica en
mica, sense saber com, començà a escampar-se un rumor...
-S’han vist llops!- Era el comentari que anava de
boca en boca entre els habitants dels pobles veïns.
A Calella de seguida va arribar la notícia. El
primer a donar-la va ser en Quico, un parcer de les terres del senyor Bartrina
que, tot baixant de fer una revisió de les terres, va entrar a la taverna i
digué:
-Avui he tingut un gran ensurt. Passava pel camí
que condueix a la riera i he vist una bèstia que diria que és un llop.
El comentari no hauria tingut més importància si no
fos perquè uns dies després es va repetir:
-No m’ho puc creure, però us juro que avui n’he
vist dos.
Aleshores, en Quico s’ho va rumiar i anà a
l’Ajuntament a parlar amb l’alcalde de la vila, el senyor Casillanis. Era un
home respectat, pacient i molt just que va decidir informar-se dels fets i
obrar en conseqüència. La història d’en Quico la confirmaren altres veïns de la
vila.
Els carnissers de l’escorxador, als afores de
Calella, van dir que havien vist llops atipant-se de les deixalles que
llençaven després de la matança.
-I tant! Cada dos per tres vénen per aquí! Estem molt espantats!
Llavors, el senyor Casillanis convocà una reunió de
pagesos. Els va explicar el cas i, de seguida, van fer un grup que sortí a caçar els llops...
A Sant Pol, a casa dels senyors Montaner, un dia
fatídic es va presentar un vell captaire que era “convidat habitual “ i donà la
notícia.
-Senyors... No vagin al bosc... Corren llops... A
Calella han matat un llop i se n’ha escapat un altre.
La Maria Montaner, blanca com la neu, va sortir
corrent tot cridant:
-Boiraaaa! Trooooo! On sou?
La Maria i l’Anselm van buscar pertot arreu i,
finalment, trobaren en Tro tremolant com una fulla d’arbre, arrupit sota el
llit, però la Boira no va aparèixer enlloc.
-Anselm, anem cap allà immediatament, si us plau.
Dit i fet. Es van plantar a Calella, on la la primera persona que van veure els informà que
el llop estava penjat al porxo de l’horta del senyor alcalde.
I així la trobaren. Pobra Boira, morta, penjada
pels peus i envoltada pels calellencs encuriosits i satisfets d’haver matat un
llop. La senyora Montaner treia foc pels queixals tot cridant:
-Què heu fet, bojos?
-Que en sou de babaus! Heu matat la nostra gossa!
Maleïda ignorància... L’estimada Boira havia estat
morta per la seva aparença... Amb la seva mort, la gossa es va convertir en “la
llopa” i entrà a formar part d’una llegenda i de la història de Calella.
Il·lustració de Víctor Baño.
0 comentaris:
Publica un comentari
Comenta!