Us presentem
un nou article de divulgació de la Col·lecció Local fruit del treball
d’investigació del personal de la biblioteca de Calella Can Salvador de la
Plaça.
La divulgació
de la Col·lecció Local és una tasca orientada a donar a conèixer fragments de
la història calellenca que son desconeguts o sobre els quals hi ha poc
coneixement. I amb la ferma voluntat de fer-ne difusió més enllà de la pròpia
biblioteca us el fem arribar...
El Camí Ral ha estat des sempre un gran corredor de comunicació. Flux de trànsit de persones i de mercaderies, però també testimoni de guerres i del pillatge de bandolers i lladres de “camí ral”.
El naixement del Camí Ral es perd en la nit dels temps. El primers passos com a via de comunicació prenen força amb l’arribada de fenicis i grecs i la seva economia d’intercanvi de productes. L’imperi romà, ben estès per la nostra geografia, va reorganitzar la xarxa de camins per on transitaven militars, traginers, comerciants i personal administratiu. Batejada amb el nom de Via Augusta, aquesta via de comunicació s’estenia fins a Cadis.
D’aquesta famosa via, n’existia un brancal secundari que se’n separava, probablement a Hostalric, resseguia la Tordera fins a Blanes i duia a Barcelona passant per Mataró i Badalona. Hi ha documentada una “via que pergit ad ipsam turrim” a prop de Menola, a Calella, el 1084, que sembla coincidir amb l’antic camí ral que comunicava Pineda i la Vallalta amb Arenys de Munt i que també era anomenat “camí del mig”.
A l’Edat Mitjana la via romana va prendre el nom de Camí Ral o Reial ja que la via estava protegida pels comtes de Barcelona i reis d’Aragó i era considerada com un bé públic. El rei i els seus agents havien de garantir la lliure circulació de persones a cavall i a peu i la protecció de les seves pertinences. El manteniment i reparació del camí anava a càrrec dels mercaders i veïns que el feien servir per anar a fires i mercats.
Entre els segles XV i XVI es van crear els primers transports de missatgeries i el correu de postes.
A mitjan segle XIX el vell Camí Ral es va refer: s’hi va donar més amplada i es va convertir en una carretera més transitada. Quan el servei de diligència estava consolidat entre Barcelona i Perpinyà portant correu, mercaderies i petits encàrrecs va arribar el ferrocarril, que oferia un servei més ràpid i segur. I al segle XX es va iniciar el transport automobilístic i l’ús desmesurat del vehicle privat, la qual cosa va provocar, de nou, la transformació en carretera nacional.
Paral·lelament a l’èxit del Camí Ral com a via de comunicació, van anar sorgint, a peu de pista, cases que donaven aixopluc als viatgers, fondes que servien menjars, estables per als animals, i hostals amb llits que oferien un lloc de repòs protegit als viatgers de les diverses èpoques.
Aquestes fondes es van anar modernitzant al pas que ho feia la via que els donava vida. La velocitat dels temps moderns ha escurçat la durada dels viatges i, així, les fondes allunyades dels nuclis urbans es van anar tancant o reconvertint-se en restaurants de carretera.
La llavor de la Fonda La Granota de Calella la va posar Miguel Casanovas, que va obrir una “tienda al pormenor de vino y aguardiente” al carrer de Sant Joan número. 3: corria l’any 1875. Deu anys més tard Francesc Casanovas va obrir al mateix immoble una casa d’hostes per la qual pagava 16 pessetes de quota pel Tresor i 19’59 pessetes en substitució de l’impost de la sal. Avui ens pot resultar estranya la decisió d’ubicar una fonda al carrer de Sant Joan, però cal indicar que a finals del segle XIX el Camí Ral passava justament per aquest carrer i continuava pel carrer de Jovara.
Antonieta Casanovas Feliu va succeir el seu pare al capdavant del negoci familiar i li donà continuïtat fins a l’any 1931. Gràcies a l’Angelina Casanovas, hem pogut consultar la llibreta on l’Antonieta anotava amb cura els àpats i banquets oferts a la fonda, el nom de les famílies a qui anaven destinats, el cost dels ingredients i el guany o pèrdua aconseguits.
Na Maria Teresa i la Teresa (minyona de ca la tia). Al fons es pot apreciar la façana de la Fonda. 1934
Amalia, Francisco i Antònia Casanovas
Josep Esteve Bartrina i Vilaró va publicar l’any 1957 diversos articles a la revista Estela sobre la Fonda i hem pensat publicar-los íntegrament ja que val la pena gaudir d’uns textos farcits d’anècdotes i escrits en un to sorneguer i divertit i amb una gran força evocadora.
El darrer article, que s’anunciava com “La Granota il·lustre predecesora de la indústria hostalera calellenca”, va trigar dos anys a ser escrit i publicat amb el títol “Epíleg d’un reportatge”. Desconeixem el motiu. Es pot llegir íntegrament al Calella típica II: pàgines viscudes calellenques. (pàgina 112).
Fonts consultades:
Museu-Arxiu Municipal de Calella Josep M. Codina i Bagué:
NR 4350 C-425
NR 9887 C-427
BORRELL i SABATER, Miquel i altres. Deu llegües de pols i roderes: el camí ral de Girona a Tordera. Centre d’Estudis Selvatans, 2005; 165 p.
ANDREU I GAY, Josep. Calella típica. II: pàgines viscudes calellenques / Josep Andreu i Gay, Josep-Esteve Bartrina i Vilaró, Jaume Marxuach i Flaquer; recopilació de Lluís Campeny i Coll. Calella: Ajuntament de Calella, 1985; 201 p.
Agraïments:
A l’Angelina Casanovas per les fotografies i la informació proporcionada.
