Els bibliotecaris recomanen


La pel·lícula ens mostra uns personatges que anhelen ser lliures. Lliures de matrimonis sense afecte o de feines que els esclavitzen:
-Qualsevol cosa és millor que un sou.
Els vaquers representen aquesta llibertat: no tenen horaris, ni obligacions.
-¿No té llar vostè? -pregunta Roslyn.
-Mai no n’hi ha hagut una de millor -respon ell abastant amb la mirada l'erm muntanyós.


Roslyn (Marilyn Monroe) acaba de divorciar-se. Coneix Guido i el seu amic Gay Langland (Clark Gable), un vell vaquer, que la conviden a passar uns dies a una casa a la muntanya. A la pau del camp sembla que la felicitat i la llibertat són possibles. Gay, Guido i un vaquer de “rodeos”, decideixen anar a les muntanyes a caçar cavalls salvatges. En els erms de les muntanyes de Reno, la realitat es tornarà dramàtica.


El títol original és The misfits (Els inadaptats), i aquest sentit d'impossibilitat ja s'albira en els crèdits inicials: mentre apareixen els noms dels protagonistes, peces de trencaclosques es creuen intentant, inútilment, encaixar.

-Jo faig el mateix que he fet sempre, però ara el món ha canviat. -diu el personatge de Clark Gable en una dramàtica sentència que ens recorda que la vida no espera i que canvia al nostre pesar. Com li ha passat a Perce (Montgomery Clifft), un patètic personatge amb l'ànima gairebé tan masegada com el cos després d'anys de pujar, i caure, de cavalls i bous.
O Guido, el mecànic-pilot d'avió, que gairebé va tocar la felicitat amb la seva dona i la caseta al camp que construïen:
- Ella l'ajudava a pastar el ciment amb les mans.
Una felicitat que es va trencar una nit perquè Guido no tenia un neumàtic i no va poder socórrer la seva dona quan es va posar de part. I la seva vida des de llavors va quedar com la casa: a mig construir.


Aquesta aclaparadora solitud fa que els tres homes de la història posin les seves esperances de canvi en Roslyn, la bellesa, lluminositat i l’escalfor de la qual no són sinó l'aspecte exterior d'un ésser profundament ferit i sol.

Una façana, en definitiva, com ho va ser Marilyn Monroe per a una noia anomenada Norma Jean que sempre es va sentir sola i abandonada. Molt lluny del tòpic de la rossa ximple, Marilyn és aquí, potser per exigència tirànica d'un guió escrit per algú que la coneixia massa bé (el seu marit, l'escriptor Arthur Miller), un ésser devastat.
La llum i la tristesa de Marilyn poques vegades són tan contrastades com en el paisatge lunar del desert de Reno, la fotografia en blanc i negre va ser responsabilitat de Rusell Metty (Sed de Mal, Espartaco). El prestigiós Alex North (2001: una odisea del espacio)va compondre la banda sonora.
La riquesa de The Misfits també està en el text, és una obra plena de diàlegs i cites memorables.
-Quan et quedes sense somnis, l'únic que pots fer és buscar una feina.
El responsable va ser el dramaturg Arthur Miller (Mort d'un viatjant, Les bruixes de Salem) demiürg expert en posar en escena dramàtiques relacions personals i familiars.
Al guió també hi va aportar la seva visió "westerniana" i crepuscular el director de la pel·lícula, John Huston (El Halcón maltés, La Reina de África, La jungla de asfalto, El tresor de Sierra Madre).

En el seu moment, el 1961, The Misfits va ser un fracàs. Tres dies després d'acabar el rodatge va morir Clark Gable (males llengües diuen que a causa de l’obstinació per rodar les escenes de caça del cavall ell mateix ). I uns mesos més tard, Marilyn Monroe va ser trobada morta.


La nit abans de la cacera de cavalls, els protagonistes són lliures sota les estrelles del desert:
- Aquesta estrella està tan lluny de nosaltres que quan la seva llum ens arriba aquí, a la Terra, és possible que faci temps que no existeixi.
- Caram, si que sabeu coses els pilots.
- Els llibres d'astronomia estan a qualsevol biblioteca. Només has de llegir-los.

Vidas rebeldes (John Huston, 1961)

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Comenta!