Tot aprofundint en el sentit de la vida i en
el coneixement de si mateixa, l’Olive Kitteridge desgrana l’espès i el menut de la condició
humana. Mestra d’escola jubilada, observa en la proximitat i en la distància
els canvis, petits i grans, els tràngols dolorosos i les alegries més íntimes
que es produeixen dins seu i en els habitants del petit poblet on ha viscut
trenta anys de la seva vida.
Amb Olive Kitteridge, obra que l’any 2009 va
aconseguir el premi Pulitzer a la millor novel·la, Elizabeth Strout, que
basteix les seves històries d’una fina ironia, de moments sorprenents i
d’emoció intensa, destaca el camí d’una dona que transita per la soledat i la
pèrdua, i la fortalesa que això exigeix. L’any 2010, Olive Kitteridge va ser
guardonada amb el premi Llibreter.
Vittoria Morra, una jove que pateix atacs de pànic i angúnies respiratòries, viu gairebé reclosa dins d’un pis, amb una germana petita que pateix agorafòbia, una mare resignada i letàrgica i un pare exmilitar violent i possessiu. Tota aquesta traumàtica convivència la suporta en un condomini envoltada també d’estranys personatges. Un bon dia, la Lisa, una de les veïnes més estimades per la protagonista, desapareix sense deixar cap mena de rastre. Convençuda que li ha succeït alguna cosa, la Vittoria decidirà investigar pel seu compte, per la qual cosa haurà de superar bona part de les seves angoixes i pors per mirar d’esbrinar què hi ha darrere de tot plegat.
Amb
una escriptura elegant i una habilitat per explorar les ferides més profundes,
Sara Bilotti acompanya els lectors en un descens real al mateix infern, perquè
«el malalt de debò no és pas el que perd el senderi després de patir un trauma,
sinó el que sobreviu a la brutalitat de la infantesa sense cicatrius visibles».
I ho fa construint una novel·la molt negra, negríssima, plena de suspens,
aconseguint el seu propòsit: crear un món real i angoixant, una atmosfera densa
i tibant que no es descarrega fins al final, com una tempesta.
Sara Bilotti (Nàpols, 1971)
Es dedica als estudis filològics, a la traducció i a l’ensenyament de dansa. El 2012 va publicar Nella carne, un recull de relats, i després es va passar a la novel·lística amb l’exitosa trilogia Il perdono, La colpa i L’oltraggio (totes tres del 2015). Amb I giorni dell’ombra (2018) s’ha consagrat com una de les veus més importants del gènere negre a Itàlia.
Amb una escriptura elegant i una habilitat per explorar les ferides més profundes, Sara Bilotti acompanya els lectors en un descens real al mateix infern.
Bilotti va descabdellant la trama de manera eficaç, mantenint al lector enganxat a la història fins que el sorprèn amb magistral final. De fet, ens ofereix un doble final, i a quin més impactant.
Cada nou llibre d’Alice Munro és un esdeveniment i una sorpresa. En aquest que acaba de publiar, l’escriptora adverteix: “Les quatre peces finals d’aquest llibre no són ben bé contes. Formen una unitat a part, autobiogràfica, en el fons, per bé que no sempre del tot fidel als fets. Em penso que són les primeres i les darreres paraules -i les més íntimes- que he de dir sobre la meva vida”. ¿I les altres peces? Les altres avancen de dret cap al misteri contingut en el més petit fragment de qualsevol vida. Cap als corrents irracionals que determinen les accions dels personatges més sensats. Cap a la perplexitat -i l’excitació- que significa formar part de la vida: tot això, Alice Munro ho diu com si fossin “les primeres i les darreres paraules” -les que sospesa, amb tot el seu talent i des d’una maduresa prodigiosa, una de les escriptores gegants de la nostra època.
Alice
Munro nascuda
el 1931 en una zona rural de la província d’Ontàrio, va publicar el seu primer
conte l’any 1950 i, al cap de divuit anys, el seu primer volum, Dance
of the Happy Shades. Casada dues vegades i mare de quatre filles, ha
experimentat i escrit tot el que significa constrènyer la vida pròpia dins la
vida familiar.
La seva obra, construïda gairebé tota en forma de
relats (“Veig la vida com peces separades que no acaben d’encaixar mai”), ha
estat guardonada el 2013 amb el Nobel de Literatura.
“Alice Munro dóna a cada un
dels seus contes la fondària, la intel·ligència i la precisió que molts
novel·listes aboquen en l’obra de tota una vida.”
Jurat del premi Man
Booker International 2009
Elvira
Lindo
“Els contes d’Alice Munro
(Wingham, 1931) tenen entre vint i trenta pàgines. En aquest espai, l’autora
canadenca hi sap construir un petit món i hi sap convocar una petita
constel·lació de vides, sempre fràgils, sempre diferents. La seva obra compleix
l’objectiu que marca Richard Ford als contes: explicar alguna cosa que no sabem
i que, no obstant, és important. Afegim-hi que aquesta cosa important, familiar
i no obstant desconeguda, Alice Munro ens l’ofereix de manera el·líptica, amb
la delicadesa d’un haiku. En altres paraules, el que ens fascina dels seus
contes és que per assolir aquesta intensitat altres autors haurien necessitat
una novel·la.”
Vicenç
Pagès Jordà
Estimada vida, Alice Munro
Pàgines 352
Tradutor: Dolors Udina
Club Editor
La vigília de la
independència d’Angola, la Ludo, una noia portuguesa atemorida per l’agitació
del carrer, construeix un mur de totxanes que l'aïlla del mon exterior durant
vint-i-vuit anys. Sobreviu cultivant verdures i caçant coloms amb l'única
companyia del Fantasma, un pastor alemany albí, i escriu la seva historia a les
parets amb trossos de carbó. Mentre ella observa el mon exterior i sembla
enfonsar-se en l’oblit, el país transita traumàticament de l’alliberament a la
república socialista, la guerra civil, la pau i el capitalisme cobdiciós.
Jose Eduardo Agualusa
traça amb una escriptura sensual i imaginativa un relat enlluernador que
reconstrueix la historia recent d’Angola. Una narració basada en un personatge
real i commovedor que ens ensenya el poder paralitzant de la por i la
importància de la redempció.
Agualusa és un
escriptor i periodista angolès. Va viure en persona la terrible guerra civil
del seu país, de la qual, segons explica, va aprendre que els fabricants de
guerres primer desnacionalitzen l’enemic, després en qüestionen la humanitat i
finalment l’identifiquen amb un monstre. La seva literatura va en la direcció
contrària: ens mostra la humanitat dels altres, fins i tot la de qui ens sembla
un monstre.
Teoria general
de l’oblit narra la vida d’un personatge real: la Ludo, una noia portuguesa
que, atemorida per l’agitació del carrer davant de la imminent independència
d’Angola, construeix un mur de totxanes a la porta de casa seva i s’aïlla de
l’exterior durant vint-i-vuit anys. Des del seu racó de món, observarà com el
país passa de colònia portuguesa a república socialista, i veurà l’arribada de
la guerra civil, de la pau i del capitalisme. Amb aquesta novel·la Agualusa ha
obtingut el Premi Internacional de Literatura Dublín 2017, un premi que deu
bona part del seu prestigi al fet que les obres triades són seleccionades per
més de quatre-centes biblioteques públiques de cent setanta-set països.
Per tot plegat,
quan vam valorar la idoneïtat de publicar-la a Periscopi no vam dubtar: és un
d’aquests textos que ens permet no oblidar els oblidats, que ens permet ampliar
la mirada més enllà de l’anglocentrisme dominant i gaudir d’una literatura
sensual i atrevida, punyent i poètica. Tal com diu el moçambiquès Mia Couto,
Agualusa és un traductor de somnis, i Teoria general de l’oblit és un estudi
profund sobre l’aïllament i el preu de la llibertat.»
Aniol Rafel (Editor de Periscopi)
