#SantJordiconfinat LLETRAFERIDA ens recomana:
📖 El conte número tretze
✍️ Diane Setterfield
📖 El conte número tretze
✍️ Diane Setterfield
Quan vaig acabar de transcriure la història de la Isabelle i en Charlie era tard. El cel era fosc i la casa s`havia adormit. M’havia passat la tarda, el vespre i part de la nit inclinada sobre l’escriptori, amb la història ressonant sola a les meves orelles i el llapis rascant una línea darrera una altre, obeint el seu dictat. Les meves planes eren ven atapeïdes de lletra: les paraules de la senyoreta Winter. De tant en tant, la meva mà s`havia mogut cap a l’esquerra per gargotejar alguna nota sobre el marge esquerra sobre el seu to de veu o algun gest que semblava formar part de la narració.
Ara allunyava el darrer full, deixava el llapis i m’estirava, fent petar els dits adolorits. Feia hores que la veu de la senyoreta Winter havia estat conjurant un altre món, despertant els morts per a mi, i jo no havia vist res més que la funció de titelles que les seves paraules havien creat davant els meus ulls.
Però mentre encara sentia la seva veu dins del meu cap, la seva imatge persistia i vaig recordar el gat gris que havia aparegut, com per art de màgia, damunt la seva falda. Havia segut en silenci sota la mà que l’acaronava, mirant-me fixament amb els ulls grocs i rodons. Si havia vist els meus fantasmes, si havia vist els meus secrets, no havien semblat pertorbar-lo gents; s’havia limitat a mirar-me amb indiferència.
−¿Com es diu? −havia preguntat jo.
−ombra −havia contestat ella, mig absent.
Per fi al llit, vaig apagar el llum i vaig tancar els ulls. Encara notava el punt del dit on el llapis s’havia excavat una ranura sobre la meva pell. A la espatlla esquerra, un nus de tant d’escriure encara no estava preparat per desfer-se. Malgrat ser fosc i malgrat tenir els ulls tancats, només podia veure un full de paer, línies escrites amb la meva lletra i uns grans marges. Em va cridar l’atenció el marge dret. Sense notes, net, d’un blanc lluent que em picaven els ulls. Era la columna que reservava als meus propis comentaris, notes i preguntes.
En la foscor, els meus dits es van tancar al voltant d’un llapis fantasma i es van agitar amb resposta a les preguntes que penetraven la meva somnolència. Vaig pensar en el tatuatge que en Charlie duia al cos, el nom de la seva germana gravat contra l’os de la canyella. ¿Quan de temps li devia haver durat aquella inscripció? ¿Es podia refer un os viu? ¿O potser havia dut la inscripció fins el dia de la seva mort? ¿Es devia revelar el nom d’Isabelle en la foscor del seu taüt, sota terra, mentre la carn es podria desenganxant-se de l’os? Ronald March, el marit mort, tan aviat oblidat...Isabelle i Charlie, Charlie i Isabelle. Qui era el pare dels bessons? I darrera els meus pensaments, s’alçava la cicatriu del palmell de la senyoreta Winter. La lletra P de pregunta, gravada en carn humana.
Sant Jordi confinat s'avorreix molt... Regala-li una lectura!
Il·lustració: Montse Morales Hermoso
#SantJordiconfinat
Fem-li arribar un fragment del llibre que més t’agradi indicant el títol i l’autor. Posa el teu nom (o nick inventat). Extensió recomanada: 20 línies aproximadament.
Envia-ho al Facebook de la Biblioteca o al correu: b.calella.csp@diba.cat i ho publicarem. Quan tornem a obrir, celebrarem un Sant Jordi ben especial, amb una lectura pública de les vostres propostes. Ah! els més petits podeu enviar un dibuix del vostre conte preferit i premiarem els millors. Poseu títol, nom i edat. Animeu-vos a participar!
