Entre els mesos d’octubre i novembre a la biblioteca vam oferir un
taller d’escriptura creativa, a càrrec de
Paula Colobrans. Una de les tasques que vam proposar a cadascú dels participants va ser la creació d’un relat per reivindicar la fi de la violència envers les dones.
A continuació, us deixem els textos resultants que esperem us agradin tant com a nosaltres. Quima, Carlos, Silvia, Jacint, Lourdes, Xavier us agraïm la vostra implicació i participació.
LA JUSTÍCIA SENSE CONVICCIÓ MAI ARRIBARÀ A SER-HO
Sabíeu que una nació com els Estats Units d’Amèrica, paradigma de país desenvolupat i on recau l’Oficina Central de l’ONU, permet avui en dia, en alguns dels seus Estats, el casament amb menors? Això demostra que, encara, ni les societats que en diem més avançades han aconseguit abolir amb fermesa la xacra de la desigualtat de gènere. Exigim convicció sincera per erradicar la injustícia i la violència masclista!
Carlos González Mora
ESTIC ENAMORADA
Sóc una noia de quinze anys i surto amb un noi de disset, que té uns ulls verds que m'eclipsen. Però cada vegada si posa més en si porto massa escot o amb qui tinc amistat, sobretot si són nois; a més, sempre vol que sortim els dos sols. A mi això no m'agrada, però és tan maco... I penso que és perquè ell també m'estima molt, em vol només per ell. La Lídia i la Mònica em diuen que això no és normal, que aquesta gelosia acabarà malament. Però jo no faig cas, n'estic tant d'ell!
Sílvia Sánchez Cuenca
ELLA
La primera vez que pasó, creímos que se trataba de una riña laboral, pero su cambio de vestuario y las marcas en su cuerpo nos hizo temer lo peor. Tenía una personalidad arrolladora y una sonrisa encantadora, todos la adorábamos. Pero su rostro cambiaba en cuanto veía que él se acercaba; con una sola mirada, su cuerpo se descomponía. Él era el presidente de la compañía a la vez que su marido. Le ofrecimos ayuda, pero la rechazó. Lo denunciamos, pero todo fue en vano porque hoy, desgraciadamente, ella, es una de las cuarenta mujeres asesinadas en lo que va de año en España, 1.073 desde que empezaron a contabilizarse en 2003.
Lourdes Reyes García
EL PLÁCIDO
El meu marit i jo vam anar al Liceu a veure la posada en escena d’Otel·lo. La simpatia i elegància del Plácido Domingo, que era el protagonista, va ser espectacular. Vestia una túnica i capa blanques amb una barba de Beduí i uns collarets fins a la cintura. Ell tot sol omplia l’escenari com un Déu que per gelosia mata a la Desdèmona. I com un Déu, va creure que estava per sobre del bé i del mal. Avui, amb quasi vuitanta anys, ha estat acusat d’assetjador per abusar, denigrar i extorsionar diverses dones al llarg de la seva carrera artística.
Per mi, el seu art és el mateix, però la percepció que experimento és molt diferent.
Joaquima Martinez i Codina
AIGUA I FOC, AVIAT TROBEN SORTIDA
Quan la Fina em va preguntar per l’Eli, la meva parella, vaig recordar la seva petició: “¿podries no fer mala cara cada cop que anem a veure a la meva família?”. Després de tot el que m’havia costat que entengués que havia de deixar de quedar amb els seus amics, aquesta pregunta presagiava noves baralles, ara per la cunyada, sempre inflant-li el cap. Una bona estratègia seria permetre a l’Eli visitar els seus pares, quan no hi fos la germana.
—Eo! Desperta! —em va dir la Fina—. On ets? Només t’he preguntat com està l’Eli.
—Estem bé —vaig somriure—. Molt bé. Cada dia més enamorats.
Jacint Bofias
PARANOIA
Em vaig enamorar del seu somriure i del fet que jo semblava agradar-li. Em feia sentir confiada i protegida, excepte quan m'explicava les seves aventures sexuals. Volia pensar que eren coses del seu passat... Massa tard em vaig adonar que també del present. No hi havia dia que no flirteges amb altres dones al meu davant. Jo pensava que estimant-lo ell canviaria. Tampoc volia parlar-ne, i si jo insistia s'enfadava. Un cop fins i tot va agredir-me físicament per dir quelcom respecte a aquest tema que no li va agradar.
Jo era confiada... ara ja no sé què sóc.
Xavi
