#SantJordiconfinat Carme Guri ens recomana:
📖 La veritable història d'una mentida
✍️ Ramon Erra
📖 La veritable història d'una mentida
✍️ Ramon Erra
–Què vols dir?
–La meva gran amiga Elisa, ja te n'he parlat, és la que vol que li porti quincalla a granel per a la seva botiga del carrer Església de Calella. És bastant alegre amb els seus passadors antiquats i les pestanyes exagerades. Em vull basar en ella, per a l'Eulària de ficció. Sortir de l'Eulària real i les seves tristeses. Crec que és el millor. Amb el perfum i posant-li un clip ja la tenim. És una dona, la meva amiga Elisa, que sembla que es desplaci fliotant. Darrera el taulell és com un imant amb la seva aroma de pàtxuli. I les mans sempre li van cap al taulell i cap al calaix, perquè porta uns anells molt pesats a cada dit, menys el petit. Du una medalla blanca i negra que se li enfonsa. És com si cantés una cançó del Bowie que entabanés la gent. La veritat és que hi ha clients que davant d'ella senten que els tiben els ànims.
–D'acord, em sembla bé com entens la nostra Eulària.
–Per mi seria una figura lluminosa. Amb aires oraculars. Agafo paraules de l'Elària real, els poso pàtxuli i el clip dels cabells de l'Elisa. I ja està, rodada. Ja ho veig. Tot i que també li ha de passar alguna cosa dolenta.
–Que et vols venjar d'ella? Que estàs gelosa pel teu oncle?
–Amb l'Eulària tinc contradiccions, ho reconec.
–Tu pinta-la com et sembli. Després canviarem els noms. Mourem coses.
–La meva gran amiga Elisa, ja te n'he parlat, és la que vol que li porti quincalla a granel per a la seva botiga del carrer Església de Calella. És bastant alegre amb els seus passadors antiquats i les pestanyes exagerades. Em vull basar en ella, per a l'Eulària de ficció. Sortir de l'Eulària real i les seves tristeses. Crec que és el millor. Amb el perfum i posant-li un clip ja la tenim. És una dona, la meva amiga Elisa, que sembla que es desplaci fliotant. Darrera el taulell és com un imant amb la seva aroma de pàtxuli. I les mans sempre li van cap al taulell i cap al calaix, perquè porta uns anells molt pesats a cada dit, menys el petit. Du una medalla blanca i negra que se li enfonsa. És com si cantés una cançó del Bowie que entabanés la gent. La veritat és que hi ha clients que davant d'ella senten que els tiben els ànims.
–D'acord, em sembla bé com entens la nostra Eulària.
–Per mi seria una figura lluminosa. Amb aires oraculars. Agafo paraules de l'Elària real, els poso pàtxuli i el clip dels cabells de l'Elisa. I ja està, rodada. Ja ho veig. Tot i que també li ha de passar alguna cosa dolenta.
–Que et vols venjar d'ella? Que estàs gelosa pel teu oncle?
–Amb l'Eulària tinc contradiccions, ho reconec.
–Tu pinta-la com et sembli. Després canviarem els noms. Mourem coses.
