Fonrodona: els darrers terrissaires de Calella

Us presentem un nou article de divulgació de la Col·lecció Local fruit del treball d’investigació del personal de la biblioteca. En aquesta ocasió dedicat al món de la terrissa i dels darrers terrissaires de Calella: la família Fonrodona.

Terra, aigua i foc són els elements que domestica el terrissaire per modelar les peces que caracteritzen el seu ofici: olles, vaixelles, gerres per a l’oli i el vi, escudelles... Un reguitzell d’atuells que ja eren utilitzats al Neolític.  Aquest ofici de modelar la terra amb les mans ha passat a través dels temps fins a nosaltres, de generació a generació i amb l’habitual trencadissa del jove aprenent inexpert que aprèn observant la feina del mestre i l’art del torn. .
Des d’antic se sap que l’argila  (silicat alumínic potàssic) és la terra més adequada per ser treballada. Un cop cuita adquireix unes característiques de resistència i impermeabilitat òptimes per guardar i transportar tot tipus de productes.

A les nostres contrades la feina de terrissaire passava de pares a fills i unes poques famílies en tenien el monopoli. En el cas de Calella, a finals del segle XIX trobem la família Teixidor: Pau Teixidor, amb taller al carrer Sant Jaume, 7 i 9, i el seu germà Joan, al carrer Sant Josep, 43; aquest últim serà rellevat al 1885 per Joan Cànobas que s’instal·la al carrer Església, 39. Francesc Verdura i Teixidor treballa al carrer Bruguera i l’any 1896 Salvador Fonrodona inicia el negoci als afores de Calella. S’ha de tenir en compte que els afores eren Bruguera i Sant Antoni en la cruïlla amb Balmes o sigui més enllà del número 110-120. L’activitat es considerava perillosa pel foc i molesta degut a la pols d’argila i s’allunyà del nucli urbà. A principis del segle XX altres artesans seguiran aquesta tendència: Miquel Gallart, Ricard Xampeny o Tomàs Claramunt.

Emili Genís ens ho explica així al seu llibre “Retaules Calellencs” :
La fabricació de terrissa es feia en dos o tres forns situats als afores de la part de llevant del poble i que donava lloc a la periòdica presència a la platja d’unes grans barques procedents de la costa valenciana que anomenàvem “les barques de les olles”, ja que en efecte carregaven tota la producció d’olles i  demés terrissa que sortia d’aquells forns.”

Restes d’una bòvila al carrer Balmes
Autor: Josep M. Torrent Caner (1980)
Fons: Arxiu Històric Municipal de Calella



Fonrodona: els darrers terrissaires de Calella
La família Fonrodona és un exemple d’aquestes nissagues dedicades a l’art de la terrissa. Fins a nou generacions s’hi han dedicat, sempre seguint els mètodes tradicionals i sense utilitzar cap tipus d’eina mecànica.
Nicolau i Josep Fonrodona

Ens ho han explicat els germans Josep i Nicolau Fonrodona Suñé mentre atenen els seus clients a la botiga, que antigament havia estat el seu taller i que s’estenia del carrer Balmes a Àngel Guimerà. L’obrador el va construir Salvador Fonrodona i Soler, que era cosí dels Fonrodona d’Arenys de Mar, propietaris d’una de les fàbriques de ceràmica més importants de la vila i de qui, molt probablement, va aprendre l’ofici. Salvador va tenir 4 fills (Salvador, Pepita, Emili i Jaume Fonrodona i Ribas) i els nois van aprendre i continuar la feina a l’obrador. L’Emili l’any 1933 va marxar a Mallorca, on van néixer els seus fills Josep, Emili i Nicolau (Maria, la primogènita,  havia nascut a Calella l’any 1931). Allà va treballar en una olleria de Pòrtol i a Sa Cabaneta, fins que decideixen tornar a Calella l’any 1947. Salvador i els seus fills es van traslladar al Poblenou de Pineda en una bòbila del carrer Pirineus per fabricar totxos, mentre l’obrador del carrer Balmes va funcionar de la mà del seu germà Emili i els seus fills fins a finals dels anys 50. El forn va desaparèixer l’any 1969, recorden.

Emili Fonrodona Ribas i Pepeta Suñé Guitart al pati de l’obrador del carrer Balmes als anys 50. Es poden apreciar les piques a on es colava el fang i es preparava per pastar.

En aquells anys només quedava en actiu  a Calella la bòbila dedicada a fer rajoles d’en Josep Subirà (Pepito Baldiri) al carrer Sant Jaume (al costat de Transports Aspas) que va plegar a principis dels anys 50. En dóna testimoni Josep Andreu Gay a la seva obra “Calella típica”:
“El més important que tenia la fira de Calella eren les parades dels dos forns de terrissa que ací existien, un dels quals, anomenat de la Societat, tenia aquest nom perquè era de més d’un propietari: Subirà (Baldiri), Fornaguera, etc., etc. L’altre era el d’en Fontrodona (els grossos).
Les parades estaven curulles de totes les peces que en aquests forns fabricaven: olles, cassoles, plats, gibrells, testos, guardioles i orinals. També venien la típica “fireta”, que es composava de totes les peces, bé que en miniatura, per jugar la quitxalla. De tot l’exposat, del que hi havia més abundor era d’orinals, amb gran quantitat de totes les mides. Cal pensar que en aquella època, dita peça era estri de molta utilitat, tota vegada que no existien els “lavabos” interiors i per les necessitats que es podien presentar a la nit, es feia imprescindible.”

El procés d’elaboració de les peces s’iniciava amb l’extracció del fang a les terreres. Els germans Fonrodona l’extreien de tres localitzacions: la més propera, als solars de les cases de cós  que es construïen al mateix carrer Balmes. L’altre era situada  pujant el rierany dels Frares a la dreta, al costat de la  granja “dels Onna”, a prop d’una bassa anomenada “el Lago”. La darrer era la zona que quedava més lluny, a la Roca Grossa, però es tractava d’una argila amb característiques molt adequades per fer peces refractàries, olles i cassoles  que resistien molt bé ser utilitzades per cuinar directament al foc.
Ben preparats amb pic, pala i cabassos, començaven la jornada a les 6 del matí fos estiu o hivern. La terra s’extreia, es desterrossava picant-la fins que quedava el gra bastant fi i després, amb l’ajuda d’un garbell, es porgava passant-la pel sedàs.  Seguidament es barrejava amb aigua i es deixava a la bassa durant unes hores i posteriorment es separava de l’aigua per decantació i assecatge —i es pastava amb els peus normalment descalços perquè les espardenyes d’espart no resistien—. Al material resultat se l’anomenava pastons  i es reservaven per ser amassats amb les mans sobre una taula  poc abans d’elaborar la peça al torn o roda.

Emili Fonrodona Suñé modelant una peça al torn. Any 1955.

El modelat es realitzava fent anar la roda amb el peu i mullant-se les mans en un gibrell mentre es treballava la peça. Un cop acabada es treia al sol i es deixava assecar unes hores a l’aire lliure a sobre d’unes fustes. El següent pas era aplicar l’engalba, un fang blanc, o la “llimutxa”, un fang vermellós molt aigualit que també es feia servir com a adhesiu per enganxar les peces petites com ara les nanses. Un cop sec es decoraven amb el “jaspiat”, una tècnica inventada per ells utilitzant un pinzell confeccionat amb corda amb el qual esquitxaven l’objecte amb colors diversos. Després  s’envernissaven i  ja eren a punt per ser cuites al forn. El vernís era mineral de plom, el blau era cobalt i el gris i verd òxid de crom. En Josep explica que un plat es podia tocar fins a set vegades fins que es donava per acabat: modelar, llimar, donar color, dibuixar, envernissar...
El forn era de planta rodona, feia uns 70 centímetres de boca i es componia de dos pisos. A la cambra inferior es feia la fogaina que es començava a preparar a la matinada amb feixines perquè el forn necessitava assolir uns 900 graus de temperatura per coure adequadament les peces. En Nicolau recorda que de ben petit s’aixecava a les 5 amb el seu pare per ajudar-lo a preparar el foc.  Una volta amb forats separava els dos espais. A la cambra superior es posaven les peces intentant aprofitar l’espai al màxim però evitant que es toquessin o que la cendra les pogués embrutir separant-les amb barres de fang o bastonets i aixecant diversos nivells. Coure cada fornada podia tardar entre deu i dotze hores.


Forn de terrissa i atuells
Font: Eines i feines dels oficis
Il·lustració: Masferrer

Un cop les peces eren cuites es deixaven refredar i es preparaven en sarrons per ser transportades. Els germans Fonrodona recorden que la seva mare era l’encarregada de fer les vendes directament a les botigues. Podia anar a  peu o en tren fins a Arenys de Mar o fins a Malgrat per tancar el tracte i posteriorment s’enviava la comanda amb algun transportista com ara en Xicu Soler. Quan van plegar, una cassola de 32 centímetres (la mida tradicional per a un kilo d’arròs) es venia a 7 pessetes.
Les mides de les cassoles rebien aquests noms: la més gran de 3 peces, de peça la de 32 cm de diàmetre i la més petita era la de 5 la peça. Feien una producció molt variada d’atuells: càntirs, tupins, plates de forn, gibrells, morters, plats de diferents mides, gerres, pots, xicres, orinals, testos, menjadores per al bestiar...però la base de la seva producció eren les olles i les cassoles refractàries aptes per coure directament al foc. I no podem oblidar les petites peces de fireta que entretenien la canalla  jugant a cuinar.

Mostra de peces:







Bibliografia consultada:
ANDREU I GAY, Josep. Calella típica: anècdotes, fets i personatges de la Calella antiga. Calella: Ajuntament de Calella, 1985
FERRER ALÒS, Llorenç. Eines i feines dels oficis. Figueres: Brau, 2015
GENÍS I HORTA, Emili. Retaules calellencs: 1880-1900. [s.l. : s.n., 19??]
MUNTANYA I MARTí, Maria Teresa. De fang, rajoles i teules. Tarragona: Arola, 2011
ROMERO, Alfons/ROSAL, Joan. La terrissa a Catalunya. Figueres: Brau, 2014

Agraïments:
A la família Fonrodona (Josep, Nicolau, Carme i Marta) pel seu testimoni i les imatges que il·lustren aquest text.

A l’Arxiu Històric Municipal de Calella per la cessió de la imatge de la bòbila del carrer Balmes.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Comenta!