Gina

0

 



Maria Climent Huguet (Amposta, 1985) és llicenciada en Traducció i Interpretació i també ha estudiat Guió. Actualment es guanya la vida, que ja és molt, fent de traductora i de community manager. Col·labora regularment amb la plataforma digital de cultura Catorze i viu entre Barcelona i Amposta. Gina és la seva primera novel·la.


Gina de Maria Climent Huguet.

«Quan ets menuda, no t’imagines que res pot anar malament. Lo futur és un bufet lliure infinit, és tot teu, és inabastable, és etern, i morir-te et passarà, però en una altra vida.... Jo donava per feta la vida fàcil. La felicitat, potser. Sí, donava la felicitat per segura. A mi, la vida m’aniria de cara.»

Que la vida va de debò la Gina ho descobreix de cop: encara té l’adolescència a prop, i l’edat adulta, amb tots els compromisos, li cau molt lluny. Però un dia es desperta amb una sensació estranya al cos i després de mesos de proves i espases de Dàmocles, li cau a sobre un diagnòstic mèdic greu i inesperat.

Escrita amb delicadesa i molt sentit de l’humor, i amb una profunditat sorprenent i il·luminadora, Gina és una novel·la original i poderosa, plena d’una vitalitat molt contagiosa.

Selecció de webs:

La Veu del seu amo

0

 

La veu del seu amo és una novel·la d’humor narrada per un gos, un llibre d’aventures canines amb esperit animalista, on se’ns presenta la voluntat de dominació i l’abús de poder com a atributs intrínsecament humans. Amb aquesta novel·la, Max Besora, un dels escriptors més innovadors dels últims anys, s’apropa a una tradició antiga, la que va des de les faules d’Isop fins a les novel·les de Jack London protagonitzades per animals, per capgirar-les i presentar l’animalitat com una alternativa més desitjable que la humanitat.

Selecció de webs:
Max Besora al catàleg Aladí

El Conte de la serventa

0

 


Margaret Atwood publicava l'any 1985, The Handmaid's Tale que en català s'ha traduït sota el títol d'El conte de la serventa és una distòpia que té el mèrit innegable d’haver-se avançat, i molt en el temps. 
Aquesta brillant obra distòpica havia passat força desapercebuda a casa nostra fins fa poc. L’any 2017, la HBO va començar a emetre la sèrie homònima basada en aquesta novel·la de Margaret Atwood. Va ser llavors quan Quaderns Crema va decidir encarregar-ne la traducció catalana a Xavier Pàmies, publicada a principis de 2018.

L’Offred viu a la República de Galaad, un règim totalitari i teocràtic basat en el control del cos femení per part del govern. En un futur no gaire llunyà assolat per una natalitat en declivi, les dones fèrtils com ella només tenen una missió a la vida: garantir la descendència de l’elit dominant. El seu relat descarnat—a estones fred i irònic, d’altres vehement—desvelarà les tenebres d’una societat que es pretén virtuosa i ens demostrarà que ni l’estat més repressor pot contenir el desig de llibertat. Des de la seva publicació el 1985, El conte de la Serventa ha esdevingut un veritable clàssic de la literatura en llengua anglesa, i és que aquesta sàtira colpidora del fanatisme religiós i el totalitarisme interpel·la més que mai el nostre present i ens fa considerar la fragilitat dels nostres drets i llibertats més preats.

En definitiva, un clàssic de la literatura anglesa finalment traduït al català; una crítica ferotge al patriarcat i una obra mestra que no té res a envejar a G.Orwell o A. Huxley.

Margaret Atwood Ottawa, Canadà, (1939) és una poeta, novel·lista, crítica literària, professora universitària i activista política canadenca.

Atwood ha continuat escrivint fins a l'actualitat amb un gran èxit de crítica i de lectors. Avui en dia, segueix lluitant per la defensa dels drets humans, la llibertat d'expressió i altres causes.

Comentaris de l’autora sobre l’obra:
“Quan vaig començar a escriure, El conte de la Serventa es titulava «Offred», que és com es diu el personatge principal. Aquest nom està format a partir del nom de pila d’un home, Fred, i del prefix anglès of amb el sentit de ‘pertanyent a’. A mitja redacció de la novel·la el títol va passar a ser El conte de la Serventa, en part com un homenatge als Contes de Canterbury de Chaucer però també com una al·lusió als contes màgics i populars. Un relat explicat pel personatge principal posseeix, per als oients distants en el temps o en l’espai, un caràcter extraordinari o fantàstic, tal com també el posseeixen els relats explicats per la gent que ha sobreviscut a algun esdeveniment esgarrifós. ¿És una predicció, El conte de la Serventa? Aquesta és l’altra pregunta que em fan, i cada vegada més a mesura que determinats cercles de la societat nord-americana prenen el poder i promulguen decrets que recullen el que deien que volien fer ja el 1984, mentre jo escrivia aquesta novel·la. No és cap predicció, però, perquè predir el futur no és possible; hi ha masses factors que hi intervenen i masses possibilitats imprevisibles. Si de cas és una antipredicció: si el futur es pot descriure en detall, potser no passarà. Aquest desig, però, tampoc té garanties d’esdevenir realitat.”


Selecció de webs:
Margaret Atwood a les Biblioteques
Margaret Atwood a la Viquipèdia

Nos vemos allá arriba

0

 

Pierre Lemaitre (París, 19 d'abril de 1951), escriptor guionista i novel·lista. Les seves novel·les han estat traduïdes a desenes de llengües.
Premi Goncourt 2013 amb la novel·la Ens veiem allà dalt.

Nos vemos allá arriba de Pierre Lemaitre.
En el marc de la postguerra de la Primera Guerra Mundial a França, la novel.la narra els avatars de diversos personatges que esdevenen autèntics prototips socials i psicològics.

Des de l’inici, la intriga, a través de diverses estratègies narratives, ens enganxa i no ens deixa fins el final.

A través d’un mosaic de personatges, la novel.la retrata una situació de postguerra en la qual es presenten oportunitats per tal que els arribistes i sense escrúpols aconsegueixin ràpides i fàcils fortunes.

Cal aclarir que malgrat la novel.la és sobre la Primera Guerra Mundial no és una novel.la del gènere històric ni tampoc bèl·lic. El que li agradi la narrativa d’aventures hi trobarà recorregut amb intriga assegurada, i a més en un transfons de crònica social i econòmica de La França de l’època.


Selecció de webs
Pierre Lemaitre a les biblioteques

Si un dit assenyala la lluna

0

 Amb motiu dels 550 anys del naixement de Copèrnic


Toni Pou (el Masnou, 1977) es va llicenciar en Física a la Universitat de Barcelona i des de llavors s’ha dedicat al periodisme i la divulgació científica des d’una òptica literària. Escriu de ciència al diari Ara i publica habitualment a la re­vista El Món d’Ahir. A més de col·laborar puntualment amb El Matí de Catalunya Ràdio i amb el programa En Línia de TVE, imparteix classes de comunicació científica a diverses universitats.

Si un dit assenyala la lluna

Una emocionant apologia de la imaginació i la creativitat aplicades a les ciències.

Un dia de fa uns quants anys, el narrador d’aquest llibre va veure un vídeo a YouTube que el va espe­ronar a emprendre un viatge que el duria primer a Florència i més tard al desert xilè d’Atacama. Al vídeo, Italo Calvino, autor de Per què llegir els clàssics i ell mateix un dels escriptors més impor­tants del segle XX, hi deia, sense cap ombra de dubte, que Galileu era el més gran prosista de la llengua italiana. Per què un home de lletres com Calvino professava tanta admiració literària per un home de ciència com Galileu? Què és el que comparteixen l’un i l’altre, malgrat la rígida separació del saber en ciències i lletres?

Antic professor de física frustrat per les limitacions dels programes acadèmics, periodista especialitzat en la divulgació de la ciència, lletraferit empès per una curiositat fèrtil i un sentit de l’existència que podríem qualificar de romàntic, el narrador té la intuïció que la resposta només la trobarà en el telescopi amb què Galileu va canviar el món ara fa 400 anys. Què si no un cert esperit artístic i molta imaginació podria haver omplert de sentit la distància entre allò que la ciència òptica del segle XVII permetia albirar i les conclusions revolucionàries a les quals va arribar?

A Si un dit assenyala la lluna, Toni Pou ens fa partícips d’una original aventura intel·lectual narrada per una veu sàvia i humil que observa, investiga, passeja, especula, viatja, fabula, dub­ta, explica anècdotes, es deixa endur per les giragonses de l’atzar, es meravella i de vegades també confon ficció i realitat...


Selecció de webs:

Los asquerosos

0


Santiago Lorenzo Jiménez (Portugalete, Biscaia, 1964) és un director, productor i guionista conegut en els darrers anys per les seves publicacions.

El reconeixement i l’èxit literari li van arribar a l’any 2018 amb Los asquerosos.

Santiago Lorenzo és tot un descobriment dins del panorama narratiu espanyol actual, totes les seves novel·les són divertidíssimes, aquesta és a més una ferotge crítica social als valors de la societat actual que sens dubte no deixa indiferent cap lector.

Los Asquerosos: novela, un incident infortunat obliga a Manuel a refugiar-se en un poble abandonat. Amb l’ajuda del seu oncle, es convertirà en un Robinson ibèric. Es veurà obligat a sobreviure tot sol, només acompanyat d’una col·lecció de llibres Austral i l’ajuda de la petita compra setmanal que el seu oncle li envia. Allà, allunyat de tot i de tothom, el nostre protagonista començarà a trobar-s’hi de gust i a adonar-se que per ser feliç, en realitat es necessita ben poc. A cada pàgina que llegim, el protagonista es despulla de tota necessitat de civilització i troba en la solitud i l’aïllament un paradís inesperat. Fins que arriben.... Los asquerosos. Una mirada còmica i lúcida a un estil de vida ple en tots els sentits.

Selecció de webs:
Santiago Lorenzo a les Biblioteques 
Santiago Lorenzo a la Viquipèdia
Entrevista al programa Página 2

21 de juny Dia Mundial de l’ELA

0

L’ELA és una malaltia neurodegenerativa que afecta les neurones motores del cervell, les cèl•lules encarregades de transmetre l’ordre del moviment voluntari del cervell als músculs. La degeneració de les neurones motores fa que la capacitat del cervell per iniciar i controlar el moviment muscular es perdi i en conseqüència els pacients presentin atròfia muscular que avança provocant paràlisi muscular progressiva; les capacitats de moviment, de parla, de deglució i de respiració es veuen afectades.

L’ELA és una malaltia que actualment no té cura i el 90% dels diagnòstics són esporàdics (no en sabem l’origen). 


#FesunGestperlELA

La Fundació Catalana d’ELA Miquel Valls neix el 2005 com una fundació privada i sense ànim de lucre. És impulsada pel seu president, el calellenc Enric M. Valls, el pare del qual va morir anys abans a causa de l’esclerosi lateral amiotròfica i dona nom a la nostra entitat. És l’única entitat sense ànim de lucre a Catalunya que treballa per millorar la qualitat de vida de les persones afectades d’ELA/malaltia de motoneurona, ofereix també el mateix suport a les seves famílies i, a més, lluita contra aquesta malaltia fomentant-ne la investigació.

Des de la Fundació es realitza una atenció multidisciplinària i integral a les persones afectades d’ELA i les seves famílies de tot Catalunya, als seus domicilis i a les unitats especialitzades de la malaltia dels principals hospitals de referència. 

L’atenció és totalment personalitzada i coordinada en cada cas, i s’atenen les necessitats real i concretes. 

Enric Maria Valls Colom
President i Fundador de la Fundació Catalana de l’ELA Miquel Valls

Hora del conte "Jo vull ser jo" a càrrec de Suc de contes

0

Jo vull ser jo a càrrec de Nuria Alonso, Suc de contes
Dimecres 21 de juny, a les 18 h.



Els i les protagonistes d’aquestes històries no volen que ningú els digui si han de ser nens o nenes, a què han de jugar i a qui han d’estimar. Conte sobre la construcció de la pròpia identitat, la llibertat d’expressió i el respecte a la diversitat.