Un espai de trobada adreçat a persones majors de 60 anys per promoure bons hàbits i per aprendre a conèixer i millorar la salut física i mental.
Inscripcions al CAP Calella
Més informació:
Trobada a la biblioteca. Dimarts 13 de setembre a les 10 h.
Temporada d'òpera 22/23
Temporada d'òpera consisteix en la divulgació de l'obra, l'autor o l'intèrpret escollit a càrrec de la periodista i divulgadora musical Rosa Maria Carbonell. Inclou audicions i l'emissió de fragments seleccionats.
Temporada d'òpera se celebrarà un divendres al mes, a les 18:30 a l'Auditori Can Saleta (C\ Sant Jaume, 229).
Accedir al formulari d'inscripció.
1a sessió - 28 d’octubre
Rèquiem de Giuseppe Verdi
Un rèquiem espectacular, amb una estructura operística potent, amb moments esfereïdors i d’altres de gran lirisme. Obra que tendeix més a l’expressivitat que al recolliment i que commou i atrapa des de l'inici.
2a sessió - 25 de novembre
Cinema i òpera
Directors de cine com Quentin Tarantino, Alejandro Amenábar, Francis Ford Coppola, Roberto Benigni... entre d’altres són capaços d'emocionar-nos, amb la música d’òpera que posen a les seves pel·lícules. Identificarem aquests fragments en les òperes originals i reconeixerem quina és la part escollida per a la pel·lícula.
3a sessió - 27 de gener
Le comte Ory de Gioacchino Rossini
Deliciosa òpera i penúltima creació del compositor que va presentar a París, l’any 1828. Una òpera on el somriure hi és present des de la primera pàgina. Curiosament, tot i ser una obra d'un gran nivell musical és poc representada.
4a sessió - 24 de febrer
Cendrillon de Jules Massenet
Entranyable versió del conte de fades de la Ventafocs, de Charles Perrault. Deliciosa, divertida i encisadora. Aquesta òpera va obtenir un èxit immediat i es va representar 50 vegades la primera temporada
5a sessió - 31 de març
Les Pêcheurs de perles de Georges Bizet
Aquesta òpera, la sisena de la seva creació, ambientada a l’antiga illa de Ceilan, destaca per la bellesa i la delicadesa de bona part dels seus números. La partitura està plena de melodies fascinants que evoquen els paisatges, les situacions i el caràcter dels personatges. Una meravella.
6a sessió - 28 abril
Eugene Oneguin de Piotr Ilitx Txaikovski
Òpera basada en la novel·la homònima en vers d’Aleksandr Puixkin. Escrita en un moment de trasbals familiar del compositor, l'argument explica, amb una música bellíssima, la història del personatge Eugene Oneguin i la seva relació amb la jove Tatiana.
7a sessió - 9 de juny
Don Pasquale de Gaetano Donizetti
Una de les últimes creacions del compositor. Considerada també com l'última de les grans òperes bufes, òperes còmiques, de la història de l’òpera italiana. El talent melòdic del compositor destaca en una obra divertida i fresca que sempre ha estat present en el repertori.
Projecció cinema Fotofilm Calella
Projecció Cinema Foto-Film Calella
Cinema Amateur d'ahir i avui
Dijous 25 d'agost, a les 21 h.
Al pati de la biblioteca.
Cinema i poesia (anys setanta) centenari i celebració Any Maria Cardona
La Roca Grossa – Paco Frigola i Mique Puigframis – rapsode Josep Batlle
El pati de l'ós – Josep Maria Colomer Mir Rapsode Conxita Organ
Centenari del cinema format 9,5 – Pathè Baby 1955
Claror – film rodat amb suport pel·lícula format original 9,5 – Santiago Marré i Josep Maria Colomer
Històries del passat (anys setanta)
Lliçó d'art – Paròdia humorística de Manel Mas amb Antonio Fugueras, Roger Lieury i Josep Mercader.
Imatges del present 2022
Corriols de llegenda de Sergi Ferrer – Premi Ciutat de Calella del 28è Trofeu Torretes de Curtmetratges
Calella What else! De Jaume Forest – visió inèdita de Calella des de l'aire.
Hora del conte "L'Erugueta goluda"
La petita erugueta goluda acaba de sortir del seu ou, i té molta gana. Així que cada dia menjarà més i més per fer-se gran, créixer, madurar… i volar!
Hora del conte "L'erugueta goluda"
A càrrec de Glòria Arrufat
Adaptació del conte d'Eric Carle The very hungry caterpillar
Dimecres 24 d'agost; a les 18 h
Olive Kitteridge
Tot aprofundint en el sentit de la vida i en
el coneixement de si mateixa, l’Olive Kitteridge desgrana l’espès i el menut de la condició
humana. Mestra d’escola jubilada, observa en la proximitat i en la distància
els canvis, petits i grans, els tràngols dolorosos i les alegries més íntimes
que es produeixen dins seu i en els habitants del petit poblet on ha viscut
trenta anys de la seva vida.
Amb Olive Kitteridge, obra que l’any 2009 va
aconseguir el premi Pulitzer a la millor novel·la, Elizabeth Strout, que
basteix les seves històries d’una fina ironia, de moments sorprenents i
d’emoció intensa, destaca el camí d’una dona que transita per la soledat i la
pèrdua, i la fortalesa que això exigeix. L’any 2010, Olive Kitteridge va ser
guardonada amb el premi Llibreter.
“Elizabeth Strout demostra, com ja havia fet a Amy e Isabelle (Muchnik, 2001), que és una excel·lent cronista de les misèries i les virtuts de l’ànima humana i que sap crear uns personatges polièdrics i profunds.”
Aida Segura
“Si abans de començar-lo busqueu ressenyes o crítiques publicades sobre el llibre, veureu que només es posen d'acord en una cosa, la més important: la seva qualitat literària. En canvi, hi ha opinions diverses sobre el gènere en el qual cal situar Olive Kitteridge: novel.la, recull de relats, retaule de personatges, col·lecció d'històries. Aquest és, sens dubte, el gran encert d'Elizabeth Strout, encertar amb una fórmula original per escriure un llibre inclassificable. L'autora ens presenta un personatge, Olive Kitteridge, a qui acabem coneixent com si fos una parenta no gaire llunyana. Ens hi anem familiaritzant gràcies al retrat que Strout ens fa de la seva vida quotidiana, però també a través de les històries sobre els seus veïns, exalumnes, parents, fins i tot aquelles persones amb qui la protagonista només hi coincideix de forma esporàdica i casual, però que ens ajuden a fer-nos una idea del seu paisatge vital.”
Sílvia Soler
“Es rara y compleja la vida, parece declarar Strout, pero más raro y admirable es tener la valentía de seguir vivo en un tablero cuyo final, tras el implacable paso del tiempo, es para todos el mismo e inevitable. Los cuentos de Strout nos muestran esa verdad gracias a su indudable pericia para convertir detalles ínfimos, frutos de una envidiable capacidad de observación, en espejo de lo universal.”
Flavia Company
OLIVE KITTERIDGE
Elisabeth Strout
Traduït per Esther Tallada
Butxaca 1984, 2017
377 pàgines
Dies de tempesta
Vittoria Morra, una jove que pateix atacs de pànic i angúnies respiratòries, viu gairebé reclosa dins d’un pis, amb una germana petita que pateix agorafòbia, una mare resignada i letàrgica i un pare exmilitar violent i possessiu. Tota aquesta traumàtica convivència la suporta en un condomini envoltada també d’estranys personatges. Un bon dia, la Lisa, una de les veïnes més estimades per la protagonista, desapareix sense deixar cap mena de rastre. Convençuda que li ha succeït alguna cosa, la Vittoria decidirà investigar pel seu compte, per la qual cosa haurà de superar bona part de les seves angoixes i pors per mirar d’esbrinar què hi ha darrere de tot plegat.
Amb
una escriptura elegant i una habilitat per explorar les ferides més profundes,
Sara Bilotti acompanya els lectors en un descens real al mateix infern, perquè
«el malalt de debò no és pas el que perd el senderi després de patir un trauma,
sinó el que sobreviu a la brutalitat de la infantesa sense cicatrius visibles».
I ho fa construint una novel·la molt negra, negríssima, plena de suspens,
aconseguint el seu propòsit: crear un món real i angoixant, una atmosfera densa
i tibant que no es descarrega fins al final, com una tempesta.
Sara Bilotti (Nàpols, 1971)
Es dedica als estudis filològics, a la traducció i a l’ensenyament de dansa. El 2012 va publicar Nella carne, un recull de relats, i després es va passar a la novel·lística amb l’exitosa trilogia Il perdono, La colpa i L’oltraggio (totes tres del 2015). Amb I giorni dell’ombra (2018) s’ha consagrat com una de les veus més importants del gènere negre a Itàlia.
Amb una escriptura elegant i una habilitat per explorar les ferides més profundes, Sara Bilotti acompanya els lectors en un descens real al mateix infern.
Bilotti va descabdellant la trama de manera eficaç, mantenint al lector enganxat a la història fins que el sorprèn amb magistral final. De fet, ens ofereix un doble final, i a quin més impactant.
Fitxa del llibre:
Dies de tempesta
Sara Bilotti
Editorial Alrevés
2021
320 pàgines
Traductor: Pau Vidal
Estimada vida
Cada nou llibre d’Alice Munro és un esdeveniment i una sorpresa. En aquest que acaba de publiar, l’escriptora adverteix: “Les quatre peces finals d’aquest llibre no són ben bé contes. Formen una unitat a part, autobiogràfica, en el fons, per bé que no sempre del tot fidel als fets. Em penso que són les primeres i les darreres paraules -i les més íntimes- que he de dir sobre la meva vida”. ¿I les altres peces? Les altres avancen de dret cap al misteri contingut en el més petit fragment de qualsevol vida. Cap als corrents irracionals que determinen les accions dels personatges més sensats. Cap a la perplexitat -i l’excitació- que significa formar part de la vida: tot això, Alice Munro ho diu com si fossin “les primeres i les darreres paraules” -les que sospesa, amb tot el seu talent i des d’una maduresa prodigiosa, una de les escriptores gegants de la nostra època.
Alice
Munro nascuda
el 1931 en una zona rural de la província d’Ontàrio, va publicar el seu primer
conte l’any 1950 i, al cap de divuit anys, el seu primer volum, Dance
of the Happy Shades. Casada dues vegades i mare de quatre filles, ha
experimentat i escrit tot el que significa constrènyer la vida pròpia dins la
vida familiar.
La seva obra, construïda gairebé tota en forma de
relats (“Veig la vida com peces separades que no acaben d’encaixar mai”), ha
estat guardonada el 2013 amb el Nobel de Literatura.
“Alice Munro dóna a cada un
dels seus contes la fondària, la intel·ligència i la precisió que molts
novel·listes aboquen en l’obra de tota una vida.”
Jurat del premi Man
Booker International 2009
“Alice Munro construyó la base del realismo moderno canadiense, que en el país
vecino, Estados Unidos, se había cimentado mucho antes; pero, además, la
penuria de una niñez rural en la provincia de Ontario hace que su propio
recorrido vital y el que cuenta en sus historias se hayan convertido, con el
tiempo, en un espejo que agranda la vida de las personas humildes. Munro ha
escrito en alguna ocasión que no necesita elaborar ni embellecer a sus
personajes: "La vida de la gente es suficientemente interesante si tú
consigues captarla tal cual es, monótona, sencilla, increíble, insondable".
Sólo quien no tiene perspicacia para ahondar en el alma humana hace una
distinción entre personajes fascinantes, con brillo social, y aquellos que
parecen destinados a caer en el olvido.”
Elvira
Lindo
“Els contes d’Alice Munro
(Wingham, 1931) tenen entre vint i trenta pàgines. En aquest espai, l’autora
canadenca hi sap construir un petit món i hi sap convocar una petita
constel·lació de vides, sempre fràgils, sempre diferents. La seva obra compleix
l’objectiu que marca Richard Ford als contes: explicar alguna cosa que no sabem
i que, no obstant, és important. Afegim-hi que aquesta cosa important, familiar
i no obstant desconeguda, Alice Munro ens l’ofereix de manera el·líptica, amb
la delicadesa d’un haiku. En altres paraules, el que ens fascina dels seus
contes és que per assolir aquesta intensitat altres autors haurien necessitat
una novel·la.”
Vicenç
Pagès Jordà
Fitxa del llibre:
Estimada vida, Alice Munro
Pàgines 352
Tradutor: Dolors Udina
Club Editor
La teoria general de l’oblit
La vigília de la
independència d’Angola, la Ludo, una noia portuguesa atemorida per l’agitació
del carrer, construeix un mur de totxanes que l'aïlla del mon exterior durant
vint-i-vuit anys. Sobreviu cultivant verdures i caçant coloms amb l'única
companyia del Fantasma, un pastor alemany albí, i escriu la seva historia a les
parets amb trossos de carbó. Mentre ella observa el mon exterior i sembla
enfonsar-se en l’oblit, el país transita traumàticament de l’alliberament a la
república socialista, la guerra civil, la pau i el capitalisme cobdiciós.
Jose Eduardo Agualusa
traça amb una escriptura sensual i imaginativa un relat enlluernador que
reconstrueix la historia recent d’Angola. Una narració basada en un personatge
real i commovedor que ens ensenya el poder paralitzant de la por i la
importància de la redempció.
José Eduardo Agualusa (Huambo, Angola, 1960) és escriptor i periodista. L’any 2007 es va convertir en el primer escriptor africà a guanyar el premi Independent Foreign Fiction, atorgat pel diari britànic The Independent i el Consell de les Arts del Regne Unit. Teoria general de l’oblit ha rebut el premi International Dublin Literary del 2017, i ha estat finalista del premi Man Booker International. Agualusa és considerat un dels escriptors africans més originals de les últimes dècades i una de les veus més importants de la literatura portuguesa.
«Hi ha llibres que apareixen al moment oportú. Teoria general de
l’oblit, de José Eduardo Agualusa, es va publicar originalment l’any 2012, i
aleshores ja era un llibre necessari i emocionant. El context actual, però, fa
que la lectura d’aquesta obra sigui encara més urgent; imprescindible, gairebé.
Tal com explica el mateix autor, el tema de la novel·la és la por a l’altre, i
ens fa entendre el que hauria de ser evident: que no hi ha ‘altre’, que cada
persona és la humanitat sencera. La novel·la també ens parla de la por de qui
viu sota règims totalitaris, de com aquesta por immobilitza i degrada, de com
ens roba la vida.
Agualusa és un
escriptor i periodista angolès. Va viure en persona la terrible guerra civil
del seu país, de la qual, segons explica, va aprendre que els fabricants de
guerres primer desnacionalitzen l’enemic, després en qüestionen la humanitat i
finalment l’identifiquen amb un monstre. La seva literatura va en la direcció
contrària: ens mostra la humanitat dels altres, fins i tot la de qui ens sembla
un monstre.
Teoria general
de l’oblit narra la vida d’un personatge real: la Ludo, una noia portuguesa
que, atemorida per l’agitació del carrer davant de la imminent independència
d’Angola, construeix un mur de totxanes a la porta de casa seva i s’aïlla de
l’exterior durant vint-i-vuit anys. Des del seu racó de món, observarà com el
país passa de colònia portuguesa a república socialista, i veurà l’arribada de
la guerra civil, de la pau i del capitalisme. Amb aquesta novel·la Agualusa ha
obtingut el Premi Internacional de Literatura Dublín 2017, un premi que deu
bona part del seu prestigi al fet que les obres triades són seleccionades per
més de quatre-centes biblioteques públiques de cent setanta-set països.
Per tot plegat,
quan vam valorar la idoneïtat de publicar-la a Periscopi no vam dubtar: és un
d’aquests textos que ens permet no oblidar els oblidats, que ens permet ampliar
la mirada més enllà de l’anglocentrisme dominant i gaudir d’una literatura
sensual i atrevida, punyent i poètica. Tal com diu el moçambiquès Mia Couto,
Agualusa és un traductor de somnis, i Teoria general de l’oblit és un estudi
profund sobre l’aïllament i el preu de la llibertat.»
Aniol Rafel (Editor de Periscopi)
Fitxa del llibre:
LA TEORIA GENERAL DE L’OBLIT
José Eduardo Agualusa
Traducció de Pere Comellas Casanova
Edicions del Periscopi
240 pàgines
Premi Llibreter 2018
Cims borrascosos
Cims borrascosos, una de les grans novel·les del segle XIX anglès, narra la història d'amor tèrbola i apassionada entre Heathcliff i Catherine. Amargat i pertorbat per un passat que no és capaç d'oblidar, Heathcliff malviu per la seva set de venjança i provoca la infelicitat de tots els que l'envolten. L'obra presenta, en un ambient misteriós i tràgic, l'esclat d'una passió violenta, però buida de sensualitat. El clima de puritanisme i la ingenuïtat en la visió d'alguns personatges fan encara més remarcable la intel·ligent concepció de la narració, efectiva i potent, que ha fet que sigui considerada una obra mestra.
Emily Brontë va néixer el 30 de juliol de 1818 a Thornton, prop de Bradford, a Yorkshire, filla de Maria Branwell Brontë i Patrick, germana petita de Charlotte Brontë i la cinquena de sis fills. El 1824, la família es va traslladar a Haworth i va ser en aquest entorn que els seus dots literaris florir. Va morir el 19 de desembre de 1848 de tuberculosi, i va ser enterrada a Haworth, West Yorkshire.
Va ser novel·lista i poetessa anglesa, recordada per la seva novel·la “Cims
borrascosos”, considerada com un clàssic de la literatura anglesa. Les seves
publicacions estaven signades amb el pseudònim d'Ellis Bell.
La seva mare va morir el 21 de setembre de 1821 i, l'agost de 1824, Charlotte i
Emily van ser enviades amb les seves germanes grans, Maria i Elizabeth, al
col·legi de Clergy Daughters, a Cowan Bridge (Lancashire), on van caure
malaltes de tuberculosi. Maria i Elizabeth van morir de tuberculosi el 1825.
Per aquest motiu, i per les pèssimes condicions del col·legi, la família va
treure a Charlotte i a Emily de l'internat.
Durant la seva infància i després de la mort de la seva mare, les tres germanes
Brontë, Charlotte, Anne i Emily, al costat del seu germà Branwell, van inventar
un món de ficció format per tres països imaginaris (Angria, Gondal i Gaaldine)
i solien jugar a inventar- se històries ambientades en ell.
El 1838, Emily va començar a treballar com a institutriu en Law Hill, prop de
Halifax. Més tard, amb la seva germana Charlotte, va ser alumna d'un col•legi
privat a Brussel•les, fins que la mort de la seva tia la va fer tornar a
Anglaterra. Emily es va quedar a partir de llavors com administradora de la
casa familiar.
Però la gran preocupació dels seus últims anys va ser la cura de Branwell, que
va resultar la "ovella negra" de la família. Emily, encara que
severa, de temperament intransigent i poc efusiu, va atendre sempre amb una
paciència i una abnegació exemplars. Romania sempre en peu fins que Branwell,
embriac i desvariejant, tornava, el que passava amb freqüència a altes hores de
la nit, per ajudar a anar a dormir. Sembla que moltes pàgines de Cims
borrascosos i alguns dels seus poemes van ser escrits durant aquestes vigílies.
El 1846, Charlotte va descobrir per casualitat les poesies que escrivia la seva
germana Emily. Les tres germanes Brontë van decidir llavors publicar un llibre
de poesia conjunt. Per evitar els prejudicis sobre les dones escriptores, les
tres van utilitzar pseudònims masculins (els noms que van usar van ser Currer
Bell, Ellis Bell i Acton Bell).
El 1847 es va publicar Cims borrascosos, que s'ha convertit en un
clàssic de la literatura anglesa tot i que inicialment, per la seva innovadora
estructura, va desconcertar als crítics.
Cims borrascosos
Emily Brontë
Editorial Labutxaca
2021
400 pàgines
Traductora: Montserrat de Gispert
Petita crònica
Petita crònica
L’any 1929, en
ple ascens del nazisme, Stefan Zweig va publicar, sota el títol Petita
crònica. Quatre narracions, un recull de relats breus que gaudirien d’un èxit
extraordinari: tres edicions successives i 100.000 exemplars venuts en només
dos anys. Tot i la diversitat temàtica de cadascuna de les quatre narracions,
aquest llibre constitueix una crònica literària de l’Europa d’entreguerres amb
un fort component autobiogràfic. Dels quatre relats —«La col·lecció invisible»,
«Un episodi del llac de Ginebra», «Leporella» i «El llibreter Mendel»—, aquest
darrer ha gaudit d’un èxit especial i s’ha consagrat com un cant d’amor als
llibres i als llibreters. El lector té l’oportunitat de llegir aquestes
narracions per primera vegada en català i en la forma que Zweig va donar
originalment al llibre.
Stefan Zweig
Un recull —que obtingué un èxit enorme quan es
publicà, l’any 1939: tres edicions seguides i 100.000 exemplars venuts en només
dos anys— amb evidents traces autobiogràfiques, que, servint-se de diversos
personatges i situacions, retrata el declivi d’un món caduc, el de l’antic i
esplendorós imperi austríac, que la Gran Guerra havia fet desaparèixer per
sempre més.
Xavier Serrahima
Petita
crònica és
un recull de quatre relats, o cròniques, d’Stefan Zweig, que va escriure en els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, i que
va publicar conjuntament l’any 1929. Aquesta petita publicació va arribar a
assolir un èxit de vendes de l’època. Són relats de ficció, però els estudiosos
de Zweig consideren que tenen components autobiogràfics, o tal com diu Antoni
Martí Monterde, al pròleg d’aquest volum, “poden llegir-se com una mena
d’autobiografia profundament ficcionada, en què s’estableix una relació
negativa respecte al positiu que representen les seves grans memòries, El món d’ahir. Memòries d’un europeu, redactades ja als anys quaranta i
publicades pòstumament.”
Fitxa del llibre:
Petita crònica, Stefan Zweig
Edicions de la ela geminada, 2015
134 pàgines
Introducció d’Antoni Martí Monterde
Traducció: Marc Jiménez Buzzi
Manual per a dones de fer feines
Manual per a dones de fer feines
Manual per a dones de fer feines és una tria dels millors contes de Lucia Berlin, una autora poc reconeguda en vida que ara està rebent, per fi, l’atenció que es mereix. Els relats, gairebé sempre autobiogràfics, constitueixen un retrat de les angoixes i aventures de l’autora, que va afrontar sempre la seva vida convulsa i complicada amb alegria i bon humor. Cada conte és una mirada lúcida sobre la fragilitat humana, tots destil·len una comprensió profunda del caràcter femení i en copsen magistralment les febleses, fortaleses i particularitats sense impostures ni solemnitat. El conjunt és d’una autenticitat i una candidesa desarmants, uns contes vitals i lluminosos que tenen la força de Raymond Carver, l’humor de Grace Paley i una mescla d’enginy i malenconia purament marca de la casa. Berlin extreu miracles de la vida de cada dia i troba escenes elegants i memorables a les bugaderies de barri, les vivendes per a expresidiaris del sud dels Estats Units, les cases de la gent adinerada de Bay Area, o entre operadores i mares que van de bòlit per arribar a final de mes.”
Recomanem la lectura d’aquest llibre a totes les dones de totes les edats i cultures del món, i el receptem a tots els homes de la terra com a lectura obligatòria per a la seva educació sentimental.
Lucia
Berlin (1936–2004) va publicar setanta-sis
relats en el decurs de la seva vida. Només tenia vint-i-quatre anys quan li van
publicar els primers textos a The Noble Savage, la revista de Saul
Bellow, i a The New Strand. Més endavant van aparèixer
relats seus a The Atlantic Monthly, a New American
Writing i a una infinitat de revistes més petites. Gairebé tots es
van recollir en tres volums editats per Black Sparrow Press: Homesick (1991), So
Long (1993) i Where I Live Now (1999). Eren reculls
de col·leccions anteriors publicades els anys 1980, 1984 i 1987, tot i que
també oferien material nou. Homesick va obtenir l’American
Book Award. Malgrat haver estat poc reconeguda mentre vivia, Lucia Berlin és
sens dubte una escriptora de primeríssima línia que es caracteritza per una
combinació poc habitual de foscor, estranyesa, sentit de l’humor, vitalitat i
lucidesa. Diuen que és un dels secrets més ben guardats dels Estats Units.
«Fa tres mesos i mig que vaig lliurar la
traducció de Manual per a dones de fer feines, un recull de quaranta-tres
contes de Lucia Berlin (Juneau, Alaska, 1936 – Marina del Rey, Los Angeles,
2004), i encara em sorprèn la quantitat d’imatges que me n’han quedat gravades
i que m’assalten tot sovint. En els relats de la Berlin, realitat i ficció
s’entremesclen d’una manera indestriable, amb un estil directe i lluminós, i
amb un domini del ritme aclaparador. Gràcies a les històries que va deixar
escrites, podem resseguir la vida i les vicissituds de l’autora. I quina vida!»
Albert Torrescasana
«Els relats de Lucia Berlin s'inspiren en la seva vida. Les protagonistes de
les seves obres tenen molts punts de contacte amb ella: moltes beuen, les
altres tenen una desviació de columna, alguna passa la infància a Xile, n'hi ha
que treballen d'administratives a un hospital... Les anècdotes que
Berlin vivia dia a dia li servien d'inspiració per als relats. Segons el seu
fill, Berlin, "reformava, adornava i corregia" la seva història i la
de la seva família. L'autora afirmava: "Exagero molt i barrejo ficció i
realitat, però no dic cap mentida".» Lucia Berlin
«Que ningú esperi aquí la típica història de
tres generacions de dones que s'ajuden i es respecten, en un món
d'indestructible solidaritat femenina. En tots els relats de la Lucia Berlin hi
ha dones de protagonistes. Però Berlin mai amaga la brutalitat que enbolcalla
totes les relacions humanes. Els seus personatges femenins s'odien tant
com s'estimen. I es falten al respecte amb la mateixa intensitat amb que
s'ajuden. I, malgrat tot, no hi ha cap victimització. A desgrat de totes les
desgràcies, difícilment el lector pot sentir pena per Berlin, o per els
seus alter egos, les protagonistes dels seus relats.» Gustau Nerín
Fitxa del llibre:
Lucia Berlin
Pròleg de Lydia Davis
Traducció d’Albert Torrescasana
L’Altra Editorial
488 pàgines
El silenci dels arbres
El silenci dels arbres: El violinista Andreas Hymer arriba a una ciutat assetjada per fer un concert i recuperar l’Amela Jensen. Allí, a més a més, gràcies a l’Ernest Bolsi, que, desafiant les bombes, fa de guia al museu de música buit, trobarà explicacions i respostes que li serviran per acceptar el seu passat i entendre la misteriosa desaparició de la seva mare, la Sophie Kesner.Les històries entrellaçades d’aquests quatre personatges alternen amb les cartes que els visitants del museu escriuen als familiars i amics per posar-los al corrent de la seva situació. Com si es tractés del cor d’una tragèdia, les seves veus plasmen les emocions, la capacitat de supervivència i de lluita, la misèria quotidiana dels qui han d’enfrontar-se a la mort amb l’única arma que els queda: la voluntat de viure.El silenci dels arbres és una novel·la que ens explica com la bellesa pot sobreviure a la guerra, com en situacions extremes les persones són capaces de produir el més abjecte però també el més noble. Amb l’estil sobri i el·líptic que caracteritza la seva obra, Eduard Márquez ha fet una relectura contemporània del mite d’Orfeu: una bella paràbola sobre el poder de la música i la força de l’amor.
Eduard Márquez (Barcelona, 1960). A principis dels anys noranta publica dos poemaris, La
travesía inecesaria (1991) i Antes de la nieve (1994). Aquí comença
una trajectòria literària que durant els últims anys l'autor ha anat
concentrant en la narrativa. El 1995 es publica el seu primer recull de
narracions curtes, Zugzwang. El relat breu torna a ser el protagonista
al llibre L'eloqüència del franctirador (1998). Al cap de poc temps
apareix Cinc nits de febrer (2000), una novel·la que reafirma l'estil
literari de Márquez, caracteritzat per una austeritat i una concisió
lingüística i emotiva d'una gran exquisidesa. Durant aquest temps, Eduard
Márquez també ha a publicat obres per a nens i nenes: Hoax (1999), La
maledicció del cavaller Nomormai (2000), Els somnis de l'Aurèlia
(2001), que continua a L'Aurèlia i el robaombres (2002), Les granotes
de la Rita (2002), L'Oriol i el ratolí Pérez (2003), L'Andreu i
el mirall de les ganyotes (2004), Una mala idea (2008) i la sèrie de
sis llibres sobre la superheroïna XXL (2009-2012).
El
2003 apareix una altra novel·la per a adults, El silenci dels arbres,
finalista del Premi Llibreter 2004.
Després de més tres anys
de dedicació, Eduard Márquez publica la novel·la La decisió de Brandes
(2005), que obté el Premi Octavi Pellissa, el Premi de la Crítica Catalana de
narrativa i el Premi QWERTY de BTV. El 2011 apareix la seva quarta novel·la, L'últim
dia abans de demà, finalista del Premi Crexells de l'Ateneu Barcelonès. A
continuació publica Vint-i-nou contes menys (2014), una antologia
revisada per l'autor a partir dels dos reculls de relats publicats amb
anterioritat. El 2017 publica un pròleg immens, Escriure o morir,
al llibre de James Salter, L’art de la ficció. Sobre llegir i
escriure. En l’actualitat està treballant en una nova novel·la.
La seva obra ha estat
traduïda a l'alemany, el castellà, l'italià, el portuguès, el romanès, el turc
i el francès.
La novel·la és una relectura
contemporània del descens d'Orfeu a l'infern, una paràbola sobre com, enmig de
la guerra i de l'horror, l'ésser humà troba refugi en la bellesa. El poder de
la música i la capacitat de fabular i imaginar móns alleugen els afanys de la
supervivència. Les històries de l'Andreas Hymer i de la seva mare ens parlen
també del preu afectiu que imposa la dedicació absoluta a una passió vital. Les
cartes dels habitants de la ciutat, com a teló de fons del relat, ens recorden
què senzill és aprendre l'art de perdre, què fàcil és assumir la despossessió
quan demà pots estar mort.
L'estructura de la novel·la alterna el relat principal amb els textos de les
cartes i amaga fins al final el vincle que els uneix. Com ja havia fet a Cinc
nits de febrer, l'autor, fidel al seu compromís estilístic, continua
narrant en tercera persona i en rigorós present, que, en aquesta ocasió fins i
tot, s'amplia als salts en el temps i als freqüents flash-backs dels
protagonistes. Malgrat la dificultat d'aquest repte, l'articulació amb el relat
principal és reeixida i s'aconsegueix un corprenedor efecte de proximitat dels
records.
Una prosa
aparentment senzilla, sòbria i de frases contundents caracteritza un estil el·líptic,
sintètic i carregat de densitat lírica, en què s'ha eliminat tot el que no és
necessari per arribar a la concisió extrema. L'objectiu d'Eduard Márquez és
narrar amb els mínims elements possibles: assolir una llengua transparent i
nítida en què no sobri res. Una conseqüència d'aquest compromís estilístic per
l'austeritat és l'obsessió per la paraula justa, l'expressió precisa i la
depuració lèxica. A això s'afegeix la preocupació per la musicalitat i
l'eufonia del text en prosa que cerca eliminar repeticions i cacofonies. El
resultat de tot aquest treball rigorós de l'autor sobre la llengua, molt
semblant al del poeta, és una estilització del llenguatge narratiu que l'apropa
al llenguatge poètic i que fa possible que les seves novel·les es puguin llegir
com un poema.
Aquest compromís formal s'estén també als engranatges narratius. L'autor
dissenya amb precisió d'enginyer estructures narratives d'una eficàcia
aclaparadora que respecta escrupolosament, però que després fa invisibles al
lector, que només gaudeix del flux d'un text que sembla brollar espontàniament.
Javier Cisneros, LletrA UOC
Fitxa del llibre:
EL SILENCI DELS ARBRES
Eduard Márquez
Editorial Empúries (2003)
144 pàgines
Sortir a robar cavalls
SORTIR A ROBAR CAVALLS
Narrada en primera persona per un home de setanta anys, Sortir a robar cavalls rememora un estiu d’infantesa en què dos nens, sense saber-ho, reprodueixen en els seus jocs secrets els conflictes dels adults en un poble a Noruega. La vida al bosc, la presència dels animals, la relació amb el pare pocs dies abans de la seva desaparició, el despertar de la consciència davant d’uns fets plens de guerra i d’amor, fan d’aquesta novel·la una obra màgica en què cada episodi es transforma en cosa viscuda.
Sortir a robar cavalls ha estat traduïda a més de cinquanta llengües i guardonada arreu del món. Ha rebut l'IMPAC Dublin 2007 davant de monstres literaris com Cormac McCarthy i J. M. Coetzee.
Per
Petterson
Nascut el 1952 a Oslo, Per Petterson va
treballar uns quants anys com a obrer, llibreter i traductor, abans de fer el
seu debut literari el 1987 amb la col·lecció de relats Cendra a la meva
boca, sorra a les meves sabates. El 1990, poc després de publicar la seva
primera novel·la, el colpeix una tragèdia familiar —pare, mare, un germà i una
neboda moren en l’incendi del ferri a bord del qual anaven a Jutlàndia—. La
seva tercera novel·la, Cap a Sibèria (Club Editor, 2011), va
rebre el Nordic Council’s Literature Prize, i la quarta, I kjølvannet (Dins
l’estela, en què narra el naufragi i la pèrdua dels seus familiars), el
Brage Prize. Però és el 2003, amb Sortir a robar cavalls, que
conquereix els lectors i els guardons literaris d’arreu del món, en més de
cinquanta llengües. Des d’aleshores ha publicat Maleeixo el riu del
temps (Club Editor, 2009) i Jeg nekter (Jo no vull,
en curs de traducció). El conjunt de la seva obra pot descriure’s com unes
variacions sobre els temes de la infantesa, la família i la memòria com a gran
constructora.
“Un llibre
que és un miracle: l’aproximació al secret d'una una vida hi és narrada d’una
manera desconcertant i diàfana, tot alhora.” Südwestrundfunk
“Per
Petterson il·lumina la crisi d’adolescència que altera tota una vida igual que
un bosc assoleiat a l’estiu: una veritable joia, compacta i radiant.” The
Independent
Estiu
Ali Smith, Inverness, 1962 és una de les més brillants escriptores de l'actualitat. Per la seva originalitat i per explicar-nos la realitat que ens envolta d'una forma entenedora, interessant i enriquidora.
Per aquesta trobada, us convidem a llegir Estiu, la quarta part de la tetralogia de les estacions (Tardor-Hivern-Primavera-Estiu) que es poden llegir per separat o conjuntament.
Estiu comença així:
Tothom deia: I?
Com a i què? Com a arronsament d'espatlles o i què vols que hi faci? O m'importa un rave o de fet hi estic d'acord, em sembla bé.
D'acord, no tothom ho deia.
Obra de Ali Smith al catàleg
Aladí:
Novel·les en català
Novel·les en castellà
Novel·les en anglès (idioma original)
On trobar el quartet d’Estacions (es poden llegir de forma independent)
· Tardor· Hivern
· Primavera
· Estiu
Altres recursos:
A la darrera visita de la Ali Smith al CCCB vam parlar d’Estiu i li van fer una entrevista sobre el llibre. A més d’una fitxa de lectura, trobareu l’enllaç amb la xerrada per si us ve de gust escoltar-la.
Un interessant article al núvol con es parla del Quartet estacional, en el que està inclòs Estiu.
Una entrevista escrita al Babelia de El País.
Resenya en castellà sobre Estiu a El asombrario.
Julia
Julia, publicada el 1970, va ser la primera novela d'Ana María Moix. Un retrat de la societat barcelonina dels anys 70 a través d'una jove protagonista que es nega a crèixer i a tornar-se adulta del tot. Un petit univers familiar de relacions complexes com el pas cap a la maduresa.
Anna Maria Moix (Barcelona, 1947 - 2014) fou una escriptora i traductora (traduí del francés obres de Louis Aragon, Beckett, Duras, Nothomb, Françoise Sagan entre d'altres). També treballà dirigint col·leccions per les editorials Plaza & Janés i Bruguera. Fou directora de Bruguera del 2006 al 2010.
Era germana del també escriptor Terenci Moix.
Anna Maria Moix a la Wikipedia
Obra d'Anna Maria Moix a les biblioteques.
Documental "Ana María Moix: Passió per la paraula"
Viatge vital i literari de l'escriptora i intel·lectual Ana María Moix, amb testimonis dels seus coetanis més emblemàtics.
Conferencia "Barcelona anys 60" amb Esther Tusquets & Ana Maria Moix
Léxico familiar
Natalia Ginzburg, Palermo, 14 julio 1916 - Roma 7 d'octubre de 1991, és una de les escriptores italianes més importants del segle XX. La seva narrativa senzilla i plena de detalls, la visió de la quotidianitat com una fórmula per recordar i explicar el que veia al seu voltant, li dóna un extraordinari valor a la seva obra, ja que va patir directament les conseqüències de ser jueva a la Itàlia de Mussolini.
Entre totes les seves publicacions, destaca Léxico familiar, un llibre que parla de la seva família des d'un peculiar punt de vista: el d'observadora.
Obra en català de Natalia Ginzburg a biblioteques
Obra en castellà:
Obra en versió original (italià)
On trobar Lèxico familiar: (darrera edició)
Altres recursos:
Trobareu dos podcast en els que parlen sobre Natalia Ginzburg i la seva obra:
Un article per reconèixer la vàlua de la seva obra.
El Danubi
Paisatges,
ambients, trobades, reflexions, experiències d’un viatge que, amb humor i
tendresa, recorre el vell riu, des de les seves fonts fins al Mar Negre. Un
viatge exterior, doncs, i alhora una aventura interior amb una curosa i erudita
documentació que esdevé objecte de ficció i digressió fantasiosa per al viatger
atent als llocs, als llibres i a les persones. Com un petit Decameró danubià,
narra històries i anècdotes, destins individuals i col·lectius que han quedat
adherits a les ribes del riu i del temps.
El viatge, doncs,
és el tema i el gènere d’El Danubi. O si voleu, El Danubi és una novel·la amb
dos protagonistes i una trama: el riu i el viatger que viatgen.
Claudio Magris (Trieste, Itàlia, 10 d'abril de 1939) és un
escriptor italià, traductor i acadèmic de la Universitat de Torí. Entre 1994 i
1996 fou membre del Senat italià, amb el Gruppo
Magris. Actualment (2011) és columnista i assagista en destacats diaris
europeus, especialment al Corriere della
Sera. Durant molts anys s'ha dedicat a analitzar diversos aspectes
relacionats amb les fronteres i amb la identitat de les persones.
Recursos web:
Doctorat honoris causa per a Claudio Magris. Universitat de Barcelona
Meravelles de l’Europa Central: “El Danubi”, Claudio Magris
Obres de Claudio Magris al catàleg Aladí
«La Trieste de Magris». Reportatge de l'exposició del CCCB:
CLAUDIO MAGRIS – Entrevista i recorregut per la seva obra: